Visca la gent!

0
1085

Volia escriure aquesta columna sense opinar de polĂ­tica. Volia dissertar sobre felicitat i poesia, atĂšs que l’Ășltima setmana s’han celebrat els dies mundials d’ambdues aspiracions, tan humanes: la felicitat pel que comporta d’alegria i de gaudi de la vida -l’Ășnic i intransferible bĂ© que tenim els Ă©ssers vius-, i la poesia perquĂš ens incita a elevar el nostre esperit, per tant, ens ajuda a buscar en nosaltres el millor de les persones. PerĂČ els esdeveniments, un cop mĂ©s, fan que canviĂŻ la meva opiniĂł i m’exigeixi posar les meves idees en ordre i exposar tot el que penso.

És difĂ­cil trobar el millor de les persones llegint els tuits d’Albert Rivera, el seu odi poc dissimulat, el seu ressentiment venjatiu i l’oportunisme polĂ­tic d’una persona que no busca la concĂČrdia i l’entesa entre els ciutadans de l’Estat; mĂ©s aviat, les seves paraules estan pensades per exaltar els Ă nims i per despertar les baixes passions que s’envalenteixen als extremistes. És difĂ­cil parlar de poesia quan el secretari general del PSOE escriu: «Vivim en un estat social i democrĂ tic de dret a Espanya i a Europa. NingĂș estĂ  per sobre de la llei. Respecte a les decisions judicials i suport a les forces i els cossos de seguretat. Dins de la ConstituciĂł hi hala polĂ­tica; fora, res». Hauria de reflexionar el secretari general d’un partit que tenia opcions de govern i que ha governat, el secretari general d’un partit, que governant va pactar un nou Estatut de Catalunya, que va votar al Parlament de Catalunya, el CongrĂ©s dels Diputats i va ratificar el poble catalĂ . Acord que un Tribunal Constitucional (ple de jutges imposats pel seu partit i pel PP) va trencar, i en fer-ho, va acabar amb el pacte constitucional al qual havien arribat al CongrĂ©s dels Diputats i al Parlament de Catalunya. Si el tribunal, al meu entendre, es va equivocar en admetre a trĂ mit la proposiciĂł del partit que va votar en contra de la ConstituciĂł, amb la seva sentĂšncia va acabar de trencar l’ancoratge de les aspiracions catalanes al regne d’Espanya. Pedro SĂĄnchez hauria de llegir les hemeroteques i, sobretot, entendre que el seu suport a un govern que tapa tota la corrupciĂł que l’envolta amb l’excusa de Catalunya no el beneficia i s’enfonsa i condemna al Partit dels Socialistes de Catalunya. Hauria d’escoltar i llegir sobre les campanyes de Mariano Rajoy en contra de l’Estatut de Catalunya i contra la lluita antiterrorista del govern de JosĂ© Luis RodrĂ­guez Zapatero, potser, llavors, la memĂČria ajudaria Pedro SĂĄnchez a argumentar i buscar solucions que ajudin a bastir ponts i buscar solucions, i a no alinear-se amb un govern autoritari que vol sotmetre la voluntat d’un poble expressada el passat 21 de desembre. Li valdria, tambĂ©, fer memĂČria de les eleccions catalanes convocades per l’article 155 de la ConstituciĂł i en la despesa econĂČmica de les campanyes realitzades, aixĂ­, podria demanar una auditoria exhaustiva del que han gastat en ella alguns partits del bloc autodenominat constitucionalista.

El senador Bennet va encunyar aquella frase: Un sol poble!, sigui quin sigui l’origen dels catalans. Hem estat i som un sol poble, vinguts del sud o del nord, de l’est o de l’oest, de qualsevol lloc d’Espanya o del planeta. Som un sol poble que ha de seure a dialogar per solucionar el problema d’identitat, perĂČ tambĂ©, tots i cada un dels problemes que hem d’encarar en aquest temps i en el futur mĂ©s immediat. Un sol poble que ha de prendre consciĂšncia que el moviment polĂ­tic mĂ©s important que hi ha Ă©s la gent; aquesta gent corrent que compleix amb els seus deures i encara no ha aprĂšs a demanar els seus drets; aquesta gent, que davant la fallida de la polĂ­tica, propiciada per la corrupciĂł sistĂšmica, per una gestiĂł de la cosa pĂșblica ideada i implementada per beneficiar a uns pocs i sotmetre a uns molts, ha tingut la paciĂšncia de suportar els temps durs en el nom del bĂ© comĂș, que ni Ă©s bĂ© ni tan comĂș; aquesta gent, que pensa que la policia estĂ  per protegir els seus drets i no per reprimir-los ni vexar-los sota qualsevol excusa. PerĂČ molts dels representants de la gent no saben, encara, que sĂłn les persones les que canviem les societats i les maneres de governar els estats. Davant aquesta actitud dels polĂ­tics nomĂ©s puc recitar un vers: «En el nombre de España, paz./ El hombre/ estĂĄ en peligro. España/ España, no te/ aduermas» (Blas de Otero).

Els versos del poeta basc em fan pensar que l’autoritari procedir dels anomenats partits constitucionalistes i els mitjans de comunicaciĂł que els fan la feina d’imposar una realitat aliena a la realitat del dia a dia a Catalunya, comportarĂ  enfrontaments i davant d’aquesta mera possibilitat, hem de llegir-los i demanar la pau i la paraula. A aquestes hores del diumenge 25 de març, hi ha mĂ©s de 35 ferits. Si persisteix l’actitud del PP, PSOE i Ciutadans de no oferir solucions ens ocasionaran mĂ©s aldarulls, alguns dels quals poden ser aprofitats per grups que busquin en la violĂšncia una sortida que no tenen a les urnes, llavors, poden succeir desgrĂ cies que es convertiran en crits que no ens refugiaran en pau, possiblement crits davant d’alguna tomba. Dies enrere va morir Stephen Hawking, una de les seves frases mĂ©s citades desprĂ©s del seu decĂ©s ha estat: «La vida primitiva Ă©s relativament comuna en l’univers perĂČ la vida intel·ligent Ă©s molt poc freqĂŒent, sembla que encara no ha aparegut a la Terra», i, en la ironia que desprenen les seves paraules, en aquesta manera intel·ligent de riure’s de la nostra espĂšcie, hi ha un bon antĂ­dot contra la insatisfacciĂł i la tristesa en quĂš de vegades un tendeix, quan intenta analitzar la nostra realitat polĂ­tica i social. DesprĂ©s d’aquest parĂšntesi de consol, torno al tĂ­tol d’aquesta tribuna: Visca la gent! Doncs Ă©s d’ella, de la gent, d’on vindran les confluĂšncies d’idees que ens ajudin a sortir d’aquest mal pas, i mĂ©s, quan la fallida de la classe polĂ­tica, la seva falta de lideratge i mediocritat es manifesta dia a dia. L’Ășltima setmana ha esclatat el cas del mĂ ster de la presidenta de la Comunitat de Madrid, aquesta senyora rossa, a la qual li agrada fer-se la tonta, el dubtĂłs mĂ ster ha posat en escac el prestigi d’una universitat, de per si, poc prestigiada. I, mĂ©s encara, el seu possible frau invalida, en certa manera, els estudis de mĂ ster de centenars d’alumnes de la Joan Carles I. Molts polĂ­tics cursen estudis de mĂ ster que queden en entredit en un paĂ­s que tĂ© un refrany que ens alerta d’aquestes actituds: «Pensa malament i encertarĂ s». La sospita estĂ  sembrada, sobretot, quan hi ha tesis doctorals recents, d’algun polĂ­tic popular, que no s’han publicitat, quan suposadament tota tesi doctoral, per definiciĂł, Ă©s pĂșblica.

Aquests dies passats s’ha celebrat a Girona i Olot un festival literari: hi ha assistit una escriptora que el 2001 va guanyar el premi a la millor novel·la de l’any amb el tĂ­tol Lo real. En aquesta novel·la, BelĂ©n Gopegui escriu: «Duros y mullidos son los ojos con que miro las vidas de los otros y mi vida. Y ahora, Ă©rase una vez… Nosotros no disfrutamos. Nosotras no disfrutamos. Hacemos y seguimos. Somos periodistas y cada gesto nuestro calla y dice sin embargo que nunca tendremos un periĂłdico de nuestra propiedad, una emisora nuestra, un semanario que atienda y obedezca nuestras intenciones. Somos tĂ©cnicos y tĂ©cnicas de empresas de producciĂłn de energĂ­a y cada gesto calla y dice sin embargo que nunca poseeremos una finca con residencia aparte para guardeses que enciendan la calefacciĂłn dĂ­as antes de nuestra llegada y dejen a punto las habitaciones cuando hayamos partido. Somos enseñantes de colegios privados, somos subdirectores y subdirectoras de sucursal, directoras y directores de ĂĄrea, coordinadores y coordinadoras, somos gerentes, colaboradores, colaboradoras, empleados y empleadas de clĂ­nicas de estudios de arquitectura, jefes y jefas de planta, empleados y empleadas de empresas de informĂĄtica o de restauraciĂłn o de la industria del entretenimiento y cada gesto nuestro calla y dice, sin embargo, que nunca tendremos libertad para criticar pĂșblicamente a nuestros superiores, libertad para tomar lo que nos pertenece. Nos sobra comprensiĂłn. Los lunes, martes y miĂ©rcoles, jueves y viernes venimos a rellenar nuestro cupĂłn de nada y no esperamos». Des que la vaig llegir, no he deixat de recomanar-ne la lectura a tothom qui he considerat que tenia una mica de consciĂšncia, tota persona que no viu de lloguer la seva vida i considera que el seu viure Ă©s personal i intransferible i de la seva propietat.

SĂłn hores difĂ­cils, hores en quĂš la desafecciĂł dels ciutadans de Catalunya amb Espanya i dels ciutadans espanyols amb Catalunya es pot trencar del tot i trencar i ferir sentiments que costaran de restablir i curar. En aquestes hores d’infelicitat i dolor, nomĂ©s puc cridar Visca la gent! Doncs serem les persones qui solucionarem els problemes que han creat els polĂ­tics. Visca la gent! La que lluita cada dia per les seves vides, la qual Ă©s solidĂ ria amb aquell veĂ­ que s’ho passa malament, la qual treu temps per portar una associaciĂł esportiva, on els seus fills i els d’altres aprenen els valors de l’esport. Visca la gent! La que sap el que val un cafĂš i una cervesa, la qual compra en els mercats i quadra els seus comptes per arribar a final de mes. SĂ­, sĂ­, visca la gent que sap el sentit de la vida i de viure comporta la responsabilitat d’arriscar en honor de la justĂ­cia, la igualtat, la fraternitat i la llibertat.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li