Valor i preu d’educar

0
736

El març del 1997 va aparèixer en les llibreries la primera edició del llibre de Fernando Savater, El valor de educar. En tan nomenat i reeditat llibre, el catedràtic de Filosofia es preguntava: Què és l’educació?, què ha estat i què pot arribar a ser?, què n’esperem d’ella? Consisteix en la mera transmissió de coneixements o ha de formar per a la ciutadania democràtica? A totes i cadascuna de les preguntes els acompanyava una reflexió. El text començava com una carta a una mestra i concloïa amb una carta a una ministra. El llibre afegia un apèndix amb textos de diversos autors sobre educació.

He volgut començar aquesta tribuna citant l’obra de Fernando Savater i ho he fet a manera de guia per desenvolupar i respondre una pregunta que es feia el catedràtic donostiarra: L’educació ha de preparar aptes competidors en el mercat laboral o ha de formar homes complets?

L’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmics (OCDE) afavoreix l’informe PISA, i d’això es dedueix que l’educació té un valor mercantil: «L’OCDE xifra en un bilió de dòlars les despeses anuals dels seus estats membres en favor de l’ensenyament. Un mercat de tals dimensions és molt cobejat. Actualment, 4 milions de professors, 80 milions d’alumnes i estudiants, 320.000 centres escolars estan en el punt de mira dels mercaders. Però es necessitaran molts esforços per aplicar aquests textos i informes que exigiran un desmantellament de l’essencial servei públic de l’ensenyament» (Gérard de Sélys, 1998, llegit en un informe sobre educació publicat a eldiario.es). Poc més a afegir, basti la cita del periodista belga per introduir-nos en el que ha succeït durant les últimes dues dècades en l’àmbit educatiu i com han variat els seus objectius.

Les grans corporacions multinacionals, els organismes internacionals i supranacionals i els seus governs van atalaiar l’horitzĂł del futur i van saber veure que al sistema de producciĂł industrial, a l’energia basada en combustibles fòssils, en definitiva, a la manera de generar riquesa, no li quedava molt de recorregut. L’era analògica deixava pas a l’era digital. Calia adaptar-se i buscar noves fonts de negoci i assegurar-se que el pensament Ăşnic prevalguĂ©s sobre un pensament crĂ­tic, manera d’evitar aixecaments socials que entorpissin el canvi de rumb de l’economia en les societats mĂ©s desenvolupades. Per inocular la necessitat d’aquests canvis drĂ stics, es va crear una narrativa que adaptĂ©s les nostres societats a la nova era de la informaciĂł. AixĂ­, un dels nous mercats que s’obrien era el de l’educaciĂł. Un exemple Ă©s el llibre blanc sobre educaciĂł i formaciĂł que va presentar la ComissiĂł Europea el 1995: «Els paĂŻsos europeus ja no tenen elecciĂł […], han de completar els progressos realitzats en la integraciĂł econòmica amb una inversiĂł en el saber i la competència». Quin saber i quina competència?

Calia invertir en un mercat lucratiu i ben considerat, calia lliurar al mercat l’educació i, per a això, calia privatitzar l’ensenyament, calia influir en els governs perquè afavorissin l’ensenyament privat i concertat i no l’ensenyament públic. Definit aquest propòsit, calia canviar el model d’escola. Com s’evoluciona d’un model a un altre?

Evidentment, creant unes condicions que ajudin a evolucionar la idea de mercantilització i privatització de l’ensenyament. Per a això, l’estudi de mercat indica que els pares volen el millor per als seus fills i no escatimaran a invertir en la seva formació. La crisi del 2008 ha empobrit les famílies treballadores i de classe mitjana però aquestes famílies, acuitades per la precarietat, han considerat que invertir en la formació dels seus fills és vital perquè puguin trobar millors oportunitats d’ocupació. En certa manera, aquest pensar se sustenta en la creença que l’educació és un bé social. Ara bé, aquest aspecte s’ha anat abandonant a mesura que l’educació ha deixat de ser una formació integral de l’individu per convertir-se, cada vegada més, en una formació dirigida a cobrir les necessitats del mercat, és a dir, les necessitats de l’empresa.

