Vigència de M. Àngels Anglada

0
978

La memòria col·lectiva envers la figura i l’obra de M. Àngels Anglada (Vic, 1930 – Figueres, 1999) és manté molt viva arreu del país, ara que s’esdevé el 90è aniversari del seu naixement. Ho acaben de corroborar un parell de fets ben recents. La setmana passada, es va realitzar, a la biblioteca Fages de Climent, l’acte públic de signatura, amb la família Geli-Anglada, del conveni de donació del fons de l’escriptora al centre bibliotecari. I aquest dilluns s’ha celebrat el simposi «Rellegir Anglada», a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, on una vintena llarga d’especialistes han discutitsobre les diferents facetes del seu corpus literari.

La trobada ha servit per constatar, un cop més, la vigència de l’obra angladiana. En realitat, això no ens hauria de sobtar, ja que és la virtut dels clàssics, la de ser sempre actuals. I en el cas d’Anglada, no hi ha cap dubte que ens trobem amb una de les nostres principals autores clàssiques del segle XX. La lectura de les seves obres ens ho confirma, per l’exigència literària que hi trobem i per l’alè poètic que les impregna. De fet, ella deia que era «una poeta que escriu novel·les». En aquest sentit, només cal llegir llibres com Les closes (1979), No em dic Laura (1981) o Sandàlies d’escuma (1985). I, naturalment, la seva obra poètica completa, aplegada el 2009.

Però també va contribuir decisivament a la seva permanent actualitat el compromís humanista que defensà i que concretà en títols com El violí d’Auschwitz (1994) o Quadern d’Aram (1997), on tractà dos dels grans genocidis contemporanis: el jueu i l’armeni. No en va, ella era una escriptora compromesa amb el seu temps i el seu país. Per això no dubtà a posicionar-se políticament i a definir-se com a independentista, ecologista i feminista. Sobre el primer aspecte digué: «Jo sóc independentista per defensar la nostra llengua, perquè no veig cap altra solució a nivell seriós per la pervivència del català en bones condicions». Aquest fonament lingüístic de la seva opció política feia que considerés que la nació era el conjunt de territoris de parla catalana, els Països Catalans. En l’ecologisme, hi veia «l’únic moviment original del segle XX, perquè tots els altres moviments: marxisme, liberalisme, etc., tots venen del segle XIX». Pel que fa al feminisme, es considerava una «feminista cultural» i apuntava que encara «ens cal fer sobretot un treball molt seriós, més profund que no estrident, en camps molt diversos». I afegia: «En gran part, s’ha de reescriure la història posant al lloc que els correspon les dones, en conjunt i com a individualitats». Aquest seu compromís polític, però, no estava pas renyit amb el rigor literari, ja que era ben conscient que «la literatura no és un pamflet, sinó una obra d’art».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li