Xavier Vicens: ‘A l’Europa central les caixes no s’envernissen perquè són productes tòxics i en canvi, aquí sí’

0
726

Forma part de la tercera generació familiar que ha fet créixer el negoci funerari a la comarca de l’Alt Empordà, encara que queden pocs mesos perquè els seus fills li prenguin el relleu. Parlem de la història de l’empresa, del preu dels enterraments, de l’ús de les noves tecnologies, de les mancances municipals i de la contaminació de les incineracions per al medi ambient, entre altres


 

Funerària Vicens és una de les empreses amb més història de la ciutat, fundada el 1924. I actualment regentada per la quarta i tercera generació familiar.
Ara ja gairebé la quarta, la tercera està pràcticament jubilada i el relleu ja està passat.

Seran els seus fills, oi?
Sí, en Xavier i en Joan Marc. Sempre dic en Xavier i en Joan Marc, per edat, i en Joan Marc i en Xavier, per antiguitat a l’empresa. Perquè el primer que va venir a treballar va ser en Joan Marc, encara que sigui el petit. Se n’encarregaran tots dos, i es complementen molt bé perquè un és més aviat progressista i l’altre és més conservador.

Com neix el negoci familiar?
Tenim registres de 1875, però llavors la funerària encara no era de la nostra família. Era d’un home que es deia Antonio Vinyoles i sembla que era el padrí del meu avi. Aquest home feia de funerari i quan ho va traspassar, a un fuster que es deia Llanderich, li va posar la condició que el dia que es volgués traspassar la funerària, aquesta havia de ser per en Joanet, el meu avi. I el 2 de febrer, dia de la Candelera, de 1924 va morir Llandrich i van avisar el meu avi, que ell treballava de fuster a un altre taller, i així neix la història de l’empresa.

Com creu que ha evolucionat el seu sector al llarg dels anys?
Al sector de la funerària hi ha dues revolucions importants: la primera és el pas dels cotxes de cavalls als vehicles de motor. Hi va haver canvis amb tot, perquè els ajuntaments havien de contactar amb les funeràries que tenien cotxes, per tant, ja no n’hi havia prou només amb el fuster. A més, a la majoria de pobles, el cavall era dels veïns. Cada dia era un de diferent i calia anar amb compte per les reaccions de l’animal. I quan van començar a haver-hi els cotxes fúnebres es va modernitzar tot. La segona revolució es produeix amb l’arribada dels hospitals comarcals. La gent, llavors, es moria a l’hospital, i això va fer que, en lloc de portar el difunt a casa, ja que no era aconsellable sanitàriament parlant, el portessin al tanatori. I així neixen els tanatoris, perquè als hospitals no hi havia neveres, només el dipòsit. I els difunts d’hospitals i de residències geriàtriques ja anaven als tanatoris. I aquesta potser va ser la revolució més important.

Amb l’era moderna, com ha influït l’ús de les noves tecnologies?
El canvi es produeix quan als tanatoris s’hi comença a fer cerimònies i les noves tecnologies s’apliquen a la cerimònia, perquè hi pots posar fotos del difunt, de la família, records, música, vídeo… Per tant, d’aquesta manera adeqües les noves tecnologies al moment. És l’evolució de la funerària. Aquests són els tres moments que fan canviar el sector.

Tornant a l’actualitat, la seva empresa dona servei a tot l’Alt Empordà i ara s’ha ampliat amb la construcció d’un nou tanatori a Llançà. Per què aquesta zona?
Sí, cobrim tota la comarca. Doncs, vam escollir Llançà perquè, tal com va dir l’alcalde, Pere Vila, el dia de la inauguració, el tanatori està situat a la zona de la Mar d’Amunt. I què vol dir? Doncs que és una zona que queda una mica aïllada. I Llançà és el coll de l’embut de Selva de Mar, El Port de la Selva, Colera i Portbou. Per tant, per comunicació, tothom ha de passar per Llançà per venir a Figueres i nosaltres hem avançat vint quilòmetres les possibilitats de fer les vetlles més a prop de casa.

