Ah de la vida!

0
1344

Ayer se fue; mañana no ha llegado;
hoy se está yendo sin parar un punto:
soy un fue, y un será, y un es cansado.

Francisco de Quevedo

Serveixin els versos de Quevedo d’entrada a aquesta opinió, serveixin per representar la brevetat del que es viu, els seus esquinçaments, les seves alegries i, en resum, serveixin, els humanistes versos i la seva moral, en aquesta hora de tots, per intentar embastar, sense sàtira, les preguntes que un es fa, en aquests dies d’abril i pluja melancòlica.

Ens diuen i ens bombardegen amb la idea que aquests dies són dies d’heroisme personal i col·lectiu i, ho són; ara bé, com tota moneda, també aquesta cara positiva té el seu revers. Per mi, en aquest costat fosc hi ha la retallada de les llibertats individuals, amputació exercida en nom de la seguretat sanitària. I quan llegeixo, veig i sento alguna informació que apunta en aquesta direcció d’amputar drets, em ve a la memòria una cançó del meu estimat Luis Eduardo Aute i em mou el desig de no claudicar davant la imposició, de no acceptar l’agonia d’una vida retallada pel coronavirus i les polítiques que s’apliquen, no accepto aquest testament que «es un orden que quiere ocultar/ el preciso compás del azar;/ a que seguir respirando/ si no estás tú, libertad,/ Libertad, libertad, libertad». Viure exigeix aquesta responsabilitat i aquesta coherència de ser lliure, un anhel que hi va haver en el meu ahir, en un avui que se’n pot anar i en un demà distòpic anunciat en llibres, sèries de televisió i pel·lícules; ciència-ficció? Volen imposar-nos un temps sense llibertat, de sotmetiment al poder i condemnar-nos a ser classificats per les alfes, uns pocs, com a betes o gammes, segons la nostra condició social?

El demà serà el que serà. Avui, estem escrivint la narrativa d’aquest futur, en aquests dies de confinament i, sens dubte, de nosaltres depèn com volem que s’escrigui aquest guió. Tenim el dret i el deure de sentir el nostre temps de vida en plenitud, de no enganyar-nos i, si ho fem, ser conscients del nostre autoengany.

Els anys són la gran escola, oblidada, dels éssers humans. El temps va passant i ens ensenya com de relatiu és tot en la vida. També aprenem que som en els altres, un aprenentatge que a vegades oblidem: necessitem sortir al nostre balcó a premiar amb el nostre aplaudiment els nostres herois i heroïnes, d’aquests dies; però necessitem trobar-nos amb l’altre al seu balcó, saber qui és el nostre veí, encara que hàgim viscut anys i anys ignorant que necessitàvem saber d’ell o ella com a persona, com a semblant, com a ésser que també és en els altres. Aquesta setmana, de pluja i dies grisos, ens ha empès a veure la vida des del nostre balcó, a sentir els aplaudiments dels nostres semblants, per sentir el batec social de la nostra vida.

Tot en el nostre llenguatge té un anvers i un revers, un sinònim i el seu antònim, el seu temps del verb, el nom al qual responem o anomenem i l’adjectiu que ens qualifica o demostra tal o tal altra condició que ens defineix; entre altres figures gramaticals, amb el llenguatge escrit i parlat construïm la nostra visió del món i les seves circumstàncies. En aquest dir, ens trobem preguntant sobre el nostre ésser. Així, no podem culpar de l’amputació de molts dels nostres drets civils als polítics, nosaltres també som responsables, per deixadesa i desistiment dels nostres deures, en la defensa dels nostres drets, que com a ciutadania hem de reclamar.

Hem guanyat un temps preciós, un temps per permetre’ns reflexionar sobre els problemes que vindran després del confinament. Si parlem d’economia, el que no hauríem de fer i, s’està fent, és buscar una similitud amb la crisi del 2008, aquella crisi de la qual encara no hem sortit i ens va empobrir. Va ser una crisi de falta de diners del sistema financer. Es va retallar en serveis com ara sanitat i educació per salvar la banca i ara paguem un preu alt en salut i en desesperança d’educadors i educands. No, no, aquesta crisi consisteix en el fet que l’economia ha estat parada. Les grans empreses poden resistir l’aturada durant el temps que duri la Covid-19 i es trobi la seva vacuna. Aquestes grans empreses superen, de millor o pitjor manera, aquesta aturada. El gran problema són les mitjanes i petites empreses i els autònoms que conformen el gran teixit empresarial d’aquest país. Aquest és el nostre gran problema, la nostra economia del petit i precari no podrà resistir aquesta pandèmia.