En aquest procés de mercantilització de l’educació s’han anat oblidant els valors d’aquesta, és a dir, la formació integral de l’individu. Els educands d’avui compten amb equipaments, tant de maquinari com de programari a les seves escoles per guiar-los en un aprenentatge cada vegada més tècnic i impartit amb criteris d’utilitat. Els governs inverteixen en tecnologies de la informació, fins i tot quan es retalla en educació, el pastís de la inversió tecnològica continua sent considerable i el negoci per a les empreses del sector considerable. Vegem-ne alguns exemples: «Els països de la UE van gastar 716.000 milions d’euros en educació el 2015, als quals caldria sumar-hi la despesa privada, que només a Espanya va ser més de 12.000 milions d’euros l’any passat. I aquesta partida –la de les famílies–, al contrari que les públiques, només puja». El lector pot trobar informació més detallada en els informes elaborats per eldiario.es sobre el negoci de l’educació.

El valor d’educar i el preu de l’educació s’han convertit en un negoci frenètic, que amb la promesa de trobar ocupacions més ben remunerades converteix l’educació en una carrera d’obstacles: no basta una diplomatura universitària, és necessari fer un màster i després d’aquest màster en serà necessari altre més en no se sap bé quina especialitat. Si abans una llicenciatura es cursava en cinc anys i després d’aquesta, en segons que sectors i de manera molt minoritària, s’optava a fer el doctorat, avui els doctorands continuen sent un grup reduït mentre es multiplica el grup dels alumnes que cursen màsters, al mateix ritme que creixen i proliferen les universitats privades. A Espanya, tenim exemples d’això i de fiasco en alguns màsters atorgats a polítics. En vista d’això, el nivell de formació adquirit és discutible. En conclusió, el mercat genera pocs treballs ben remunerats i no absorbeix tants estudiants de màster, suposadament ben formats, que aconsegueixen una ocupació per a la qual no necessiten aquesta qualificació.

En aquest país, el govern de Mariano Rajoy va retallar i va retallar la despesa social mentre propiciava la privatització de la sanitat, la dependència i l’educació. Privatitzacions amb ànim de lucre en uns serveis bàsics.

Aprendre a ser és el que hauria d’ensenyar tota educació. Hauríem de sortir de l’escola sense sofrir cap mal, sabent que sense educació ens faltarà saber en què consisteix ser lliure. Aprendre a ser no consisteix a memoritzar dades ni a processar informació. Aprendre a ser consisteix a assimilar i a comprendre el significat de l’après. Aprendre a ser significa que reconeixem que la ignorància és un mal i el pitjor enemic de la nostra llibertat. Aprendre a ser no consisteix a demanar-los als educands respostes, sinó a ensenyar-los a resoldre problemes. Aprendre a ser és despertar la creativitat i les ganes d’adquirir coneixement en els alumnes.

Va haver-hi un temps en el qual aquest ideal de llibertat, igualtat i fraternitat va semblar assolible. L’ideal era possible per l’educació. Aquest ideal està sent derrotat pels usurers que advoquen per imposar la ignorància a través de la mentida que es converteix en veritat a força de repetir-la. Vivim allò que deia el poeta: els diners de mentides fa veritats i de veritats mentides. Vivim un temps de distopies incipients que volen un pensament únic que propicia el creixement de la desigualtat, que el coneixement, el poder i els diners i les seves prebendes estiguin en poques mans. Vegi el lector el recent informe del delator de Nacions Unides sobre la pobresa a Espanya. Una vegada llegit, pregunti’s com és possible que els qui amb les seves polítiques han propiciat aquest empobriment extrem del 26% de la població d’aquest país continuïn sent votats i continuïn apareixent en els mitjans de comunicació mentint sense sentir la més mínima vergonya.

Eduardo Galeano va escriure: «Libres son quienes crean, no copian y libres son quienes piensan, no obedecen. Enseñar, es enseñar a dudar». Llegia aquestes paraules i recordava el que el meu pare em repetia una i mil vegades, quan era petit: «El cap el tens per pensar». Tot seguit, em citava Sòcrates: «Només hi ha un bé, el coneixement. Només hi ha un mal, la ignorància». Crec que aquests conceptes de coneixement, de dubte, de creativitat s’han anat perdent. El pensament únic compta amb el finançament d’un mercat depredador al qual poc li importen les persones i menys la seva educació. Les grans companyies saben fer bé el seu treball de comprar la política perquè promulgui decrets i lleis que els beneficiïn.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li