Ă€gora o temple?

Fa uns dies, abans que la paraula relator i els videoblogs d’insignes periodístiques inflamessin amb les seves opinions l’opinió publicada (no sé quina influència real tenen els seus veredictes en l’opinió pública) vaig escoltar, en Els matins de TV3, l’Antoni Puigvert dissertar sobre l’àgora i el temple. Subscric la seva opinió, no obstant això, vull donar la meva.

Quan llegeixo, sento i veig qualsevol informació sobre la relació entre Catalunya i Espanya, llegeixo, sento i veig que la majoria de proclames, en un sentit o altre, les fan persones pujades en un púlpit, vociferant homilies, a les seves hosts més convençudes. Discursos messiànics que criden l’enfrontament civil. Acusacions de traïció, als qui volen dialogar, i de guerra civilistes a les flàmules del PP i Cs.

Llavors, la meva memòria busca una imatge, la de Joan de Borbó, quan va cedir al seu fill, Joan Carles I, la prefectura de la Casa Reial. El comte de Barcelona va venir a dir: «Majestat, per Espanya, tot per Espanya». I, en aquest tot per Espanya, per l’Espanya una i unida, encara que sigui per les cadenes, es neguen drets civils, es persegueix la llibertat d’expressió o es retorça la interpretació de les lleis per acusar, de delictes excessius, uns polítics, que segons la docta opinió de catedràtics en dret, d’aquest país i d’altres països, reconeixen com a acusacions infundades, exagerades, quan no falses.

Clar, clar, per a tu la culpa la té Espanya!

I, no, aquí, a Catalunya també hi ha molta gent pujada al púlpit.

La segona accepció de la paraula temple diu que es tracta d’un lloc real o imaginari on es considera que resideix alguna cosa noble, digne de ser venerat, o on es conrea amb especial devoció una ciència, un art o una virtut. Molt em temo que els polítics espanyols, incloent-hi els catalans, tenen poca virtut, excepte honroses excepcions, dominen poc l’art de la retòrica, les seves opinions gairebé sempre manquen de cap ciència i la seva única devoció és la del poder i els seus privilegis. Poca noblesa hi ha en la corrupció dels partits, en l’ús i abús de les prebendes que dona el poder, aquest lloc, de l’imaginari col·lectiu, en el qual viuen les classes dirigents i des d’on s’intenta inculcar, al comú dels ciutadans, que ha de ser venerat.

Jo opino que cap institució de l’Estat mereix ser venerada, ni a Espanya ni a Catalunya, atès que ambdues tenen la noblesa del viure diari dels seus ciutadans i no dels qui les representen. La identitat de les pàtries són sentiments que mai s’haurien d’imposar, bé al contrari, sentir-se part d’una comunitat, tenir ganes de participar-hi, de fer coses per ella, un, les sent com a pròpies quan els seus drets i deures són complerts, quan no se sent exclòs per l’odi, d’uns o uns altres, quan confia en l’honorabilitat dels seus polítics, quan creu que les lleis són justes i no emmordassen, quan s’imparteix justícia i no s’imposa ideologia dominant alguna.

Mentre aquest lloc real al que anomenem Espanya sigui un temple de polítics corruptes, que conviden al fet que els ciutadans s’enfrontin entre si; mentre els polítics s’inventin ximpleries d’una Catalunya enfrontada a una altra Catalunya; mentre els mitjans de comunicació intentin adoctrinar en comptes d’informar i analitzar profundament l’origen del conflicte i proposar àgores, on les diferents opinions ajudin a construir una solució i no a aprofundir en les ferides; mentre això ocorri, la política seguirà desprestigiada i el periodisme, també. I, la qual cosa és veritablement molt greu: Espanya i Catalunya continuaran políticament enfrontades.

Quan un passeja pels carrers, amb els ulls i les oïdes molt oberts, no veu tals enfrontaments. L’única cosa que veu i sent és que la gent vol viure arribant a fi de mes, tenir confiança que demà no li trauran la casa, que podrà treballar i cobrar un sou que li permeti viure dignament. Això és el que sento i veig, i un silenci clamorós quan es parla de política. Alguna vegada, quan l’afartament de parlar del Barça o del Madrid és evident i es comenta l’última homilia, més aviat boutade, de tal o tal polític, la majoria de persones intenten no opinar amb vehemència, escolten i, de vegades, diuen més els seus gestos i expressió no verbal que les seves paraules. Els més sincers et manifesten que ells no mengen pàtries, ni flàmules polítiques i resolen qualsevol altre comentari sobre aquest tema.

