Xavier Camps: ‘Encara que siguem de poble hem de jugar la ‘Champions’, no podem estar a tercera’

L’alcalde de Palau de Santa Eulàlia, un dels pobles més petits de la comarca, desgrana com és la gestió d’un micropoble i quines són les seves necessitats de cara a les grans institucions i als reptes de futur. Segons Camps, els pobles més petits tenen molt a dir per a les futures generacions i de fet, una ja és realitat: l’escola. Finalment s’ha aconseguit retornar l’ensenyament al poble, entre altres

Estem al poble més petit de l’Alt Empordà?
En nombre d’habitants sí, sempre tenim la competència amb La Vajol, tot i que amb la Covid-19 hem crescut, abans de la pandèmia hi havia 94 habitants empadronats, i ara 111. Això ens suposa passar de 100 habitants, que vol dir una reestructuració municipal i en unes futures eleccions hauríem de saltar de 3 a 5 regidors.

Sembla que ens oblidem que aquest municipi és a la comarca…
És una sort tenir aquesta singularitat de poble, tots recordem aquells pobles de quan érem petits que no calia mirar dreta o esquerra per saber si venia un cotxe. Sempre dic que és més probable que et toqui la loteria que no pas que t’atropelli un cotxe a Palau de Santa Eulàlia [entre riures] i això ho hem de mantenir així. Tenir aquesta morfologia de poble, de places desordenades, ens manté l’essència del poble, alhora estem a prop de tot arreu i lluny de tot el món.

Una de les notícies de l’any és que tornarà l’escola. Un poble sense escola és un poble sense futur…
És una molt bona notícia, tenim la sort que la conselleria d’Educació creu que el projecte de país passa per retornar serveis als pobles i un dels serveis ha de ser l’ensenyament. L’origen és que aquest estiu vam organitzar un casal i així descongestionar altres casals dels pobles veïns, i vam tenir ple: 30 infants al juliol i 24 a l’agost, va ser un èxit per nosaltres. Però més enllà de l’èxit numèric, va ser un èxit conceptual, per tot el que va lligat a la cohesió, l’acompanyament, la unió de famílies… Això va donar ànima i vida al poble. I com que Educació va impulsar la prova pilot, deu municipis de la província ens vam apuntar i som els primers que ens han dit que sí. Des de l’Ajuntament hem cedit aquest mateix edifici per a l’escola, ja que estem parlant d’una escola de 20-25 nens i el que tenim clar és que és una escola per la gent del poble, no volem fer una gran escola d’un projecte educatiu rural, que també, eh? Però cal deixar clar que és per donar servei al poble.

Parlava del projecte educatiu de la nova escola, ja està clar?
No, apostem per una escola rural i innovadora, però no depèn de nosaltres, sinó d’Educació. El Departament escollirà el director o la directora durant els mesos de desembre i gener, i llavors el director o directora decidirà quin mestre l’acompanya, perquè han de ser dues o tres persones, ja que al principi es parlava que hi anirien 13 infants, però ara ja es parla d’una vintena, perquè acaba d’arribar una altra família, per això podríem estar parlant d’entre 18-20 infants, que per a un poble d’aquestes dimensions no està malament. De fet, som el poble amb el percentatge més alt en joventut de tot l’Alt Empordà, estem al 19%. I per això l’escola és bàsic tenir-la, el que no tindria sentit, però, és fer l’escola sense un pla de joventut o d’habitatge pel futur del poble.

I com han de ser?
Ara hem fet un Pla d’Habitatge participatiu i tothom hi ha dit la seva per veure quina mena d’habitatges voldrien. Hi estem treballant i les conclusions sortiran a finals d’any, però és un Pla d’Habitatge a 10 anys, previst perquè durant aquests 10 anys es facin actuacions i així quan tota aquesta mainada tingui edat d’arrelar-se aquí disposi de les eines adequades. El pla ens està dient que tenim cases molt grans, això fa que tinguin un preu desorbitat i la gent d’aquí no tingui la capacitat econòmica per un habitatge així, el perill és que ens convertim en un poble de segona residència i això és el que no volem. No vol dir que no hi hagi d’haver segona residència, però no volem un poble on tot sigui turisme rural o segona residència, ja que perdem l’ànima del poble. Volem primera residència, i que els joves puguin tenir habitatge, i n’hauran de sortir de diferents actuacions. Hauríem de fer modificacions puntuals perquè aquests habitatges es puguin dividir, entre d’altres; cal veure la fórmula factible.

Com definiria la situació socioeconòmica de Palau de Santa Eulàlia?
Els micropobles són pobles on hi ha gent amb un alt nivell d’estudis, on la gent no passa mai gana i ningú dorm al carrer, i això no passa a Figueres. Hi ha una frase molt bonica d’una persona que va venir a viure aquí que és «al poble tens la sensació de pertànyer a un col·lectiu.»

D’altra banda, als pobles petits ens basem en l’economia domèstica i tenim pressupostos limitats, per això necessitem canviar el finançament municipal. Necessiten un canvi de finançament als ajuntaments, més injecció per fer coses pel poble i això només es pot aconseguir treballant mancomunadament.