A l’Alt Empordà hi ha dues funeràries. Això crea molta competència?
Sí, hi ha la competència que hi ha d’haver. Cal pensar que a Figueres havia arribat a haver-hi fins a quatre funeràries. Al carrer Nou n’hi havia tres! I la que hi ha ara es va establir l’any 90, per un antic treballador d’aquesta casa. Sí que hi ha competència, però qui treballi millor que treballi més. A Àltima són funeraris de tota la vida i ens coneixem de sempre, per tant, no deixa de ser una competència amb totes les de la llei.

Permeti’m l’expressió, no voldria que sonés malament, però per què és tan car morir-se?
No pateixis, m’han dit de tot… Però no, no és tan car morir-se.

Doncs per què fa aquesta sensació?
Abans, la majoria de gent no sabia el que valia un enterrament i, ara, hi ha funeràries que s’aprofiten, en el sentit d’oferir molts serveis. Però anem a pams: a Figueres hi havia hagut quatre funeràries i a Girona n’hi havia dues, i, durant molts anys, només una. Llavors, si no hi ha competència, no has de mirar tan prim. I quan hi ha competència, va bé perquè és positiu, hi ha progrés i el preu ajustat. Una altra cosa que passa és que les companyies d’assegurances intenten «pressionar tot el que poden» perquè el rebut no surti car. I quan un difunt no té assegurança, apliques les teves tarifes i aquí és on hi ha el problema. De quina manera? Aquí podem oferir uns 20 serveis, que quasi tots són essencials, però també et puc dir: «escolta, vols alguna esquela en algun diari?» Coses que no són ben bé de l’enterrament, però que nosaltres podem fer i la família no se n’ha de preocupar. Ara bé, si jo et vull fer gastar diners, en lloc d’oferir-te 20 serveis, te n’ofereixo 50 i, d’aquests de més, només que n’agafis 5, la factura ja puja. I ,com que la gent no sap quin és el preu just, creu que és car.

Hi ha sistemes i sistemes de venda i, mentre no facis pagar el que no és, tu has d’oferir tot el que es pugui. Per això és car un enterrament. Però ara diré una cosa: un enterrament que en aquesta funerària val 3.500 euros, a Girona te’n pot costar 6.000 i a Barcelona 12.000, i és el mateix.

Què contemplen aquests 3.500 euros?
Els costos d’obrir i tancar el nínxol i els costos de parròquia si n’hi ha. A banda del bàsic: caixa, flors, recordatoris… I s’ha de sumar-hi el 21% d’IVA, que abans era un 8%. És a dir, a un enterrament uns 500 euros ja són d’IVA.

Del 8% al 21% d’IVA? Un enterrament és equiparable a la roba o el tabac, però morir-nos ens morim tots.
Certament, no és un producte de necessitat. Si comences a treure impostos, sabràs el que val un enterrament i el que fem pagar. Nosaltres sempre hem procurat oferir preus ajustats, dins el que es pot. I, com deies, «és car un enterrament?» És car si no comptes amb aquesta despesa. Però penseu que, quan no hi havia seguretat social ni jubilació, la família que tenia el cap de casa malalt -qui portava el sou-, si aquella persona moria quan el meu avi arribava a la casa, li deien: «Vicens, no sé com ho farem per pagar-te». I la gent s’enterrava. Tothom es feia càrrec de la situació. I ara, quan et posen pegues, penso «Mare de Déu, abans pla era complicat doncs!». Mira a quin punt arribaven les coses que jo sé de metges que posaven diners sota el coixí del malalt perquè poguessin comprar la medicina…

Aquest és un sector que difícilment pot entrar en crisi, oi? Es va notar, però, la davallada financera de 2008-10?
Sí, es va notar amb la facturació. Quan la gent es guanyava la vida, feies un enterrament i el més normal era posar dues corones de flors. Ara n’hi posen una. Parlo en general, eh? Hi ha de tot. Però, per exemple, si abans la mitjana de les caixes era la número 10 o 11 del catàleg, ara és entre la 8 i la 9. Per què? Perquè la gent no vol o no pot gastar. I, és clar, tu com a empresa tens el mateix personal, les mateixes despeses, però factures menys…

Com a empresa es troben amb alguna problemàtica amb el servei municipal?
Quan hi ha un problema, hem de mirar de solucionar-lo. Però, per exemple, quan van tancar l’accés a la zona del Museu Dalí, carrer Girona, plaça de l’Ajuntament, vam preguntar al consistori com ho havíem de fer per entrar i ens van dir: «allà a l’OMAC tenen comandaments per poder entrar amb el vehicle». Contàvem que, per solucionar el problema de mobilitat, ens regalarien els comandaments com a mínim, però ens els van fer pagar. Són detalls que passen.

