Vulnerables

0
871

El primer ensenyament que hem d’assimilar de la crisi de la Covid-19 és el de la nostra vulnerabilitat. Recordar-nos, a nosaltres mateixos, que som fràgils, que ens necessitem els uns als altres. D’aquí que aplaudíssim als qui cuiden de la nostra salut. Quan ens hem anat incorporant a una normalitat totalment anormal, se’ns ha oblidat el que som com a espècie i hem tornat a creure’ns autosuficients, sense ser-ho en absolut.

La pandèmia, encara latent, ens posa davant el mirall: què som com a societat?; què és el veritablement important?; som solidaris? Preguntes que hem de respondre com a societat i individualment. Preguntar-nos, per no caure en l’autosuficiència, per assimilar la nostra vulnerabilitat com a individus i, sobretot, per recordar-nos aquella frase del dramaturg Terencio: «Home soc i res de l’humà m’és aliè.» Convé cuidar els qui, a causa de la pandèmia, sofreixen el virus de la desigualtat i la pobresa.

A propòsit de la desigualtat i de la pobresa, mirem el mapa mundial de la pandèmia i a quin segment de la població afecta més.

Les últimes dades sobre el coronavirus diuen que el país amb major nombre de morts és els Estats Units, considerat el país més ric i poderós del planeta, dada que ens podria portar a engany i pensar que la Covid-19 afecta a tots per igual. No és veritat. A més del país d’origen, la pandèmia discrimina per classe social, per raça, per sexe. La pobresa ens fa més vulnerables, encara més, quan el sistema econòmic afavoreix l’acumulació de riquesa en mans d’uns pocs, la qual cosa propícia el creixement de la desigualtat. L’esquerda s’aguditza entre unes elits que poden permetre’s l’accés a una protecció sanitària i econòmica i entre els qui es queden a la intempèrie. Si creiem que això no ens afecta, que en aquest país tenim una sanitat i un sistema de protecció social que impedeix quedar-nos fora de tota protecció, ens equivoquem, perquè no és veritat.

A Espanya, el sistema sanitari es va desbordar els dies més crus de la pandèmia. I ho va fer per la falta d’inversió en el sistema públic de salut, és a dir, en la cura d’una ciutadania a la qual afecten profundament les retallades en sanitat. Només cal comprovar el deteriorament sofert durant aquests mesos als centres d’assistència primària. Evidentment, el deteriorament és imputable a la falta de recursos econòmics i de professionals de l’àmbit de la salut.

En aquests dies, el focus del rebrot de la pandèmia està centrat a la Comunitat de Madrid, sobretot, a les zones perifèriques de la capital, les quals són densament poblades. Han patit les esmentades retallades en inversió pública (en tots els àmbits) per les polítiques de privatització dels recursos públics. Ara bé, no sols a Madrid, a la resta de l’Estat també; en major o menor grau, es practiquen polítiques de privatització del que hauria de ser un bé comú.

Les polítiques d’una economia especulativa, d’un liberalisme cec que promulga un individualisme absurd, permet a les grans empreses i grans fortunes un filibusterisme fiscal, que provoca una esquerda cada vegada més gran entre rics i pobres. El resultat d’aquestes polítiques: els rics són una elit minoritària. La riquesa s’acumula, cada vegada més, en menys mans i la pobresa, d’uns molts, provoca centenars de morts, molts d’ells pel SARS-COV-2. Molts altres per la desigualtat creixent.

Segons Oxfam Intermon, «Espanya és un paladí de la desigualtat entre les nacions de l’entorn. La crisi del 2008 ens va deixar com el quart país més desigual de la Unió Europea amb una taxa de pobresa relativa entorn del 22%, xifra que a penes es va reduir lleument durant els últims quatre anys de recuperació del PIB i d’un mercat laboral marcat per la precarietat i els salaris miserables». I, així, el mes de març, es va agreujar la situació amb el confinament, la qual cosa al seu torn ha propiciat una crisi econòmica com no s’havia vist en dècades. L’altra crisi que no trigarà a esclatar és la social. L’informe Oxfam Intermon, conclou que «més de 700.000 persones seran llançades a la pobresa a causa de la pandèmia amb una taxa que s’elevarà fins al 26% de la població si el llindar es mantingués com abans de la crisi».

Una altra dada que incideix en l’esquerda de la desigualtat, en aquest país, és la que parla dels arximilionaris espanyols: 23 persones. D’elles 18 són homes, i la seva fortuna va créixer en 19.200 milions d’euros en els primers setanta-nou dies de la pandèmia.

