Visita al dermatòleg

0
984

Encara recordo molt bé el meu primer viatge en avió el mes de maig de l’any 1982; per motius de feina, havia d’assistir a un curs de reciclatge/formació a Sevilla, amb 17 anys, carregat d’il·lusions, innocència i inexperiència.

Va ser al voltant del famós i redenominat carrer Sierpes, tot passejant amb els companys de curs i el guia que van posar a la nostra disposició, on una dona gitana de mitjana edat, amb uns cabells llargs i atzabejats, amb un ramillet de romaní a la mà, se’m va dirigir a mi i em va escridassar: ¿Te la digo, resalao, que tienes carita de emperador? Jo, veritablement, amb la candidesa típica de l’edat, no sabia on amagar-me, però el guia que ens portava va assentir i li vaig donar la mà esquerra a aquella dona vestida de dol i de rostre curat pel sol, per tal que en llegís la mà; no cal repetir allò que em va dir i si va ser encertat o no, ja que després d’una estona de girar la mà a tort i dret i repassar les línies, de les generalitats que anunciava alguna havia d’encertar, ja que fins i tot un rellotge aturat dona bé l’hora dos cops al dia; i per un preu mòdic, que va ser una moneda de 200 pessetes de l’època.

De fet, amb les absurdes lleis actuals, aquesta dona podria ser denunciada per assetjament a un menor, per venda il·legal ambulant sense estar donada d’alta a hisenda ni a la seguretat social, per agafar-me la mà i per dir-me que tenia carita de emperador… o potser encara seria jo el denunciat pel sol fet de ser un home, qui sap.

La xacra social de la violència familiar, de les violacions, no crec pas que se solucioni amb una llei absurda, feta a correcuita, mal redactada i que vulnera els principis d’igualtat que tant reclamen les hiperventilades de torn; potser es pensaven aquestes lerdes que redactar lleis és igual que fer proclames i pancartes de les manifestacions, però sense anar begudes ni drogades.

És curiós com qualsevol home ara podrà ser acusat de violació gairebé pel fet de mirar una dona durant tres segons o per dir-li una ximpleria. No conec cap dona a qui no li agradi un piropo (si dic floreta ningú sabrà de què parlo) simpàtic, educat i que li aixequi la moral i l’estima, ara tenim la pell massa fina i haurem d’anar al dermatòleg.

Aquests mateixos grups polítics que han redactat aquesta recopilació de disbarats (Podemoides, Esquizorroides, Juntsx€, Psc/Psoe i cuponaires) estan en contra de la presó permanent revisable pels delictes sexuals o de sang, ja que consideren que l’agressor té els seus drets per sobre de les víctimes; aquest haurien d’anar també al dermatòleg, però per la cara dura que tenen.

Potser haurien de dir tot això a les víctimes o als seus familiars o patir ben a prop aquests mal somnis, a veure què tal.

Passada la vergonya col·lectiva aliena d’algunes activistes pel 8-M, jo em pregunto si per reivindicar uns drets que ben segur són molt legítims cal anar mig despullada o despullada del tot, si cal miccionar o defecar al mig del carrer o davant o fins i tot dins de les esglésies, si cal trencar vidres d’establiments, si cal acusar els homes pel sol fet de tenir penis… Tot plegat els fa perdre credibilitat i moltes dones reconeixent que no se senten identificades amb aquests moviments feminazis que viuen de subvencions per tal de manipular la gent.

No és el cas de dones com Marie Curie, Margaret Tatcher, Federica Montseny, Eva Perón , Coco Chanel, Clara Campoamor i fins i tot la Sara Jordà de Figueres o qualsevol dona que té un lloc rellevant com a empleada, funcionària, empresària o política; de ben segur que no han hagut de fer aquestes bretolades.

Tampoc ens podem oblidar de les compareixences de bona part de l’esperpent que ens governa amb polítiques degudament pagades, tenint en compte que algunes han assolit el seu lloc a la política per mèrits propis, tot emulant a aquella becària americana molt afanyada amb el president dels EUA, que no rentava gaire la roba i proporcionava un sabor especial i personal als havans que fumava l’amic Bill…

Alguns/algunes dirigents fan pena amb les seves declaracions quan diuen que eliminaran la bretxa salarial, que defensaran la igualtat d’oportunitat, i bla, bla, bla, si als seus propis ajuntaments hi ha dones amb la mateixa titulació o mèrits cobrant menys que els seus companys homes.

No van tenir prou «arguments» per anul·lar el 8-M, sense donar cap dada fiable des de divendres i permetent l’allau massiva de persones i personos als actes, per tal d’escampar el coronavirus com ja s’ha comprovat per part d’alguns dirigents i de sobte ha empitjorat tot, i l’endemà es declara l’estat d’emergència i al cap de tres dies es tanquen tots els cicles formatius, serveis municipals, etc. Ens prenen el pèl…

Del coronavirus, la incompetència dels desgoverns, de la manca de criteri unificat, la por col·lectiva, el desmantellament de la unitat militar que podria ajudar a evitar el col·lapse als CAPs i als hospitals, de la psicosi i de la inconsciència dels ciutadans i de tot plegat, suposo que tindrem l’oportunitat de parlar-ne a la propera edició si hem sobreviscut.

Seguiu els consells de Sanitat i bona Pasqua! 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li