Visquin les cadenes?

0
661

Aquesta setmana passada s’han celebrat, a so de bombo i platerets, els quaranta anys de la Constitució del 1978. Molt se’n parla, això sí, de sentides, perquè llegida i estudiada, ni tan sols els polítics que tenen l’obligació de saber-se-la, o si ho prefereixen, de tenir-la com a llibre de capçalera i consultar-la. Ni la saben ni la llegeixen ni la consulten, en cas contrari, no proposarien la idiotesa d’aplicar permanentment l’article 155 a Catalunya. Llegeixin-la, estudiïn-la i citin-la tan suada Constitució amb coneixement, així, la Carta Magna complirà amb el seu valor instrumental i, més encara, s’aconseguirà que sigui acceptada per la comunitat.

Don Antonio Machado es va referir a les dues Espanyes i va predir que una de les dues ens gelaria el cor. Al segle XIX aquestes Espanyes es van definir per dos crits: «Visquin les cadenes!», el de l’Espanya reaccionària, i «Visca la Pepa !», el de l’Espanya progressista. La història ens diu que el crit de «Visca la Pepa !» va néixer el 19 de març del 1812 i significava l’adhesió dels liberals (progressistes de l’època) a la Constitució de Cadis, promulgada el dia de sant Josep i denominada afectuosament, per això, la Pepa. L’altre crit es va encunyar el 1814, quan els defensors de l’absolutisme, a la tornada de Ferran VII del seu desterrament, van cridar «Visquin les cadenes!». Van rebre el rei absolutista amb tant fervor regi que van desenganxar els cavalls de la seva carrossa perquè fos arrossegada pel poble, que va tirar d’ella, cridant la frase, amb la qual es justificava la decisió del monarca absolutista de passar-se pel folro la Constitució del 1812 i la resta de la legislació que van promulgar les Corts de Cadis.

Podem deixar la història i tornar als nostres dies o fer un exercici de comparació, perquè encara que la història no es repeteix, de vegades, s’assembla massa. Amb el «Visqui el Rei Absolut!» i «Visquin les cadenes!», els Cent Mil fills de Sant Lluís van acabar amb el Trienni Liberal, el 1823. La frase ha quedat com a símbol de l’Espanya reaccionària, aquesta Espanya que torna a aixecar els seus estendards de la mà de Vox, PP i Cs.

Hem viscut quaranta anys d’una democràcia que va heretar alguns tics de la democràcia orgànica del general Franco; cert que el rei successor del dictador sobre el paper regnava però no governava, ara bé, a més d’ostentar la prefectura de l’Estat, també ostentava la de cap suprem de les Forces Armades, la qual cosa té la seva importància, en un país tan acostumat als aldarulls militars. Així, un vel de discreció i consentiment ha permès a Juan Carlos I tenir una vida sentimental atzarosa i una activitat de comissionista silenciada fins que han esclatat els últims escàndols relacionats amb la monarquia espanyola.

Escric aquesta columna amb la idea de construir un instrument que ens ajudi a conviure configurant un espai democrĂ tic de vida en comĂş fonamentat en el coneixement, aquest valor que ens fa humans.

Tornem a la història per intentar entendre aquest brot de totalitarisme universal que exemplifiquen personatges com Trump, Putin, Orbán, Salvini, Bolsonaro i, encara sense governar, personatges patris com Pablo Casado, Albert Ribera o Santiago Abascal. Anem a l’any 1973 per buscar l’origen del nostre avui. Aquell any, David Rockefeller va fundar la Comissió Trilateral, que reuneix en el seu si una elit mundial, sobretot, procedent dels principals països de les democràcies capitalistes. Aquest lobby va elaborar, el 1975, un informe que va titular «La crisi de la democràcia»; en el document, s’analitzava «un perillós excés de democràcia» i per això, es proposava «un major grau de moderació de la democràcia». Quins eren els perills? On es trobava l’excés? Els signants del document Michel Crozier, Samuel Huntington i Joji Watanuki van assenyalar als mitjans de comunicació per ser la «nova font de poder més notable». L’altre excés democràtic era la capacitat d’organitzar-se els «grups passius o no organitzats de la població», la qual cosa comportava que poguessin reclamar més drets i prendre el «control sobre les institucions». Calia actuar. La democràcia exigia inculcar mesures d’apatia en la població i la no participació d’alguns individus i grups, com per exemple els intel·lectuals que denuncien la corrupció, la ineficaç distribució de la riquesa o la submissió dels governs democràtics al capitalisme, així, aquests intel·lectuals amb valors representaven un perill, calia enaltir i admirar els «intel·lectuals tecnocràtics». Quedava un altre arbre per podar, «les propostes per a la democràcia industrial» que buscaven una major participació dels treballadors en l’administració de les empreses. L’informe ha complert els seus objectius, quaranta-cinc anys després, el poder econòmic té segrestades les democràcies, convertides en unes democràcies devaluades i de baixa intensitat, és a dir, progressivament s’han anat buidant de contingut les institucions democràtiques al mateix temps que creixia el despotisme de les oligarquies econòmiques.

