Veritables irrealitats

0
5367

Ser intel·ligent fa molt temps que ha deixat de ser una qualitat objectiva. Ja no depèn de les capacitats d’assimilació, combinació, distribució i associació. No pas! Ara s’ha simplificat. Per gairebé tothom, ser intel·ligent és molt més reconeixeble. Se li sol atorgar qui pensa com nosaltres. Qui ens confirma que estem en la “raò”. Que tenim raò. Encara que de vegades sigui una qüestió d’opinió.

Arribar amb respecte a aquest punt. Adonar-se que els arguments a favor o en contra, són pràcticament equivalents, s’ha tornat una excepció. Quan algú se sent contrariat no és pas rar escoltar coses com “sembla mentida. El tenía per una persona intel·ligent”.Pretén ser una desqüalificació. En realitat, és una autodesqüalificació. La intel·ligència però gaudeix d’un comportament sovint, fàcil de reconèixer. Els dos primers estadis són: el primer, el més elemental consisteix a aplicar a problemes coneguts, solucions conegudes. Són del tipus per clavar un clau a la fusta, usar un martell. L’esglaó següent correspon a resoldre un problema conegut, una solució nova. N’hi ha milers d’exemples. Edison al problema de la llum en els habitatges hi va aportar la llum elèctrica. La successió en els nivells d’intel·ligència continua per a problemes desconeguts solucions conegudes. I així, fins a arribar a problemes desconeguts i solucions desconegudes. Però això, és massa lluny per alguns saberuts. Fins i tot en els nivells més elementals l’error sol raure en un mal plantejament del problema. Ja em perdonaran. Però a mi, els Peperos, Ciutadans (definició tramposa) i absolutistes de tota mena, quan parlen del “problema català o el problema de Catalunya”, em recorden a algù que intenta descargolar un cargol Allen amb un tornavís pla. Senyors!, aquest problema tan difícil de resoldre (per algunes capacitats intel·lectuals), tal vegada, necessita una solució. No pas desconeguda! No voldria pas que tinguessin un ictus a causa de l’esforç. És una solució coneguda. El que passa és que com ja se sap, intentar clavar un clau per la cabota no és pas un bon exemple d’aplicació intel·lectual. Tal vegada, ells no siguin pas tan negats. Peró allò que sembla incontestable és que compten, de bell antuvi, amb una idiotització patològica. A ningú li xoca que un referèndum calculat per tal que els partidaris del sí o del no tinguin les mateixes opurtunitats de convèncer, no se’n pot dir “referèndum independentista”. Voluntàriament o maldestrament està mal descrit. No es tracta d’un referèndum d’autodeterminació? Quina por fer servir les paraules que pertoquen ! Fa 250 anys que amb el tornavís pla, no s’arregla. I si fem (fan) un petit esforç i arribes al segon nivell. Solució nova, per un problema conegut. Per si els serveix la pista, la cabota és la que ha de tenir contacte amb el martell i la punta amb la fusta. Va, provin, fins i tot per vostés, no és pas tan difícil.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li