Vinc a parlar del meu llibre

0
1053

Parafrasejant la frase que va fer cèlebre en Francisco Umbral, aquesta setmana parlaré d’un llibre històric, acabat de publicar per Cal·lígraf, sobre un mite de la meva infantesa: Kubala, aquell jugador hongarès, nascut a la República Txeca que va arribar a Barcelona fugint del telón de acero, com explicaven a la pel·lícula Los ases buscan la paz, de la qual era protagonista. Estem parlant dels anys 60 del segle passat, jo tenia dotze anys quan ell va fitxar pel Barça, no sé si encara portava pantalons curts o ja els havia canviat per aquells tan absurds que anaven collats a sota el genoll, vulgarment dits pantalons de golf.

El ros Kubala era el nostre heroi. Al carrer on jugàvem hi havia bufetades pel cromo amb la seva cara i, en els jocs amb xapes que muntàvem folrant-les amb tela i enganxant la cara retallada a sobre, sempre el posava a les de Bitter, que per ser més escasses que les de cervesa em semblava que corrien més. Les xapes era un joc d’hivern que jugàvem a dins de les cases, majoritàriament els dies de fred o pluja. Quan es tractaven de partits de veritat cada nen es reencarnava en el seu ídol i, naturalment, hi havia una competència ferotge per ser el davanter centre blaugrana. A la fi, la solució salomònica era que cadascú fos qui volgués i si en un equip hi havia quatre o cinc Kubalas, millor per ells. Davant de tanta competència, jo, que malgrat la poca estatura rematava molt bé de cap, feia de Kokcis, cabeza de oro, un altre hongarès, de posat una mica depressiu i gran rematador, que amb en Czibor, el pájaro loco, eren el tercet hongarès del Barça.

Ara és el meu net Adrià i el seu amic Miquel els qui a la sortida d’escola es reencarnen amb en Messi i Ter Steguen respectivament per apallissar sense pietat aquest Kubala una mica reumàtic que és el seu avi. L’altre dia, imitant el meu ídol, vaig trepitjar la pilota amb tan mala fortuna que vaig caure com un tauló de costat a terra. No em vaig fer res, però em costava aixecar-me i el milhomes de l’Adrià, que tot just té cinc anys, em va venir a ajudar rondinant i dient-me que ell i en Messi queien més sovint i no trigaven tant a aixecar-se.

En honor a la veritat i ja que això queda escrit, haig de dir que no sempre em guanyen, malgrat la tendència que tenen a sumar de dos en dos els seus gols.

Però tornem als temps gloriosos de les retransmissions de José Luis Lasplazas, José Felix Pons, Miguel Ángel Valdivieso i Matias Prats.

En Kubala va plegar de Can Barça després de perdre la final de la Copa d’Europa a Basilea contra el Benfica el 31 de maig del 1961, final molt famosa perquè els pals de les porteries encara eren quadrats i el Barça hi va estavellar unes quantes pilotes. Però a casa el recordem bé, no tant pel malaurat partit en si mateix, sinó per un fet que va començar a la mateixa hora que el partit.

Estàvem el meu germà i jo eufòrics perquè estrenàvem televisor, un Optimus en blanc i negre amb la caixa més gran que un forn de pa, comprat per a l’ocasió. La mare anava parant la taula enfront de l’aparell que presidia la saleta on anàvem a sopar. El pare encara no havia arribat però no trigaria gaire, ja que el partit acabava de començar.

DANI TORRENT

Van trucar a la porta. Qui podia ser a aquella hora? El pare tenia clau, potser se l’havia descuidat. Vaig anar a obrir i em vaig trobar dos homes amb barret i gavardina que em van demanar si el meu pare era a casa. Els vaig dir que encara no havia arribat.

—Avisa a tu madre —va dir el que portava la veu cantant:

Ella, eixugant-se les mans, s’acostà a veure què passava.

—Policía —va dir un ells—. Vive aquí Carmelo Torrent?

La mare em va fer anar cap a dins.

—Sí, qué quieren?

Jo vaig anar a la saleta. Dominava el Barça. Tenia ells ulls a la pantalla i l’orella al rebedor, on parlava la mare amb el policia. Per fi vaig sentir que tancava la porta i va entrar la mare fent veure que no passava res. Just en el moment en què Kokcis va marcar el primer gol sentírem el pare obrir la porta. El meu germà i jo li anunciàrem cridant que guanyava el Barça. La mare li deia a mitja veu que havia vingut la policia i que havia d’anar immediatament a la comissaria o, en acabar el partit, el vindrien a buscar.

—I no t’han dit que volien?

—No. Tan sols que no era greu però sí urgent i que valia més que hi anessis, que no que et vinguessin a buscar.

—Cabrons! Jaume, com va el partit?

—Acaba d’empatar el Benfica —vaig dir jo.

Sense treure’s la gavardina va agafar un tros de pa i fent-nos un petó va marxar. La mare el va seguir parlant entre ells en veu baixa. Ramallets es va fer el segon gol, encara que segons el locutor i nosaltres la pilota no havia passat de la línia de gol.

—Per què ha marxat el pare?

—Ha d’anar a fer uns tràmits a comissaria. Tornarà aviat.

Sense el pare i amb la mare trista el partit s’havia tornat amarg i ni quan Czibor va fer el tres a dos i semblava que el Barça podia remuntar, ens vam animar.
Va finalitzar, havíem perdut però sobretot l’angoixa era que el pare seguia sense tornar. No sé l’estona que vaig trigar a dormir però clarejava quan vaig sentir la porta del pis que s’obria.

—Carmelo, que ha passat?

En pijama jo també el vaig anar a rebre’l.

—Res, no t’amoïnis. Ha aparegut un carnet meu de la CNT d’abans de la guerra i m’han fet un munt de preguntes. Finalment, el comissari, tornant-me el carnet d’identitat, m’ha dit que marxés cap a casa, però que potser em tornarien a cridar.

A escola tothom parlava de la mala sort del Barça que va precipitar la sortida d’en Kubala. Jo només pensava si tornarien a venir a buscar el pare.

No sé si molta gent recorda la final de Basilea, jo encara la tinc fresca, i em venen esgarrifances quan sento aquella cançó de la Maria del Mar, «Què volen aquesta gent que truquen de matinada…».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li