Adéu a un entramuntanat

0
1156

Com ell, en queden pocs, molt pocs. Amb la mort de Joan Guillamet (Figueres, 22 d’octubre del 1922 – Barcelona, 19 d’octubre del 2014) desapareix un altre dels referents que van protagonitzar el desenvolupament cultural de la comarca durant la segona meitat del segle XX, i de forma molt especial durant tots els anys de la dictadura, intentant mantenir la llengua i el fet identitari enmig de les dificultats pròpies del moment.
Guillamet, que era llicendiat en Filosofia i Lletres i va exercir de professor a diversos instituts, entre ells el Ramon Muntaner de Figueres, va destacar per la seva llarga trajectòria com a periodista i escriptor, tant a la premsa comarcal de l’Alt Empordà com a la de Barcelona. El 2005 va rebre un dels premis Empordà, que concedeix el Consell Comarcal, i el 2008 l’Ajuntament de Figueres li va concedir el títol de Fill Predilecte. Casat amb Concepció Lloveras, tenia cinc fills, un dels quals és el conegut periodista i catedràtic d’universitat Jaume Guillamet.
Tot i residir a Barcelona des de fa dècades, va mantenir els vincles amb la seva ciutat natal gairebé de forma permanent. Precisament els funerals es va celebrar dissabte a la tarda a la parròquia de Sant Pere de Figueres amb l’assistència de nombrosos amics del finat i de la seva família. La representació oficial estava encapçalada pel conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, i l’alcaldessa de Figueres, Marta Felip.

LA SEVA OBRA. Autor d’una desena de llibres, la majoria de temàtica empordanesa, en tots ells hi aportava la seva empremta personal. El seu primer llibre fou Tots hem fet estraperlo (1968). En una entrevista al diari El Punt, publicada el 13 de març del 2011, reconeixia que “potser sí que he fet estraperlo. En el llibre explico moltes anècdotes sobre el tema, com la d’aquell que sempre passava per la frontera amb bicicleta i mai li trobaven res, i finalment es va descobrir que cada dia passava una bicicleta d’estraperlo”.
En una entrevista a la revista Alberes, publicada la primavera del 2011, assenyalava en relació al llibre Els gitanos, aproximació a un racisme (1970), que “és un gran reportatge d’aquella època que eren tots gitanos catalans, llargament assentats, de generacions i generacions, i tots parlaven català: els de Figueres, els de Mataró, els del carrer de la Cera de Barcelona, els de Tarragona i els de Perpinyà… tots! Jo amb els que tenia un contacte directe, perquè els coneixia de petit, era amb els de Figueres, que s’estaven a la zona del Garrigal, a dalt de l’ambulatori”.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li