Una tardor a Menorca

0
2236

Gerges Sand, desprès de passar amb els seus dos fills i el seu amant Chopin un hivern a Mallorca, descriu els mallorquins com una població desproveïda de tota vida intel·lectual, que es regeix en la seva ignorància, amb l’actitud altiva dels fanàtics. (Wikipedia dixit.)

Val a dir que la Sand i en Chopin eren un parell d’individus d’un caràcter complicat segons els seus coetanis i que hi van anar a intentar que el músic es recuperés de la seva malaltia —una tuberculosi— en un clima a priori més temperat que el de París, encara que, precisament, aquell any va fer un hivern de gossos i la malaltia no va millorar. Això i el fet que ella tingués al seu càrrec dos nens petits, mentre que en Chopin passava de tot i anava composant preludis, masurques i poloneses, pot en certa manera justificar el fart que es va fer de desproticar dels illencs.

No sé si dolguts per la dura crítica cap als mallorquins o per circumstàncies internes de l’ofici, els escriptors de casa nostra tampoc van ser gaire gentils a l’hora de parlar de la seva col·lega. A tall d’exemple he trobat aquestes perles literàries d’en Pío Baroja sobre George Sand i en Chopin: «una mujer gorda, cetrina, poco atractiva, tan talluda y con furor erótico como Chopin, un hombre desquiciado con un genio insoportable». O la de Rubén Darío, que la descriu com a «comehombres, nínfica, caprichosa, loca y mala madre».

La Mercè i jo, que no som la Sand ni en Chopin, hem passat uns dies de tardor a l’illa talaiòtica de Menorca, la petita de las dues illes Gimnèsies, denominades així pels grecs, nom que prové de gymnos (‘nu’), sobrenom com es mencionaven les tropes de foners mallorquins i menorquins, per la lleugeresa de la seva indumentària, quasibé en pilotes, en comparació dels hoplites, que portaven un armament molt més pesat.

Feta aquesta petita cunya una mica pedant —la temptació de recerca d’Internet és constant—, tornem a la narració…

La primera vegada que vam anar a l’illa va ser també una tardor. Ja fa molts anys portàvem un Land Rover llarg i vell, de color verd, convertit en el que podríem definir com un motorhome paleolític. Llavors teníem un fill tan sols, en Dani, i els tres vam viure una mica assilvestrats anant de cala en cala, la major part buides de gent, a través de camins vorejats de parets de pedra seca, obrint i tancant tanques de pals de fusta. L’aigua encara tenia una temperatura agradable i ens sentíem absolutament integrats en el paisatge. El record, suposo que idealitzat, encara és viu en la meva ment. Després hi hem tornat diverses vegades, un parell per Sant Joan a Ciutadella i unes altres per feina a Maó.

Fa una setmana es va donar un nou motiu per anar a l’illa, presentar dos llibres peculiars però molt interesants publicats per Cal·lígraf. El flaneur a la finestra, escrit per en J. M. Uyà i en Joaquim Jubert, una mirada crítica i qüestionadora de la filosofia i els filòsofs, al llarg de la història. Una mirada de flanêur, de badoc, que ens analitza la història de la filosofia amb la mirada neta de l’ignorant, segons un dels coautors manifestava a la presentació. L’altre llibre era El tractat de la ignorància, d’en Josep M. Uyà, una llarga disquisició al voltant de la ignorància absoluta de l’home sobre les qüestions essencials de l’univers: d’on venim i a on anem, que es resumien en dues frases, una atribuïda a Sòcrates: «Només sé que no sé res», i l’altra a Parmènides: «El que és és i el que no és no és». Dos llibres per posar a prova les afirmacions despectives de George Sand sobre els interessos intel·lectuals dels illencs.

Dani Torrent

Anàvem amb una troupe d’amics d’un dels autors, en Joaquim Jubert. L’altre, en J. M. Uyà, malauradament va morir abans de veure publicada l’obra. En total la colla de gironins érem deu. En Joaquin i la M. Mercè, la seva dona, són vells coneguts de l’illa, que durant els darrers vint anys visiten regularment per donar conferències, cursos i per gaudir sobretot dels amics.

Prova d’això va ser la rebuda cordial que ens van fer a casa seva en Biel Garriga i l’Anna, la seva esposa, dos illencs, entranyables amfitrions que ens van rebre amb taula parada per a vint comensals i un arròs negre que hi cantaven els àngels.

La presentació del Flaneur la vam fer a Alaior (Aló, en pronunciació menorquina) en una aula amb capacitat per a cent persones i que deu minuts abans de l’hora ja era plena de gom a gom i amb cadires suplementàries als passadissos. Presentava l’acte el professor de filosofia Pere Reure, actuant com a moderador en Biel. Molt ràpidament es va veure que no seria un intercanvi de floretes sinó un verdader debat entre en Reure, un filòsof ortodox, i en Jubert, un heterodox total, que defensaren llurs punts de vista, oposats en pràcticament tots els temes que s’anaven obrint al voltant dels filòsofs i de la evolució del coneixement.

Al començament es va notar que en Joaquim jugava a casa i tenia el públic a la butxaca, però a mesura que avançava el diàleg, els cops verbals van anar més repartits i el combat dialèctic es va anivellar.

En Pere Reure gran coneixedor de la història del pensament filosòfic, va mostrar que s’havia llegit de punta a punta el text del llibre motiu de la presentació, i que, des de l’ortodòxia de la filosofia, portava una llista de qüestionaments a fer. En Jubert no va entrar en un cos a cos sobre aquesta via, ja que partia que n’Uyà i ells per escriure aquest llibre subtitulat Novel·la del coneixement, havien llegit els escrits del antics filòsofs amb una mirada pura i no contaminada, deliberadament amb la mirada de l’ignorant, fins al punt de repartir-se entre ells la matèria a investigar en funció de la pròpia ignorància. Un ignorant, que, per comptes de creure, pensa.

El públic seguia apassionadament la disputa com si d’un matx de boxa es tractés, rient i/o aplaudint les puies i comentaris que es feien l’un a l’altre. La tensió del debat es palpava en el ambient perquè els oients restaven en silenci, expectants, esperant l’imprevisible desenllaç.

Portàvem una hora i ningú es movia de la cadira. En Biel, el moderador, va anunciar que estàvem fora de temps i va demanar a en Pere que, com a presentador, tanqués l’acte. Aquest va fer una pausa dramàtica, es va mirar somrient en Jubert i dirigint-se al públic va tirar el seu darrer dard: «Com a cloenda, només puc dir que heu estat testimonis d’un diàleg sobre història de la filosofia entre un ignorant i un filòsof», i la sala va esclatar a riure i va aplaudir mentre els tres de la taula celebraven amistosament la ironia final.
Després, una bona colla vam anar plegats a sopar juntament amb els dos contendents i el presentador i vam seguir debatent si Aristòtil era un espia de Macedònia o si Plató, un misogin acabat. Una vetllada inoblidable, amb persones que saben debatre de manera intel·ligent i respectuosa, l’antítesi de la descripció que dels illencs com a incultes feia la George Sand ara fa quasi dos segles. I també, per als que no en foren espectadors, la constatació que la presentació d’un llibre sobre el coneixement i la filosofia pot ser tremendament engrescadora, fins i tot divertida. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li