Penso que quan es va pactar la reforma política, en la transició a la democràcia, una de les coses que no es van fer bé va ser la nul·la cultura política que es va inculcar a un poble, que hi havia estat sotmès a una de les dictadures més feroces del segle XX. La por d’un vessament de sang o a un cop militar ens va complicar el pas d’una democràcia orgànica (José María Aznar López va declarar a Mundo Diario que no trairia els principis fonamentals del moviment) a una democràcia més profundament democràtica. El pacte constitucional de 1978 queda avui en dubte quan hi ha polítics que es burlen d’aquells que lluiten contra l’oblit dels crims del franquisme, quan hi ha partits polítics que volen veure la memòria històrica amb amnèsia i no oculten que els seus cromosomes són feixistes. El dolent, que es va fer llavors, torna com au fènix, a ressorgir. Tant és així que els qui van votar no a la tan portada i portada Constitució del 78, avui la defensen, i solament permeten que sigui retocada quan la reforma afavoreix els seus interessos, mentre l’eleven als altars de la veneració. I, aquells que majoritàriament la van votar (el 90% dels ciutadans de Catalunya), avui volen que es reformi en el sentit que propiciï de forma clara que l’Estat és plurinacional i plurilingüe. Si s’acceptés la realitat, Espanya seria una i diversa, rica en cultura i matisos.

Porto estona dissertant sobre els summes sacerdots del temple constitucional. Ells, pujats al púlpit de l’insult, la desqualificació i l’enfrontament, dictaminen qui té o no puresa de sang i a qui el tribunal inquisitorial haurà de jutjar i condemnar als suplicis de la privació de llibertat. En aquest moment, hem de recordar el principi de l’àgora, aquesta plaça pública que albergava el mercat i es va convertir al centre polític de la ciutat.

Les places públiques ja no són fòrums. No volen les autoritats que les places i els carrers es converteixin en àgores ciutadanes reunides en assemblees debatent propostes, idees; places públiques convertides en espais on es discuteix amb passió i sense acritud sobre les necessitats reals i bàsiques dels ciutadans, on es coopera perquè ningú quedi exclòs.

Hòstia!, Juan Jesús, no escriguis fugides als teus propis somnis.

Somnis o no, hem de recuperar el sentit de l’àgora. La política que practiquen els oficiants professionals de la política no està a la plaça pública, ells, en veritat, no busquen solucions als problemes dels ciutadans. Les seves discussions i les seves dialèctiques disten de ser espais per a una meditació assossegada i silenciosa, és a dir, sense soroll mediàtic, que llegeixi ben l’enunciat dels problemes i intentin solucionar-los, sense afegir ni crear problemes més greus.

Escoltem la dialèctica del PP, Cs i Vox del diumenge passat als carrers de Madrid i meditem en silenci sobre l’abast de les seves paraules. No van ser conciliadores, no van buscar cap bé d’Espanya: buscaven vots. Apel·laven a fanatismes inoculats amb falsedats i enganys.

A la plaça Colón, de Madrid, s’hi van congregar 45 mil persones. Les banderes van onejar i els braços en alt van mostrar una certa nostàlgia. Els manifestos no van poder ocultar les seves veritables intencions. Els posats autoritaris i les opinions recollides entre els assistents destil·laven una certa intolerància. I, ara, suposem, que la xifra de manifestants ascendís a la que han donat els tres partits convocants, fins i tot, en podem pujar el nombre i, ni per remei, la suma arribarà a la xifra de manifestants dels últims anys a Catalunya. Llavors, valen més les reivindicacions dels qui es van manifestar a Madrid que les dels participants a Barcelona? No sé si és una pregunta sense resposta.

En aquest moment de convulsió, el mateix dia que s’inicia el judici als polítics catalans, percebo la por i la falta de valentia per resoldre un problema de convivència, un problema que ve des de lluny, de molt lluny i divideix aquest país en dues visions oposades del mateix: la de l’Espanya una i no plural i l’altra la que creu en la seva diversitat plurinacional i plurilingüe. Aquest problema no l’hauria de resoldre cap sentència, de fet, no ho farà, fins i tot és probable que ho agreugi. L’Estat vencerà. Els partits polítics espanyols, sobretot la dreta i els sectors conservadors d’una esquerra que va deixar en l’oblit els seus ideals republicans. Tots ells, aixecaran les seves banderes victorioses. I, potser, d’aquí a un temps, abans que l’embriaguesa no els deixi veure amb claredat, pensaran que quan es venç sense convenciment l’única cosa que deixa aquesta victòria és humiliació i ressentiment.

Escric aquestes paraules i ve a la meva memòria el titulo d’un poema de Miguel Hernández, Abans de l’odi. I, penso si encara és abans, si els periodistes no hem contribuït a la incomprensió dels qui pensen diferent, si hem fet prou per alçar ponts en l’àgora, aquests vincles que estan destruint uns polítics incompetents.