Som vulnerables. Ens necessitem, els uns als altres, per viure. Necessitem la cura mútua i no hem estat educats en la consciència de la nostra fragilitat. Hem deixat la solidaritat a la beneficència, a l’acció voluntària de la societat a través de les ONGs i, així, hem oblidat aquells capítols de la Constitució que políticament i jurídicament obliguen a ser considerats com a drets i no com a actes de caritat.

Si ens fixem en el nostre sistema de protecció social, comprovarem que és molt fràgil i desigual entre els diferents territoris de l’Estat. La Hisenda Pública està mal finançada i s’enfronta a una crisi social que va més enllà del problema de les pensions o la desocupació, i més quan en aquests moments els sectors econòmics més dispars demanen ajudes per fer front a la crisi derivada de la pandèmia. Demandes que deixen desprotegits els sectors més vulnerables de la societat.

Les considerables proporcions d’aquesta tempesta sanitària, econòmica i social són catastròfiques. Com hem d’afrontar aquest desastre? L’única resposta que se m’ocorre és la d’afrontar la nostra vulnerabilitat.

Després de la tempesta arribarà la calma. Avaluarem els seus danys i conseqüències. Contemplant les destrosses, els benintencionats i caritatius recordaran l’adagi llatí: Vae victis (‘Ai dels vençuts’); el que potser no s’espera és la possibilitat de rebel·lió dels vençuts.

Per mi, una de les paradoxes del progrés és la solitud a la qual ens aboca. Tenim més coses, més artefactes, més connexions digitals i, no obstant això, cada vegada estem més sols. La invenció d’aquesta solitud és un bé per als qui ostenten el poder.

A la Declaració universal dels drets humans es parla de la nostra vulnerabilitat, en el capítol 25. Només en aquest apartat s’admet que hem de cuidar la maternitat i la infància. En aquest temps de baixa natalitat, de societats cada vegada més envellides, un pensa que en aquesta declaració s’hauria d’incloure la cura dels nostres avis, en definitiva, la cura a la nostra fragilitat com a éssers humans. Aquesta ceguesa la devem a una visió abstracta de la humanitat, a la qual li atorguem, teòricament, tots els drets com a tal i en plural i, no obstant això, oblidem la nostra singularitat: som persones i conseqüentment patim, sentim el límit del nostre cos. Una declaració de drets universals és fàcil d’incomplir atès que es refereix als drets de tots en abstracte. Qualsevol llei, per bondadosa i benintencionada que sigui, no preveu la nostra singularitat, la qual cosa ens enfronta a la nostra pròpia i irrenunciable mort.

Siguem optimistes. Aquesta crisi ens hauria de permetre canviar el paradigma actual. Una de les eines fonamentals per a aquest canvi és introduir el concepte de la cura, la realitat de la nostra pròpia vulnerabilitat com a persones i com a humanitat. Dit en paraules sàvies: «La malaltia va fer bona i amable la salut; l’esforç, el descans» (Heràclit).

Les altres eines perquè tot canviï a tot arreu són l’educació i la cultura. A propòsit de la cultura, tornem a les paraules sàvies: «Nosaltres diem grecs als qui tenen en comú amb nosaltres la cultura, més que als qui tenen la mateixa sang» (Isòcrates). Aquesta premissa d’una cultura humana, global, ens acostarà a l’anhel de fraternitat, igualtat i llibertat, una fraternitat de persona a persona; una igualtat d’oportunitats que garanteixi el dret a la dignitat, a no ser exclòs, a no ser desterrat, a no passar fam, a no quedar a la intempèrie, i a la vida; una llibertat de decisió, de moviment, de drets i de deures, en fi, el compliment de totes aquestes bones intencions plurals de la humanitat tan pregonades com incomplides. I com que parlem de canvi de paradigma, aquestes bondats no han de ser un desig en abstracte, tot el contrari, han de ser una realitat personal per a tots i cadascun dels éssers humans.

Necessitem pensar en les necessitats del canvi de paradigma. Hem de ser conscients que els qui avui vivim estem davant del repte de construir una societat millor o submergir-nos en la foscor d’un món el final del qual ha estat narrat, en infinitat d’ocasions, a les novel·les de ciència-ficció i a les pel·lícules que versen sobre les ruïnes d’un món futur.

En aquests moments d’incertesa hem d’evitar l’exclusió de les persones. Hem de tenir consciència de la nostra fragilitat, no la que tenim davant qualsevol virus; em refereixo a la nostra vulnerabilitat davant la pandèmia de la pobresa i la desigualtat.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li