Pensi el lector el que aquestes elits econòmiques han obligat a fer a Espanya, per posar-nos d’exemple, doncs han aconseguit el mateix a Europa. Un dels canvis més recents va ser el canvi constitucional, que va impulsar el govern de Zapatero amb el beneplàcit del PP de Rajoy, que al seu torn, quan va arribar a la presidència del govern, va propiciar l’augment de les desigualtats promulgant polítiques d’austeritat que han retallat els serveis bàsics públics i socials amb la imposició de polítiques fiscals regressives, en resum, les elits econòmiques actuen sense cap control. Com ho aconsegueixen? Com influeixen de tal manera? Fàcil i dolorosa, per a un periodista, és la resposta: s’utilitzen els mitjans de comunicació social i les institucions polítiques, empresarials, acadèmiques per justificar i legitimar la desigualtat i imposar el discurs neoliberal.

Com es pot acceptar un discurs neofeixista?

Els anomenats populismes apel·len a la por, a la inseguretat per imposar el seu discurs, que, al seu torn, presenta la llibertat com un valor oposat a la igualtat. Això, a Espanya, es practica des del segle vuitcentista al crit «Visquin les Cadenes!», així, avui, el reflex de l’esmentada locució és l’acceptació laboral d’uns ciutadans que prefereixen ser explotats a estar aturats. Cert que no es crida «Visqui les Cadenes!», però s’accepten fal·laços arguments com que «els rics seran més emprenedors si paguen menys impostos, mentre que els pobres seran més ganduls si reben subsidis; que els sectors populars hem de pagar la factura d’haver viscut alegrement per sobre de les nostres possibilitats» (Francisco José Pérez, Democràcia i participació política, Drets humans, Mitjans, Política); així es crea en el nostre ànim la por al que acompanya una política i una economia de la por: Cuidat! Creix la cosina de risc, cau la bossa, creix el deute públic. Perill!, la banca no té beneficis. Instal·lats en el pànic, aquest, ens amenaça amb el futur de les pensions. Veloç, la banca ens aconsella plans de pensions privats.

Quan sorgeix alguna reacció als dictats de la Trilateral, quan per no se sap que curtcircuit els ciutadans s’organitzen, com va succeir amb el moviment 15-M, llavors, el bombardeig amenaçador ens avisa que el país caurà en banca trencada, haurà de ser rescatat (el va ser la banca, encara que no s’admeti) i es convertirà en un país tercermundista. I, si el moviment segueix i s’organitza, doncs s’actua i es publicita la frase: «Cal crear un Podem de dretes». Però, cura, cal buscar altres arguments per a la por, per exemple, la por de l’altre, del migrant, del terrorisme. Així, cal promulgar la seguretat interior: controls vexatoris en els aeroports per inculcar la por, policies fortament armats patrullant pels carrers per protegir-nos de l’altre. Està garantida la seguretat interior? No, no és suficient, cal promulgar una llei que emmordassi als contestataris: a la presó amb rapers, amb còmics, amb tuiters; a la presó amb el dissident, és igual que es manifesti per la llibertat d’expressió, per la independència de Catalunya o per insultar a Déu, cal imposar el pensament únic.

De vegades, el propi sistema econòmic es fa por així mateix i una vegada autoritzada diu «Cal refundar el capitalisme» (Sarkozy). Uns altres demanen directament reformes laborals encaminades a eliminar restriccions salarials, a facilitar contractes estables, a demanar que no es faciliti la deslocalització de la producció a països on la mà d’obra és més barata. De vegades, algú del sistema, fins i tot, pot ser que sigui un membre de la trilateral, recapitula i exposa als seus iguals els seus temors: la deterioració del benestar individual malalta a la societat, una societat malalta de por envelleix i no té cap esperança en l’avenir, la qual cosa és un veritable perill per a tots. Hi ha qui creu que amb més consum es calmarà el malestar dels individus: més creuers, més cotxes, més mòbils. A curt termini aquest consumisme dona resultat. Es fan callar les veus i els pensaments, fins que algú exposa que és més rellevant tenir una bona ocupació, un salari digne, tenir el sentiment i l’orgull de pertànyer a una comunitat.

El malestar social creat per l’economia neoliberal està en l’origen del ressorgiment dels totalitarismes. Mentrestant, permeti’m el lector que cridi: «Visca la Pepa!». Aquest és el meu crit d’esperança.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li