Absis, bardisses i pa amb llangonissa

0
1652

Acaba de publicar-se el llibre Absis, bardisses i pa amb llangonissa, una història fascinant sobre com un grup de joves de Figueres i La Jonquera als anys setanta van unir-se per recuperar el patrimoni romànic de la comarca que havia estat abandonat durant dècades. I quan parlem de recuperar no parlem de catalogar i senyalitzar —que també— sinó sobretot de netejar, d’apuntalar, de restaurar, d’obrir camins, en definitiva, de recuperar un patrimoni oblidat, menystingut i abandonat. Aquells «nois» porten gairebé cinquanta anys actuant en el patrimoni oblidat i al llarg d’aquestes dècades han intervingut en més de setanta ermites i construccions romàniques i preromàniques a l’Empordà, però també a la Garrotxa, la Selva o el Pla de l’Estany. Un patrimoni únic que si no fos per ells segurament s’hagués perdut. Us el recomano com a testimoni d’una història apassionant, però també com a catàleg d’un patrimoni romànic desconegut extraordinari.

La història comença al 1963 amb un article del farmacèutic figuerenc Alexandre Deulofeu titulat «Figueres, l’art romànic i el turisme» on l’autor de «la matemàtica de la història» pronosticava com el romànic es podria convertir en un motor turístic mundial que faria de la ciutat de l’Empordà un municipi turístic de referència per a tots els milions de turistes atrets pel romànic. Al 1962, Deulofeu havia publicat el llibre L’Empordà, bressol de l’art romànic, on exposava la seva teoria que l’origen d’aquest art neix a l’Empordà el segle X. Més enllà de la seva teoria, Deulofeu somiava un Empordà que posava en valor el seu immens patrimoni preromànic i romànic i això atreia multitud de turistes europeus amants de la cultura. Després de l’article, Deulofeu va fer una exposició i un petit Sebastià Delclós va quedar atrapat per aquell romànic abandonat que inundava la comarca. El noi de 14 anys i Deulofeu van recórrer les construccions abandonades i les van catalogar. I aquest és l’origen del grup que durant cinquanta anys han anat recuperant el nostre patrimoni a costa de caps de setmana, estius i temps lliure.

Aquest llibre, a part de descobrir-me una història romàntica i romànica de la que només en coneixia detalls, m’ha fet reflexionar sobre el turisme i, sobretot, com el venem a dia d’avui.

Crec que el que deia Deulofeu al 1963 és més vigent que mai. A part del clima, de la Mediterrània, dels Pirineu, el més potent que tenim a l’Empordà és el patrimoni cultural, natural, paisatgístic i gastronòmic.

Cal replantejar com ens venem i com posem en valor allò que ens fa diferents. El romànic, el patrimoni cultural en el seu conjunt, el paisatge. Allò que no ens fa únics, però sí que ens situa i ens fa especials. Però ha d’anar molt més enllà d’una campanya frívola, o d’un catàleg de museus o festivals, es tracta de fer de la cultura quelcom estructural de la nostra oferta turística. Sens dubte això comença per fer-lo emergir, dignificar-lo i comunicar-lo. Per reivindicar aquest patrimoni i fer-ne bandera. Com fan aquest grup de «joves» altruistament des de fa dècades amb el romànic, o com va anunciar Deulofeu al 1963.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li