M’agradaria, lector, que s’informés sobre el tant per cent d’impostos directes que vostè paga en el rebut de la llum, de l’aigua, del gas, de la gasolina, de l’IVA que li cobren en la cistella de la compra, en l’entrada del cinema o en la compra d’un llibre. Les diferents administracions de l’Estat són voraces recaptadores d’impostos, ingressos que no solen revertir del tot en el bé comú: es cobren impostos per tot i els serveis que ha de prestar l’Estat no es presten amb la qualitat i garantia que la recaptació d’aquests impostos directes i indirectes requereix. Informi’s i reclami la transparència total i rendiment de comptes que ha de fer l’Administració de l’Estat als seus accionistes, és a dir, als ciutadans d’aquest país.

Max Weber va escriure: «Hi ha dues maneres de fer de la polĂ­tica una professiĂł. O es viu per a la polĂ­tica o es viu de la polĂ­tica… Viu de la polĂ­tica com a professiĂł qui tracta de fer d’ella una font duradora d’ingressos; viu per a la polĂ­tica qui no es troba en aquest cas». D’acord amb el pensament del filòsof alemany, un arriba a la conclusiĂł que en el regne d’Espanya i les seves corresponents disset autonomies, la immensa majoria dels polĂ­tics professionals veuen en la seva activitat una font duradora d’ingressos, d’aquĂ­, el trist i frustrant espectacle que donen diĂ riament amb les seves maneres d’actuar i procedir. En aquest sentit, permetin-me recomanar-los que visitin les pĂ gines de la Wikipedia, les que fan un perfil biogrĂ fic i professional dels lĂ­ders dels partits polĂ­tics d’aquest paĂ­s i jutgin què sĂłn, quina formaciĂł i experiència professional prèvia a la seva dedicaciĂł polĂ­tica tenen, a qui representen, quins interessos defensen i quin Ă©s el seu bagatge. Crec, sincerament, que aquesta visita virtual els pot sorprendre i ajudar a prendre consciència de la realitat paral·lela en la qual viuen instal·lats aquests individus.

Segons el CIS, la ciutadania pensa que els polítics, els seus partits i les seves polítiques són el segon problema més important del país. Aquesta apreciació, tan negativa, es pot sustentar en l’ocorregut en els últims cinc anys: quatre eleccions generals, crispació parlamentària, corrupció política i incompetència dels polítics per solucionar els problemes reals que afecten la ciutadania. Una explicació és l’aparició de nous partits i la ruptura del bipartidisme; una altra explicació pot trobar-se en el fet que el PP i el PSOE, en certa manera, han estat emulant aquell experiment bipartidista i d’alternança que es va practicar en els anys finals del segle XIX, després de la signatura del Pacte d’El Pardo, el 24 de novembre del 1885, en el qual Antonio Cánovas del Castillo i el seu amic personal, encara que ideològicament oposat, Práxedes Mateo Sagasta van acordar alternar-se en l’exercici del poder. La Constitució del 1876 i aquella alternança entre conservadors i liberals va permetre una certa estabilitat i progrés fins que «las dos manadas de hombres que no aspiran más que a pastar del presupuesto» van convertir el seu pacte en un «régimen de tuberculosis ética» (Benito Pérez Galdós). La història no es repeteix, però s’assembla, i molt.

Tornem al jo per a anar al nosaltres. Individualment, penso que hem de ser conscients de nosaltres mateixos i fer-ho sense complaença, es tracta de la nostra vida, ah, la vida!, que és el nostre major capital. Amb aquest capital que som tots i cadascun de nosaltres, hauríem de construir una nova realitat social que actuï contra la voracitat d’uns pocs, la primera conseqüència dels quals és la desigualtat i la condemna a milions de ciutadans a viure en precarietat.

Quan s’aixequi el confinament, quan a poc a poc anem recuperant la normalitat, haurem d’enfrontar-nos a la realitat econòmica que quedarà després del coronavirus i al dolor i la ràbia, de descobrir la crisi social que ens tocarà viure. I, d’ella, només podrem sortir entre tots i, entre tots, buscar noves formes de cooperació perquè els nostres pobles, viles i ciutats es converteixin en llocs de convivència i progrés.

Quan ens banyem en un riu, en la mar, mai és la mateixa aigua: el vaivé de les ones porta i s’emporta l’aigua en la qual nedem. El mateix ocorre amb el corrent del riu, l’aigua sempre és diferent i nova, i aquest moviment continu de l’aigua convida a pensar en els canvis inexorables de la vida, tot el que s’ha viscut canvia i es transmuta contínuament, i això ens hauria de portar a acceptar la incertesa del viure. Acceptem-ho i canviem la nostra relació amb els nostres semblants i el nostre hàbitat! Canviem la nostra inflexibilitat i rigidesa per superar les crisis del nostre temps.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li