Una utopia urbanita

0
1687

Aquest mes d’abril, a banda de la pluja, també hem pogut recuperar els sopars de veïns a Llampaies i per això, el dissabte desprès de Carnestoltes, poguérem menjar un excel·lent rostit fet amb les botifarres i el costelló que havia sobrat del ranxo que, acompanyat d’amanides d’entrada i tortells pel darrere, van fer una àpat rodó. Llàstima que jo venia d’un dinar suposadament literari, amb un grup d’amics que ens autoanomenem «club de lectura», on havíem parlat d’El misteri de la vila, deliciosa novel·la curta d’en Somerset Maugham i havent proposat per al proper dinar la lectura del llibre Reis del món d’en Sebastià Alzamora, tot gaudint d’uns fideus amb gambes i cloïsses que hi cantaven els àngels. Una jornada adequada per mantenir els nivells vitals de tensió i sucre lleugerament desmadrats.

Finalitzant la jornada pantagruèlica, a la sobretaula posterior, en Jordi, un veí d’una família de solera local, amb documents que l’acrediten a Lampadis des del segle catorze, de tarannà amable i amb una bona predisposició personal per exercir d’API amateur, em comentava els treballs inútils que aquest entreteniment genera. Val a dir que hi té una certa predisposició, coneix els ets i uts de totes les cases del voltant i una mena d’imant per atreure a tot aquell que, badant pel poble, cerca informació immobiliària.

Tot parlant se’m queixava de la corrua de visitants, majorment barcelonins, que li demanen si no sap de cap casa que es vengui o llogui per la contrada, i em va explicar les seves penes i treballs per satisfer les demandes, així com la quantitat de feina vana i no retribuïda que feia. Mig en serio, mig en broma, em va demanar, per què jo, que tenia una tribuna pública on escrivia mensualment, no parlava d’aquest tema. I aquí va aquesta història per encàrrec, en la qual potser molts lectors se sentiran identificats.

Per mostrar la meva solidaritat, vaig explicar a en Jordi que, a nosaltres, al poc temps de instal·lar-nos a viure a l’Empordà, fa d’això més de quaranta anys, ens va començar a passar una cosa similar a la que m’explicava. No ens trucaven a la porta desconeguts com a ell, però molts amics, coneguts i majorment els simplement saludats, que apareixien per casa a veure com s’ho muntaven aquells neorurals, acabaven la visita demanant-nos si sabíem de cap casa per llogar o comprar. Jo els deia la veritat, que no, però, carregat de bona fe, em comprometia a esbrinar les possibilitats i repassar els voltants a la recerca de cases lliures. Preguntava als veïns de Llampaies, a la fleca del poble de Camallera, a la carnissera i al súper, i, passada una setmana, els enviava un e-mail amb les dues o tres adreces treballadament aconseguides.

La major part de les vegades no donaven ni les gràcies, suposo que perquè en l’embús ritual de l’autopista de tornada a la ciutat, ja perdien el sobtat interès i, quan la quotidianitat urbana s’imposava, oblidaven el somni bucòlic fins a la propera excursió a la idealitzada Toscana catalana.

Sempre hi havia una minoria que es prenia la molèstia de considerar la informació rebuda i contrastar les ofertes. Indefectiblement tots arribaven a la conclusió que o eren massa cares, o massa grans, o massa petites, i la major part de les vegades el handicap era la manca de jardí o terreny adjacent per fer-hi un hort: el somni humit de tot urbanita.

Un afegit molest a les gestions immobiliĂ ries era que bona part dels suposats compradors demanaven la teva companyia per anar a veure les finques, cosa que et feia perdre estĂşpidament mig dia d’un dissabte o diumenge, amb el molt probable resultat que el que havien visitat no era ben bĂ© el que buscaven: «Volem una cosa petita com un paller, encara que estigui en runes… De pedra això sĂ­! Amb terreny al voltant, que tingui bona vista i que sigui barat», deien. Molts s’aferraven a la idea fantĂ stica que els pagesos, ignorants del seu valor, tenien en total abandĂł, deixant caure, les restes del castell del prĂ­ncep de la Ventafocs i que s’alegrarien de despendre’s per quatre xavos d’una runa inĂştil.

Per estalviar frustracions immobiliàries futures val la pena deixar una cosa clara a tothom: a l’Empordà, a l’alt i al baix, no existeix un sol paller de pedra, amb terreny al voltant, que tingui bones vistes i, sobretot, que sigui econòmic, essent determinant per a l’exacta comprensió la darrera frase: que sigui econòmic! Això és una utopia. En fi: un conte de fades.

Dani Torrent

Com passa moltes vegades entre els habitants de la ciutat i els del camp, es pensen mútuament que l’altre és ximple i en aquest tema, malauradament, és l’urbanita qui té les de perdre.

Ja fa molts anys que vaig decidir que no valia la pena perdre el temps en aquesta desagraïda feina en favor del caçador de pallers solitaris. Per això hi ha professionals que s’hi guanyen la vida i tenen l’habilitat, que jo no tinc, de deixar qui fos content i encolomar un apartament a Santa Margarita a tercera línia de mar al confiat barceloní que havia pujat expressament amb la promesa d’ensenyar-li una casa de pedra a l’Empordà.
Un cop atesa amb aquest article la peticiĂł del meu veĂ­ Jordi, deixem els somnis de pallers impossibles i anem amb la imaginaciĂł a la recerca del mĂ­tic cavaller del mateix nom, del qual aquesta setmana celebrem la diada, Sant Jordi, la festa grossa dels lectors, dels enamorats, dels llibreters i de les floristes.

Cal aprofitar la Diada i fugir d’aquest món cruel i inhumà de guerres, pandèmies i altres desastres quotidians, tornar al romàntic obsequi de la rosa i la compra d’un llibre.

Arribats a aquest punt de dissertació col·loquial, portaré l’aigua al meu molí per recomanar submergir-vos en les intrigues de Mirmanda, les aventures de l’Operació Shangó, les cabòries del Tractat de la ignorància, la música de Pau Riba en 20 cançons, la poesia de Paisajes del iceberg , i així fins a la resta de llibres de Cal·lígraf que, per cert, estem d’aniversari , ja que complim els primers deu anys de vida editorial.

En aquests dies de roses i guerres, recordava els versos de Miguel Hernández, que sento profundament veritables:

Tristes guerras
Si no es amor la empresa.
Tristes, tristes.

Tristes armas
Si no son las palabras.
Tristes, tristes.

Tristes hombres
Si no mueren de amores.
Tristes, tristes.

Veniu a celebrar aquesta festa d’amor i llibres amb nosaltres ales parades de Cal·lígraf a la Rambla de Figueres o, si esteu a Barcelona, al Passeig de Lluís Companys (Arc de Triomf). Us espero. Bona diada!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li