Violència

Durant els dos primers mesos de 2017 han estat assassinades 20 dones a Espanya. Aquesta dada ens hauria de fer pensar en quina societat vivim, què estem fent malament perquè els brots de violència contra les dones siguin un mal que afecta totes les classes socials, una violència que assassina dones de tota edat i condició, dones maltractades i atacades en la seva dignitat com a persones, dones que a més de patir els atacs violents d’uns homes que diuen estimar-les, pateixen la violència dels còmplices: “No em preocupa el crit dels violents, dels corruptes, dels deshonestos, dels sense ètica , el que més em preocupa és el silenci dels bons” (Martin Luther King).

L’1 gener 2017 va ser assassinada Estefania (24 anys); el 4 de gener, Teresa (44 anys); el 15 de gener, Toñi (33 anys); el 16 de gener, Blanca; el 18 de gener, María Ángeles (79 anys), aquest assassinat no ha estat inclòs pel Ministeri en la llista dels assassinats per violència de gènere. El 28 de gener va ser assassinada Virginia (55 anys); el 30 de gener una dona de 40 anys que respon a les inicials de JDLM. El 5 de febrer, Cristina (38 anys); el 7 de febrer, Carmen (79 anys). El 13 de febrer va ser assassinada Ana Belén (46 anys), el seu assassí, aquell mateix dia, va matar la seva filla Anna de 18 anys, aquest últim crim no apareix a la llista del Ministeri. El 19 de febrer va ser assassinada la ciutadana anglesa, Margaret, de 79 anys. El 20 de febrer, va ser assassinada María José Mateo García, de 52 anys, aquest assassinat consta a la llista del Ministeri com “en investigació”. El 21 de febrer va ser un dia especialment cruel amb tres dones que van ser víctimes de la violència de gènere i van morir assassinades per les seves exparelles: Leidy Yuliana (34 anys), Glòria Amparo (48 anys) i Dolors (47 anys). El 22 de febrer, una dona de 91 anys va ingressar greument ferida en un hospital. Havia estat apunyalada al coll pel seu marit de 92 anys.

Altres successos d’aquests dies són l’atroç assassinat de dos nens de molt curta edat a Alemanya: La seva mare, d’origen rus, i el seu pare sevillà. El pare havia amenaçat la mare dels nens amb fer-li el més gran dels danys: matar els seus fills. Juan Sergio Oliva Gómez, de 38 anys, va complir la seva amenaça assassinant Miquel Àngel, de 5 anys, i Leandro, de 4 anys , dues vides innocents que seran el record i el turment d’una dona que va voler separar-se del seu marit i pare dels seus fills assassinats. L’altre infanticidi el va cometre el 3 de febrer Vladimir Valdominos Ibacache, de 27 anys, quan va entrar a l’habitació, en la qual estava hospitalitzada Noemí Dávila. Vladimir va entrar cridant-li: “Et donaré on més et fa mal”. Va agafar el seu nadó i el va llançar al buit per la finestra de l’habitació de l’hospital. El Ministeri no ha inclòs a la llista de violència de gènere aquestes morts. Jutgin els lectors.

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò d’aquestes morts difícils d’assumir, entendre i comprendre.

L’antropòleg Ashley Montagu va escriure: “L’aspecte més notable de la conducta humana resideix en el fet que es tracta d’una conducta apresa. Tot el que fa un ésser humà ho ha hagut d’aprendre dels seus congèneres.” Doncs bé, seguint aquesta hipòtesi, hauríem de pensar què hem de fer per acabar amb la violència de gènere i qualsevol violència, independentment de l’adjectiu amb què la qualifiquem.

A la violència contra les dones, em pregunto, quina classe d’aprenentatge porta els homes a cometre aquests delictes. És cert, que venim d’una societat molt masclista, una societat, en la qual fa alguns decennis les dones estaven totalment sotmeses als seus marits: no podien comprar, per exemple, un electrodomèstic sense el permís del seu marit. Passaven de ser tutelades pels seus pares a ser-ho pels homes amb els quals s’havien casat; en aquells anys (no fa tants), si un home pegava la seva dona, se solia pensar que “alguna cosa hauria fet”, en alguns àmbits de la nostra societat encara aquesta arrelada aquesta creença, el que explicaria la violència que s’exerceix sistemàticament contra les dones.

