Vinc a parlar del meu llibre

0
899

Parafrasejant la frase que va fer cĂšlebre en Francisco Umbral, aquesta setmana parlarĂ© d’un llibre histĂČric, acabat de publicar per Cal·lĂ­graf, sobre un mite de la meva infantesa: Kubala, aquell jugador hongarĂšs, nascut a la RepĂșblica Txeca que va arribar a Barcelona fugint del telĂłn de acero, com explicaven a la pel·lĂ­cula Los ases buscan la paz, de la qual era protagonista. Estem parlant dels anys 60 del segle passat, jo tenia dotze anys quan ell va fitxar pel Barça, no sĂ© si encara portava pantalons curts o ja els havia canviat per aquells tan absurds que anaven collats a sota el genoll, vulgarment dits pantalons de golf.

El ros Kubala era el nostre heroi. Al carrer on jugĂ vem hi havia bufetades pel cromo amb la seva cara i, en els jocs amb xapes que muntĂ vem folrant-les amb tela i enganxant la cara retallada a sobre, sempre el posava a les de Bitter, que per ser mĂ©s escasses que les de cervesa em semblava que corrien mĂ©s. Les xapes era un joc d’hivern que jugĂ vem a dins de les cases, majoritĂ riament els dies de fred o pluja. Quan es tractaven de partits de veritat cada nen es reencarnava en el seu Ă­dol i, naturalment, hi havia una competĂšncia ferotge per ser el davanter centre blaugrana. A la fi, la soluciĂł salomĂČnica era que cadascĂș fos qui volguĂ©s i si en un equip hi havia quatre o cinc Kubalas, millor per ells. Davant de tanta competĂšncia, jo, que malgrat la poca estatura rematava molt bĂ© de cap, feia de Kokcis, cabeza de oro, un altre hongarĂšs, de posat una mica depressiu i gran rematador, que amb en Czibor, el pĂĄjaro loco, eren el tercet hongarĂšs del Barça.

Ara Ă©s el meu net AdriĂ  i el seu amic Miquel els qui a la sortida d’escola es reencarnen amb en Messi i Ter Steguen respectivament per apallissar sense pietat aquest Kubala una mica reumĂ tic que Ă©s el seu avi. L’altre dia, imitant el meu Ă­dol, vaig trepitjar la pilota amb tan mala fortuna que vaig caure com un taulĂł de costat a terra. No em vaig fer res, perĂČ em costava aixecar-me i el milhomes de l’AdriĂ , que tot just tĂ© cinc anys, em va venir a ajudar rondinant i dient-me que ell i en Messi queien mĂ©s sovint i no trigaven tant a aixecar-se.

En honor a la veritat i ja que aixĂČ queda escrit, haig de dir que no sempre em guanyen, malgrat la tendĂšncia que tenen a sumar de dos en dos els seus gols.

PerĂČ tornem als temps gloriosos de les retransmissions de JosĂ© Luis Lasplazas, JosĂ© Felix Pons, Miguel Ángel Valdivieso i Matias Prats.

En Kubala va plegar de Can Barça desprĂ©s de perdre la final de la Copa d’Europa a Basilea contra el Benfica el 31 de maig del 1961, final molt famosa perquĂš els pals de les porteries encara eren quadrats i el Barça hi va estavellar unes quantes pilotes. PerĂČ a casa el recordem bĂ©, no tant pel malaurat partit en si mateix, sinĂł per un fet que va començar a la mateixa hora que el partit.

EstĂ vem el meu germĂ  i jo eufĂČrics perquĂš estrenĂ vem televisor, un Optimus en blanc i negre amb la caixa mĂ©s gran que un forn de pa, comprat per a l’ocasiĂł. La mare anava parant la taula enfront de l’aparell que presidia la saleta on anĂ vem a sopar. El pare encara no havia arribat perĂČ no trigaria gaire, ja que el partit acabava de començar.

DANI TORRENT

Van trucar a la porta. Qui podia ser a aquella hora? El pare tenia clau, potser se l’havia descuidat. Vaig anar a obrir i em vaig trobar dos homes amb barret i gavardina que em van demanar si el meu pare era a casa. Els vaig dir que encara no havia arribat.

—Avisa a tu madre —va dir el que portava la veu cantant:

Ella, eixugant-se les mans, s’acostà a veure quù passava.

—Policía —va dir un ells—. Vive aquí Carmelo Torrent?

La mare em va fer anar cap a dins.

—SĂ­, quĂ© quieren?

Jo vaig anar a la saleta. Dominava el Barça. Tenia ells ulls a la pantalla i l’orella al rebedor, on parlava la mare amb el policia. Per fi vaig sentir que tancava la porta i va entrar la mare fent veure que no passava res. Just en el moment en quù Kokcis va marcar el primer gol sentírem el pare obrir la porta. El meu germà i jo li anunciàrem cridant que guanyava el Barça. La mare li deia a mitja veu que havia vingut la policia i que havia d’anar immediatament a la comissaria o, en acabar el partit, el vindrien a buscar.

—I no t’han dit que volien?

—No. Tan sols que no era greu perĂČ sĂ­ urgent i que valia mĂ©s que hi anessis, que no que et vinguessin a buscar.

—Cabrons! Jaume, com va el partit?

—Acaba d’empatar el Benfica —vaig dir jo.

Sense treure’s la gavardina va agafar un tros de pa i fent-nos un petó va marxar. La mare el va seguir parlant entre ells en veu baixa. Ramallets es va fer el segon gol, encara que segons el locutor i nosaltres la pilota no havia passat de la línia de gol.

—Per quù ha marxat el pare?

—Ha d’anar a fer uns tràmits a comissaria. Tornarà aviat.

Sense el pare i amb la mare trista el partit s’havia tornat amarg i ni quan Czibor va fer el tres a dos i semblava que el Barça podia remuntar, ens vam animar.
Va finalitzar, havĂ­em perdut perĂČ sobretot l’angoixa era que el pare seguia sense tornar. No sĂ© l’estona que vaig trigar a dormir perĂČ clarejava quan vaig sentir la porta del pis que s’obria.

—Carmelo, que ha passat?

En pijama jo tambĂ© el vaig anar a rebre’l.

—Res, no t’amoĂŻnis. Ha aparegut un carnet meu de la CNT d’abans de la guerra i m’han fet un munt de preguntes. Finalment, el comissari, tornant-me el carnet d’identitat, m’ha dit que marxĂ©s cap a casa, perĂČ que potser em tornarien a cridar.

A escola tothom parlava de la mala sort del Barça que va precipitar la sortida d’en Kubala. Jo nomĂ©s pensava si tornarien a venir a buscar el pare.

No sĂ© si molta gent recorda la final de Basilea, jo encara la tinc fresca, i em venen esgarrifances quan sento aquella cançó de la Maria del Mar, «QuĂš volen aquesta gent que truquen de matinada…».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li