Afganeses, encara

Parlo d’elles perquè tinc por que en deixem de parlar. Parlo d’elles perquè tinc por que les oblidem, i passin a formar part de l’imaginari de les desgràcies naturals, contra les que no hi podem fer res. Com els tsunamis, com els terratrèmols. Com si no hagués tingut res a veure amb nosaltres els milers de milions d’euros i dòlars destinats a comprar armament, els centenars de milers de militars que hi van enviar, «su majestat que visita las tropas desplazadas a Afganistan…». Poques, poquíssimes han pogut arribar a algun lloc segur fugint a contracor del seu país, abandonant tota la seva vida i la major part de les seves famílies en una fugida traumàtica que porten clavada al cor i als cervells. La gran majoria, desenes de milers, continuen dins del país, emetent per les xarxes crides desesperades de denúncia i petició de suport, mentre tinguin accés a internet. Viuen amagades i separades de les seves famílies, dormen cada nit en un lloc diferent per evitar ser rastrejades, temen que els seus parents siguin torturats per delatar on es troben elles, l’objectiu dels talibans. Són dones que han demostrat, en una sola generació, el coratge de revertir tradicions ancestrals de submissió de les dones, la capacitat de formar-se i assumir les més altres responsabilitats en un ambient hostil i ple de perills, dones que han volgut demostrar que sense marxar del seu país, sense renunciar a viure al lloc on han nascut, podien fer-ne un lloc millor, a banda de les ocupacions i les guerres, promogudes pels soviètics, els talibans o els nord americans. Dones que saben perfectament el que significa tornar a viure víctimes, esclaves, objectes. I que per això arrisquen la seva integritat i la seva vida, sortint al carrer i cridant al món que són dones, que són éssers humans, que volen viure al seu país i veure respectats els seus drets. Les seves manifestacions ens interpel·len, s’adrecen a nosaltres.

Els governs occidentals —l’espanyol en va ser un dels primers— ens van voler fer creure, fa un mes i mig escàs, que havien fet operacions exemplars d’evacuació, facilitant la sortida dels col·laboradors diplomàtics, i principalment militars. Amb prou feina un miler de persones. I esperen que ara ens oblidem d’aquestes víctimes de la seva terrible política imperialista pagada amb els nostres recursos. Només exigint i persistint en la denúncia es podrà forçar que els estats imposin els talibans un mínim de respecte del drets de dones, nenes, col·lectius LGBTI+, minories, defensors i defensores de drets humans, condicionant els ajuts i les relacions internacionals que tard o d’hora es posaran sobre les taules de negociacions. Només exigint i persistint en l’establiment de corredors humanitaris segurs per facilitar la sortida d’aquelles persones assenyalades i amb la sentència de mort escrita, forçarem els estats a no tancar aquesta carpeta, com una desgràcia inevitable més. Tot just ara comencen les taules internacionals de negociacions. Tot just ara és el moment de continuar parlant-ne, i de començar a mobilitzar-nos.