Va semblar que la democràcia i la lluita per la igualtat de drets entre dones i homes acabaria amb la submissió de la dona a l’home, que la societat seria menys patriarcal. Alguna cosa s’ha avançat, però, el camí cap a la igualtat entre homes i dones està en els seus inicis: diàriament les dones pateixen una sèrie de discriminacions evidents, per exemple a la feina on per exercir la mateixa funció, una dona cobra entre un 20 i un 30% menys salari que un home. Els polítics parlen de llistes paritàries, dicten lleis perquè en els parlaments i en els executius el nombre de dones i homes sigui equitatiu, la realitat dista molt de ser paritària, fins i tot quan es permet (és un supòsit) que les dones gaudeixin d’un permís de maternitat més gran que el dels homes; benefici que sol comportar que és la dona la que es demana una reducció de jornada, la qual en casos de necessitat abandona la seva carrera professional per tenir cura dels fills, quan que jo sàpiga, un nadó té un pare i una mare o dos progenitors que han de cuidar-lo, alimentar-lo, educar-lo i quererlo.Si fem una passejada etimològica per la paraula violència, aprendrem que aquest vocable va ser associat sempre a la idea de força física i poder, que és el que alguns homes intenten exercir sobre les dones amb les quals conviuen, un domini que els permeti imposar la seva voluntat.De l’arrel llatina vis sorgir l’adjectiu violentus, del qual deriven la paraula violent i els sinònims impetuós, furiós, incontenible, irascible. De violentus va derivar violi el sentit del qual era “agredir amb violència, maltractar, arruïnar, danyar, paraules que defineixen el comportament de l’agressor”, que etimològicament vol dir “anar cap a alguna cosa” i que equiparem a odi, destrucció i sadisme, que és el que defineix els assassinats de violència de gènere que s’han comès en els últims dos meses. La nostra societat és violenta i és la violència física o psicològica la que té la repercussió social més visible. Anem a la seva descripció.

L’ensenyament obligatori, des del jardí d’infància a l’escola primària, de l’escola primària als instituts, l’educació sol ser políticament correcta, és a dir, no s’ensenya a ser violents i, en canvi, l’agressió està present com l’ingredient essencial a la sortida de classe o en les hores de pati, és una cosa quotidiana l’abús dels aprofitats, aquests, exerceixen la seva tirania amb els més febles, el grup del mascle alfa es reafirma agredint els altres, els que no són de la colla, els empollons, els diferents. Ara, a l’assetjament escolar se’l denomina bullying, que és el seu terme en anglès, és a dir, “un maltractament exercit de forma reiterada”. Hi ha un element més per exercir el maltractament escolar, l’assetjament a les xarxes socials. També, en aquests primers dies de l’any, un grup de nois i noies d’un institut es gravaven pegant una companya. La pallissa la van pujar a les seves xarxes socials i gràcies a això, la policia ha pogut identificar els agressors. En ser menors, és possible que el delicte no sigui valorat amb la severitat que mereix el dany ocasionat a la víctima, un dany que durarà molt més temps que les ferides i blaus físics: el dany moral i psíquic trigarà anys i tractament per desaparèixer, d’aquí, la seva extrema gravetat.

La desconfiança i la por condueixen a la solitud i aquesta, quan la persona agredida ha quedat greument ferida en rebuig i humiliació social sol desenvolupar pautes de comportament que de vegades, més vegades de les desitjades, condueixen al suïcidi, a la reclusió voluntària, a ressentiment, l’odi. Exemples en un sentit o l’altre en tenim diàriament, no són notícia i quan ho són és perquè s’ha consumat alguna tragèdia, sigui el suïcidi d’un escolar per la violència física o verbal que havien exercit els seus assetjadors o es tracti d’un solitari que un dia entra armat a l’institut i decideix venjar-se del dany rebut actuant violentament.

Hi ha un tipus de violència que no ho sembla, és una violència encoberta. Aquest tipus d’agressió sol succeir en les estructures empresarials, on la por a perdre la feina obliga a sotmetre la baula més feble a l’estructura de poder dins de l’empresa. En temps de precarietat i profunda depressió social, com són aquests temps que vivim, l’abús de poder encobreix una violència que acaba per ser oberta quan s’encoratja qui abusa quan exerceix cert grau de poder. Aquest tipus de situacions límit generen una violència que acaba sent estructural.

A vegades, el descontentament es converteix en la llavor del conflicte social que pot manifestar-se de manera violenta i espontània, sense planificació. Exemples de conflictes socials en tenim molts, ja que el conflicte i la inestabilitat són motors principals i permanents de la història humana, i més, quan les relacions entre països han coexistit entre períodes conflictius i inestables que han generat incertesa i por.

En aquest present nostre, les polítiques restrictives dels països més desenvolupats estan desordenant i destruint, en gran mesura, el que durant els últims setanta anys s’ha construït, això que anomenem estat del benestar, el que va permetre que creixés l’esperança de vida de la població, l’educació fins a nivells d’alfabetització desconeguts en la història humana, un millor repartiment de la riquesa, una major igualtat entre homes i dones, entre altres èxits, formen part de les conquestes socials de les últimes set dècades. Per contra, arran de la crisi financera, creix la desigualtat i el sofriment humà, ni el desenvolupament científic ni la tecnologia estan permetent mitigar la violència que la inestabilitat genera.