Una de les mancances als micropobles són els serveis. On cal treballar?
Als micropobles tenim molts fronts oberts i l’arrelament passa per les infraestructures, això vol dir: tenir fibra, tenir transport públic, tenir bons vials de comunicació… Internet el tenim molt ben solucionat, a través de la xarxa Gifi.net, tot i això estem treballant perquè a finals d’any ens arribi la fibra. Els pobles petits hem de treballar de manera mancomunada per aconseguir coses i com que som molts micropobles: Vilaür, Siurana, Sant Mori, Garrigàs i nosaltres, treballem molt bé conjuntament i en el cas de la fibra tenim una proposta sobre la taula d’una empresa privada que mancomunadament la podem fer arribar aquí. És una gran notícia perquè encara que siguem de poble hem de jugar la Champions, no podem estar jugant a tercera regional. La pandèmia ens ha fet veure que a un poble també es pot jugar la Champions. D’altra banda, el transport públic és un tema pendent, però hem de començar a pensar proposes no convencionals. No podem dependre d’un servei que passa dues vegades al dia i que per anar a Figueres triga una hora i mitja, no té cap sentit. Hem de repensar tots aquests factors com sigui, igual que la sanitat, nosaltres tenim consultori i el volem mantenir, però hem de repensar com ha de ser la sanitat perquè tothom tingui servei. Hem de deixar de tenir aquestes estructures pensades per una altra època i els micropobles van al capdavant d’aquests canvis, potser per necessitat, però cal canviar el projecte o les estructures de país perquè ja no serveixen.

El canvi de la societat ha de venir marcat pels micropobles, doncs?
[Entre riures] Hem de pensar que el 35% del territori d’aquest país és de micropobles. A l’Alt Empordà, de 68 municipis, 29 són micropobles. Hem de deixar de pensar com una estructura de comarca de quatre pobles grans i una ciutat i pensar més que som un territori que està dominat per micropobles. Sempre ho dic: la ciutat necessita el micropoble, com el micropoble necessita la ciutat, i ens hem d’entendre.

El poble està adherit a l’Associació de Municipis per l’Energia Pública. Quines han de ser les eines per tal que la xarxa esdevingui pública?
Aquí hi ha grans exemples, a Alemanya tota la xarxa és pública i surt a concessió. Si parlem de la xarxa d’aigua, tots tenim clar que la gestiona l’ajuntament o la dona a concessió a una empresa, per tant, la xarxa pública elèctrica també hauria de ser així. Quan caiem en els monopolis passa el que passa i no donem bon servei a la població. Amb el cas de la telefonia ja ens hem espavilat i tothom té internet gratuït.

Ah, l’Internet a Palau de Santa Eulàlia és un servei públic?
Sí, sí, és gratuït. Si algú vol més banda ampla ho ha de contractar, però ara, a través d’un triangle d’antenes, l’internet arriba a totes les cases i tothom en pot rebre.

I amb l’energia ha de passar això mateix?
Ha de ser el mateix, hem de ser autosuficients. Apostem per una xarxa elèctrica pública i evidentment amb energies renovables, però també apostem per la comunitat local energètica, que vol dir ser autosuficients amb l’energia, ocupant llocs antropitzats. Sabem que han caigut molts fons d’inversió, d’aquests fons voltor que prometen molt però res. La sobirania energètica, però, no pot entrar en contradicció amb la sobirania alimentària, és a dir, no podem ocupar camps per posar-hi plaques solars ni camps eòlics, això vol dir pèrdua de capacitat de producció. Per tant, apostem per a l’ocupació de sostres a les granges i naus del poble amb plaques solars amb algun aerogenerador petit, per tal de ser autosuficients.

Hi ha data orientativa?
El projecte energètic està avançat, penso que amb dos anys podrem fer-ho, però una altra cosa és la municipalització de la xarxa, entenem però que rere el projecte també hi ha ciutats grans com Barcelona, Terrassa o Girona, i penso que anirà bé. Si tenim la sort que arribin recursos europeus, nosaltres estarem preparats per fer el pas.

Me’n vaig uns anys enrere: ara és el poble amb més jovent, però gairebé passa a ser el poble amb més nombre de porcs. Com va acabar la polèmica amb la macro granja?
Va quedar que vam seguir tots els tràmits que fem com amb qualsevol llicència i el mateix promotor no va presentar la documentació, per tant, es va tancar l’expedient. De fet, nosaltres no estem contra les granges ni els pagesos, el que passa és que tenim un país on cal reordenar tot això i al poble tenim un planejament que es permeten granges però de tipologia ecològica o familiar i de tota mena de bestiar. El que no volem són indústries càrnies que no miren res, ni si contaminen ni res. L’Alt Empordà és la segona comarca més contaminada per purins després d’Osona, aquí algú hi ha de fer alguna cosa.

La pregunta de l’any: com s’està vivint la Covid-19?
A poble es viu diferent, es viu molt més tranquil. Sí que hauríem de pensar que a l’hora de gestionar aquestes problemàtiques no podem tractar-les igual que una gran ciutat. Tenim 9 km2 per a 100 persones i, si vas a passejar, el difícil serà trobar-te algú. No té cap sentit posar segons quina normativa a pobles petits, i només parlem dels contagis, de la crisi econòmica, entre d’altres… però hi haurà una crisi psicològica, sobretot amb joves i gent gran. A una persona gran no li pots dir que es quedi a casa i no vagi a l’hort. Hem de tractar el país de manera heterogènia perquè, per sort, som un país molt diferent de nord a sud. Ja se’ns tracta diferent amb molts altres temes com ara la telefonia, la fibra òptica, les carreteres, el transport… doncs per què no amb això?