I altres mancances?
Sort que ara moltes cerimònies es fan al tanatori, perquè fa temps que estan arreglant el carrer Peralada. Abans havíem d’entrar pel Montserrat Vayreda i sortíem per Peralada, ara hem de fer la volta a la plaça de l’Ajuntament, tornar a pujar cap a dalt… Hi ha molt més trànsit i no és fàcil, perquè tu, com a funerària, portes una comitiva que potser hi ha quatre cotxes més. Has de vigilar molt: obstacles sempre n’hi ha i mirem d’arreglar-los. La rotonda de la plaça del Sol també va ser complicada. Per tant, facilitats? Si en demanes, a vegades ho entenen i a vegades no…

I pel que fa a les novetats de cara als pròxims mesos, ens pot avançar alguna cosa?
Jo ara ja només dono la meva opinió. És el futur dels meus fills i jo no sé si fent el que penso els faré anar malament o no. No ho sé. Per tant, que facin el que els sembli més correcte. El tanatori de Llançà ja és cosa seva. Jo només els vaig dir: «O es fa o es perd. Vosaltres mateixos, és el vostre futur».

ÀNGEL REYNAL

Per tant, podria haver-hi alguna nova obertura?
No se sap.

Potser sí?
No ho puc assegurar, perquè quan comences a expandir-te com a empresa, mai no saps quines zones convenen més o menys. Tot depèn a què dones preferència com a negoci. A vegades fas el més urgent. Em dius si hi ha possibilitats? La resposta és sí, però no sé quines ni com.

La setmana passada els mitjans anaven plens amb la polèmica de la incineració o no de persones amb obesitat a València. Tant contamina un crematori? I es podria utilitzar l’energia de la combustió per algun ús, per exemple, social?
Això ja seria aprofitar el que és dels altres. Però bé, aquí hi ha camp per córrer. Aquest és un tema _la contaminació_ que fa temps que es remena. A vegades les coses no s’estudien prou per decidir el que seria millor. A més, normalment no parlen amb la gent que poden donar una opinió real de com és el món funerari. Es basen en normatives que es produeixen a l’Europa central, que fa molts anys que incineren. Aquí volen equiparar el que es fa allà. Però, compte! S’hauria de saber exactament què fan allà per aplicar-ho bé aquí. Allà fa molt de temps que, per exemple, les caixes no s’envernissen perquè són productes tòxics. Aquí les caixes encara s’envernissen. La normativa d’allà pot dir que, com aquí ja fem això, no passem els nivells de contaminació: si ho vols aplicar aquí, sobrepassa els nivells. Primer preguntem què fan ells i estudiem si es pot fer.

Per tant, contamina bastant el medi ambient la incineració?
Cal pensar que a les caixes hi ha vernissos, coles, banys de bronze o del metall, hi ha els plàstics… Per tant, hi ha tota una sèrie de coses que, quan cremen, dona una toxicitat que sobrepassa els nivells aconsellables. De mica en mica les fàbriques de taüts el que fan és buscar un acabat que no sigui vernís. Hi estan treballant. El que no pots fer és voler aplicar la normativa quan els fabricants no s’hi han adaptat del tot. Els que van més avançats, en aquest sentit, és al País Basc. Allà són molt ecològics amb tot i, segons quina caixa, ja no la pots vendre. I ara hi ha una empresa que et recull les pròtesis de la gent i les reciclen. Com a mínim no es llancen. A més, jo guardo els marcapassos, perquè imagino que algun dia algú dirà: «Ostres, els marcapassos també els podríem aprofitar».

Encara no hi ha ningú que ho hagi plantejat?
De moment no, ja hem fet un gran pas amb les pròtesis. Crec que algun dia els marcapassos es podran aprofitar. La bateria no, però els mecanismes de dins sí.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz