
Durant els dos primers mesos de 2017 han estat assassinades 20 dones a Espanya. Aquesta dada ens hauria de fer pensar en quina societat vivim, què estem fent malament perquè els brots de violència contra les dones siguin un mal que afecta totes les classes socials, una violència que assassina dones de tota edat i condició, dones maltractades i atacades en la seva dignitat com a persones, dones que a més de patir els atacs violents d’uns homes que diuen estimar-les, pateixen la violència dels còmplices: “No em preocupa el crit dels violents, dels corruptes, dels deshonestos, dels sense ètica , el que més em preocupa és el silenci dels bons” (Martin Luther King).
L’1 gener 2017 va ser assassinada Estefania (24 anys); el 4 de gener, Teresa (44 anys); el 15 de gener, Toñi (33 anys); el 16 de gener, Blanca; el 18 de gener, MarĂa Ăngeles (79 anys), aquest assassinat no ha estat inclòs pel Ministeri en la llista dels assassinats per violència de gènere. El 28 de gener va ser assassinada Virginia (55 anys); el 30 de gener una dona de 40 anys que respon a les inicials de JDLM. El 5 de febrer, Cristina (38 anys); el 7 de febrer, Carmen (79 anys). El 13 de febrer va ser assassinada Ana BelĂ©n (46 anys), el seu assassĂ, aquell mateix dia, va matar la seva filla Anna de 18 anys, aquest Ăşltim crim no apareix a la llista del Ministeri. El 19 de febrer va ser assassinada la ciutadana anglesa, Margaret, de 79 anys. El 20 de febrer, va ser assassinada MarĂa JosĂ© Mateo GarcĂa, de 52 anys, aquest assassinat consta a la llista del Ministeri com “en investigació”. El 21 de febrer va ser un dia especialment cruel amb tres dones que van ser vĂctimes de la violència de gènere i van morir assassinades per les seves exparelles: Leidy Yuliana (34 anys), Glòria Amparo (48 anys) i Dolors (47 anys). El 22 de febrer, una dona de 91 anys va ingressar greument ferida en un hospital. Havia estat apunyalada al coll pel seu marit de 92 anys.
Altres successos d’aquests dies són l’atroç assassinat de dos nens de molt curta edat a Alemanya: La seva mare, d’origen rus, i el seu pare sevillà . El pare havia amenaçat la mare dels nens amb fer-li el més gran dels danys: matar els seus fills. Juan Sergio Oliva Gómez, de 38 anys, va complir la seva amenaça assassinant Miquel Àngel, de 5 anys, i Leandro, de 4 anys , dues vides innocents que seran el record i el turment d’una dona que va voler separar-se del seu marit i pare dels seus fills assassinats. L’altre infanticidi el va cometre el 3 de febrer Vladimir Valdominos Ibacache, de 27 anys, quan va entrar a l’habitació, en la qual estava hospitalitzada Noemà Dávila. Vladimir va entrar cridant-li: “Et donaré on més et fa mal”. Va agafar el seu nadó i el va llançar al buit per la finestra de l’habitació de l’hospital. El Ministeri no ha inclòs a la llista de violència de gènere aquestes morts. Jutgin els lectors.
Els mitjans de comunicaciĂł s’han fet ressò d’aquestes morts difĂcils d’assumir, entendre i comprendre.
L’antropòleg Ashley Montagu va escriure: “L’aspecte mĂ©s notable de la conducta humana resideix en el fet que es tracta d’una conducta apresa. Tot el que fa un Ă©sser humĂ ho ha hagut d’aprendre dels seus congèneres.” Doncs bĂ©, seguint aquesta hipòtesi, haurĂem de pensar què hem de fer per acabar amb la violència de gènere i qualsevol violència, independentment de l’adjectiu amb què la qualifiquem.
A la violència contra les dones, em pregunto, quina classe d’aprenentatge porta els homes a cometre aquests delictes. És cert, que venim d’una societat molt masclista, una societat, en la qual fa alguns decennis les dones estaven totalment sotmeses als seus marits: no podien comprar, per exemple, un electrodomèstic sense el permĂs del seu marit. Passaven de ser tutelades pels seus pares a ser-ho pels homes amb els quals s’havien casat; en aquells anys (no fa tants), si un home pegava la seva dona, se solia pensar que “alguna cosa hauria fet”, en alguns Ă mbits de la nostra societat encara aquesta arrelada aquesta creença, el que explicaria la violència que s’exerceix sistemĂ ticament contra les dones.
Va semblar que la democrĂ cia i la lluita per la igualtat de drets entre dones i homes acabaria amb la submissiĂł de la dona a l’home, que la societat seria menys patriarcal. Alguna cosa s’ha avançat, però, el camĂ cap a la igualtat entre homes i dones estĂ en els seus inicis: diĂ riament les dones pateixen una sèrie de discriminacions evidents, per exemple a la feina on per exercir la mateixa funciĂł, una dona cobra entre un 20 i un 30% menys salari que un home. Els polĂtics parlen de llistes paritĂ ries, dicten lleis perquè en els parlaments i en els executius el nombre de dones i homes sigui equitatiu, la realitat dista molt de ser paritĂ ria, fins i tot quan es permet (Ă©s un supòsit) que les dones gaudeixin d’un permĂs de maternitat mĂ©s gran que el dels homes; benefici que sol comportar que Ă©s la dona la que es demana una reducciĂł de jornada, la qual en casos de necessitat abandona la seva carrera professional per tenir cura dels fills, quan que jo sĂ piga, un nadĂł tĂ© un pare i una mare o dos progenitors que han de cuidar-lo, alimentar-lo, educar-lo i quererlo.Si fem una passejada etimològica per la paraula violència, aprendrem que aquest vocable va ser associat sempre a la idea de força fĂsica i poder, que Ă©s el que alguns homes intenten exercir sobre les dones amb les quals conviuen, un domini que els permeti imposar la seva voluntat.De l’arrel llatina vis sorgir l’adjectiu violentus, del qual deriven la paraula violent i els sinònims impetuĂłs, furiĂłs, incontenible, irascible. De violentus va derivar violi el sentit del qual era “agredir amb violència, maltractar, arruĂŻnar, danyar, paraules que defineixen el comportament de l’agressor”, que etimològicament vol dir “anar cap a alguna cosa” i que equiparem a odi, destrucciĂł i sadisme, que Ă©s el que defineix els assassinats de violència de gènere que s’han comès en els Ăşltims dos meses. La nostra societat Ă©s violenta i Ă©s la violència fĂsica o psicològica la que tĂ© la repercussiĂł social mĂ©s visible. Anem a la seva descripciĂł.
L’ensenyament obligatori, des del jardĂ d’infĂ ncia a l’escola primĂ ria, de l’escola primĂ ria als instituts, l’educaciĂł sol ser polĂticament correcta, Ă©s a dir, no s’ensenya a ser violents i, en canvi, l’agressiĂł estĂ present com l’ingredient essencial a la sortida de classe o en les hores de pati, Ă©s una cosa quotidiana l’abĂşs dels aprofitats, aquests, exerceixen la seva tirania amb els mĂ©s febles, el grup del mascle alfa es reafirma agredint els altres, els que no sĂłn de la colla, els empollons, els diferents. Ara, a l’assetjament escolar se’l denomina bullying, que Ă©s el seu terme en anglès, Ă©s a dir, “un maltractament exercit de forma reiterada”. Hi ha un element mĂ©s per exercir el maltractament escolar, l’assetjament a les xarxes socials. TambĂ©, en aquests primers dies de l’any, un grup de nois i noies d’un institut es gravaven pegant una companya. La pallissa la van pujar a les seves xarxes socials i grĂ cies a això, la policia ha pogut identificar els agressors. En ser menors, Ă©s possible que el delicte no sigui valorat amb la severitat que mereix el dany ocasionat a la vĂctima, un dany que durarĂ molt mĂ©s temps que les ferides i blaus fĂsics: el dany moral i psĂquic trigarĂ anys i tractament per desaparèixer, d’aquĂ, la seva extrema gravetat.
La desconfiança i la por condueixen a la solitud i aquesta, quan la persona agredida ha quedat greument ferida en rebuig i humiliaciĂł social sol desenvolupar pautes de comportament que de vegades, mĂ©s vegades de les desitjades, condueixen al suĂŻcidi, a la reclusiĂł voluntĂ ria, a ressentiment, l’odi. Exemples en un sentit o l’altre en tenim diĂ riament, no sĂłn notĂcia i quan ho sĂłn Ă©s perquè s’ha consumat alguna tragèdia, sigui el suĂŻcidi d’un escolar per la violència fĂsica o verbal que havien exercit els seus assetjadors o es tracti d’un solitari que un dia entra armat a l’institut i decideix venjar-se del dany rebut actuant violentament.
Hi ha un tipus de violència que no ho sembla, Ă©s una violència encoberta. Aquest tipus d’agressiĂł sol succeir en les estructures empresarials, on la por a perdre la feina obliga a sotmetre la baula mĂ©s feble a l’estructura de poder dins de l’empresa. En temps de precarietat i profunda depressiĂł social, com sĂłn aquests temps que vivim, l’abĂşs de poder encobreix una violència que acaba per ser oberta quan s’encoratja qui abusa quan exerceix cert grau de poder. Aquest tipus de situacions lĂmit generen una violència que acaba sent estructural.
A vegades, el descontentament es converteix en la llavor del conflicte social que pot manifestar-se de manera violenta i espontĂ nia, sense planificaciĂł. Exemples de conflictes socials en tenim molts, ja que el conflicte i la inestabilitat sĂłn motors principals i permanents de la història humana, i mĂ©s, quan les relacions entre paĂŻsos han coexistit entre perĂodes conflictius i inestables que han generat incertesa i por.
En aquest present nostre, les polĂtiques restrictives dels paĂŻsos mĂ©s desenvolupats estan desordenant i destruint, en gran mesura, el que durant els Ăşltims setanta anys s’ha construĂŻt, això que anomenem estat del benestar, el que va permetre que creixĂ©s l’esperança de vida de la poblaciĂł, l’educaciĂł fins a nivells d’alfabetitzaciĂł desconeguts en la història humana, un millor repartiment de la riquesa, una major igualtat entre homes i dones, entre altres èxits, formen part de les conquestes socials de les Ăşltimes set dècades. Per contra, arran de la crisi financera, creix la desigualtat i el sofriment humĂ , ni el desenvolupament cientĂfic ni la tecnologia estan permetent mitigar la violència que la inestabilitat genera.
Leave a Reply