Adeu a l’escriptor figuerenc del segle XXI

0
1313

La precipitada mort de Vicenç Pagès posa en valor l’autor, que ja va rebre el Premi Nacional de Cultura el 2014


Gairebé tres mesos després del darrer acte públic a la seva ciutat natal, concretament a la Biblioteca Fages de Climent el 23 de maig passat, l’escriptor, professor i crític literari Vicenç Pagès i Jordà ens ha deixat. Entremig, unes poques setmanes de lluita contra una cruel i fatal malaltia que s’ha endut l’autor de referència de Figueres del segle xxi i també un dels grans noms de la literatura catalana del moment. Aquest dilluns a la tarda es van celebrar els funerals al tanatori de Torroella de Montgrí, municipi on residia des de feia dècades.

La sobtada desaparició de Pagès als 58 anys ha provocat infinitat de reaccions de sorpresa i d’enuig entre amics i coneguts, entre el món cultural i els seus lectors. El decés es va produir dissabte passat al vespre i durant tot el cap de setmana les mostres de condol s’han exterioritzat des de tots els àmbits, com reflecteixen les xarxes socials, remarcant el seu valor literari i el seu tarannà personal.

El fet que la notícia sortís, a banda de tots els mitjans escrits i digitals, a la portada del Telenotícies de TV3 va provocar, segurament, que nombrosos figuerencs i empordanesos s’adonessin, encara més, de la importància que ha tingut la trajectòria de Vicenç Pagès com a escriptor. Només cal recordar que, entre d’altres, havia guanyat el Premi Sant Jordi de novel·la, el Joan Creixells de narrativa i el Mercè Rodoreda de contes. El 2014 se li va lliurar el Premi Nacional de Cultura per part de la Generalitat.

Malgrat que havia fixat la seva residència al Baix Empordà, Pagès era un figuerenc profundament enamorat de la seva ciutat i de la seva comarca. Això va quedar en evidència quan el 2009 va publicar Els jugadors de whist, la seva obra més popular i èxit de vendes a Catalunya. Va ser qualificada com «la gran novel·la de Figueres» i, de fet, va situar-nos en el mapa literari del país durant un temps. El 2013 va guanyar el Sant Jordi amb Dies de frontera, que també tenia l’Alt Empordà com a escenari i va representar un altre èxit editorial.

Nascut a Figueres el 1963, Vicenç Pagès es va llicenciar en Periodisme i de seguida va començar a mantenir una activitat professional i literària a Barcelona, on també va exercir de professor a la Universitat Ramon Llull. Entre les seves primeres obres figuren Cercles d’infinites combinacions (1990), Grandeses i misèries dels premis literaris (1992) i El món d’Horaci (1995). L’any 1997 va veure la llum el seu primer gran èxit, la novel·la curta Carta a la Reina d’Anglaterra, que narra en cent pàgines mil anys de la vida del protagonista. A aquest llibre el seguirien Un tramvia anomenat text (1998), un assaig sobre l’escriptura, i la novel·la La felicitat no és completa, premi Sant Joan 2003.

El 1999 va obtenir el premi Documenta amb el recull de contes En companyia de l’altre. El 2004, el recull El poeta i altres contes”va obtenir el premi Mercè Rodoreda. El 2006 va aparèixer De Robinson Crusoe a Peter Pan, un assaig sobre literatura juvenil. Després dels dos best-sellers empordanesos, el 2011 va publicar l’almanac literari El llibre de l’any, i el 2013 el llibre infantil La llentia viatgera. Durant dècades va desenvolupar una amplíssima tasca de crític literari a la premsa. Entre els seus darrers llibres destaquen, el 2017, La música i nosaltres i Robinson. A finals de l’any següent obté el premi Mitrofan pel conjunt de la seva obra. El 2020 publica Memòria vintage i Les pudors en la literatura. Tenia a punt de publicar una nova obra, Kennedyanna, un assaig sobre la família Kennedy.

EMPORDANÈS CRÍTIC. Va escriure i va opinar molt sobre el seu Empordà. «Cada vegada és menys virginal i cada vegada més brut i potinejat, però el mite continua intacte. De fet, el mite va per una banda i les obres per una altra», assenyalava el 2009 en plena febre urbanística al litoral. Afegia que a la comarca «li manca una mirada que no sigui ni conqueridora, ni purista agroecològica».

El 2010, en plena ebullició de l’èxit d’Els jugador de whist —durant un temps es va plantejar portar-la al cinema— l’escriptor va pronunciar el pregó inaugural de les Fires i Festes de la Santa Creu. Com ja havia fet en articles i entrevistes anteriors i posteriors, va explicar què era la «figueresa», un concepte que havia anat observant des de la seva infantesa.

Pagès considerava que «l’esport nacional de la gent de Figueres és parlar malament de Figueres». Des dels records de joventut assenyalava que els seus conciutadans «més que crítics eren desconsiderats, de vegades grollers, fis i tot despietats. A Figueres tothom parlava malament de Figueres. Per mi, era normal. Homes i dones, grans i petits, intel·lectuals i pagesos, tots coincidien en el fet que Figueres no només no era perfecta, sinó que era un desastre, una ciutat infumable i ensopida, un indret maleït pels déus i castigat pel destí». Tot i això reconeixia que «ser de Figueres atorga currículum, cosa que ignorava fins que vaig anar a estudiar a Barcelona on, al dir-ho, et pagaven el vermut». Ens deixa el seu extraordinari llegat literari, però també la seva punyent reflexió que ens interpel·la. Descansi en pau.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li