Vigència de Josep Pallach

Ahir es va commemorar el centenari del naixement a Figueres d’un polític i pedagog de llarga trajectòria

El 10 de febrer del 1920 –ahir va fer 100 anys– va néixer a Figueres Josep Pallach i Carolà. Aquell nadó vingut al món enmig d’una família pagesa que tenia les seves arrels a Borrassà, va esdevenir un pedagog molt valorat i un polític reconegut a tot el país, després d’haver patit l’exili i la repressió. La seva mort sobtada, l’11 de gener del 1977, és a dir, als 56 anys, va arrabassar de sobte una trajectòria que es preveia fulgurant tant en el món acadèmic com en el del parlamentarisme, atès que estava anunciada la seva presentació a les primeres eleccions democràtiques espanyoles juntament amb Jodi Pujol i Ramon Trías Fargas dins de la coalició Pacte Democràtic per Catalunya.

De ben jove va sorprendre el grau de maduresa de Pallach. Amb 13 anys ja defensava amb vehemència els valors republicans a través de diversos escrits i parlaments públics. El 1934 s’afilia al Bloc Obrer i Camperol i dos anys més tard al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), del qual fou secretari de les joventuts a Figueres. Durant la Guerra Civil s’incorpora al comitè dedicat al salvament del patrimoni cultural i artístic de la comarca i el 1938 és enviat al front. Acabat el conflicte s’exilia a França on, després d’estar internat en diversos camps de concentració, aconsegueix llicenciar-se en Filosofia i Lletres a la Universitat de Montepeller i iniciar la seva tasca docent.

Arran de la Segona Guerra Mundial s’incorpora a la Resistència i participa en els grups encarregats de travessar per la frontera aviadors anglesos abatuts a França. La xarxa és descoberta per la Gestapo i torna clandestinament a Catalunya. El 1944 és detingut, però al cap de dos anys participa en una evasió de presos. De retorn a França comença la seva feina com a pedagog a diverses ciutats, fins establir-se a París. En cap moment abandona la seva vocació política, però evoluciona cap a la socialdemocràcia.

El seu lideratge i tarannà no sempre van agradar. La seva vídua, Teresa Jové, m’explicava que mentre estaven exiliats a París va rebre a casa la visita d’una persona que volia parlar amb el seu marit. «El faig passar i seure. Se’l veia molt nerviós. Al cap d’un estona m’explica que li han ordenat matar Josep Pallach i fins i tot m’ensenya la pistola que duia a sobre. Em confessa que els enemics del meu marit l’han pagat perquè executi el crim», em relatà. Amb la seva innata tranquil·litat i sang freda, Juvé recull la pistola i li prega que esperi Pallach. Quan el polític arriba de la feina de l’institut li explica els fets i tots dos se’n van a passejar. «De la pistola no sé que en va fer, però va desaparèixer», em va remarcar la vídua.

TORNADA A CATALUNYA. L’any 1969 Pallach i la seva dona, també docent, tornen a Catalunya. S’estableixen inicialment a Roses, a casa d’una cosina de Pallach i donen classes de reforç. M’explicava Jové que «el meu marit ja tenia passaport i feina, però un dia ve la Guàrdia Civil a casa amb una ordre de cerca i captura. Els dos agents l’han de traslladar a la presó de Figueres, però com que no tenien gasolina a la furgoneta, em demanen a mi si puc fer el trasllat», explicava. Reconeix que «ho vaig fer, però estava molt rabiosa. El recorregut de Roses a la presó el vaig recórrer a tota velocitat i crec que els dos agents es van posar molt nerviosos. Al pas a nivell de la carretera de Roses fins i tot els va saltar el fusell».

La vídua em recordava que «aquells dies passava les seves vacances a Roses un ministre alemany, que coneixia molt a Pallach. Immediatament es va posar en contacte amb el governador civil de Girona i li va dir que no el volia a la presó, tot indicant-li que l’interès del govern alemany és que fos posat en llibertat de forma immediata. Va sortir l’endemà». D’aquesta manera finalitzava la persecució –i l’exili– que havia patit el matrimoni des de la seva sortida del país, l’any 1939. A continuació, tot i en la clandestinitat, Pallach va mantenir una intensa activitat política arreu de Catalunya.

Després de la mort de Franco (novembre del 1975) crea una formació política que neix amb el nom de Reagrupament Socialista i Democràtica de Catalunya, transformada posteriorment en PSC-Reagrupament. D’aquest partit en fou elegit secretari general just el dia abans de la seva mort, víctima d’un atac de cor. A Figueres, el Reagrupament va tenir un selecte grup de militants. Desapareguda la figura carismàtica de Pallach, el partit va durar poc i els seus seguidors es van anar situant en altres formacions polítiques com Convergència, Unió, ERC i el PSC.

Un any abans de la seva desaparició, el 24 de gener del 1976, Josep Pallach feia la seva reaparició en un acte polític a Figueres, arran de la presentació del llibre La democràcia per fer què?. L’enòleg i aleshores periodista Eduard Puig Vayreda, anys més tard alcalde de la ciutat, va ser l’encarregat de fer aquella presentació i va assenyalar que «la seva peripècia biogràfica és gairebé mítica a la ciutat. A Figueres, tota aquesta trajectòria es coneixia, se’n parlava, tot i que en veu baixa. Pallach és figuerenc i mai ha deixat la vinculació amb aquesta terra. Avui, l’important, és l’actualíssim plantejament polític que encarna».

En aquell acte, el presentador va destacar aquesta frase del llibre de Pallach: «El destí de Catalunya, com el de tota Espanya, el forgem nosaltres aquí, amb el nostre treball i el nostre viure i ningú no el farà per nosaltres». Curiosament, gairebé 45 anys després, el pensament continua plenament vigent.