Una tarda amb Vicenç Pagès Jordà

0
1380

Varios tragos es la vida
y un solo trago la muerte.

Miguel Hernández

«Tots els qui ens dediquem, d’una manera o altra, al món de l’escriptura, sabem que hi ha paraules que cal buscar, d’altres que ens venen a trobar, i d’altres que ens agradaria esborrar. Aquestes últimes són les que no voldríem escriure mai. Com les que ara mateix esteu llegint». Així començava Gemma Arché les seves paraules d’agraïment a Vicenç Pagès, per tot el que li va ensenyar, al text que va escriure el 30 d’agost passat a la pàgina 24 de l’hora nova. I, sí, quan algú proper se’ns en va, les paraules, per sentides, fan mal i ens agradaria esborrar-les.

Les paraules d’un amic de l’escriptor, Josep Maria Dacosta, estan escrites amb el dolor de la pèrdua; dolor que no oblida el reconeixement necessari de la seva ciutat a Vicenç Pagès: «Figueres, el seu lloc de naixement, haurà d’evocar la seva figura i vetllar per la difusió de la seva obra» (setmanari Empordà del 30 d’agost, pàg. 36). Serveixi aquesta cita per reivindicar l’escriptor, periodista i docent, atès que el millor homenatge que podem fer-li és llegir el seus llibres, recordar-lo a través de les seves paraules per mantenir-lo viu a la nostra memòria col·lectiva. Paraules com les que ens recorda Cristina Vilà: «Si som una nació no és perquè les balances fiscals ens siguin desfavorables, sinó gràcies a gent com Ramon Llull, Ausiàs March, Ramon Muntaner, Pompeu Fabra o Mercè Rodoreda. Salta a la vista que, per sort o per desgràcia, hem tingut millors resultats amb les lletres que amb les armes. Escriure és una feina solitària, però tots aquests solitaris que ens han precedit fan molta companyia. De fet, sense ells seria impossible escriure».

Les paraules que transcric les han escrit persones que coneixien Vicenç Pagès Jordà: l’havien tractat, l’havien llegit. No es el meu cas! Tinc de l’escriptor, periodista i docent la memòria d’una tarda de la tardor de 2014, memòria que vaig escriure al primer número de la revista Encesa literària i que vull compartir amb vosaltres: «No coneixia Vicenç Pagès Jordà. No he llegit res de la seva obra. Amb prou feines tan sols sé d’ell el que he llegit a la xarxa i en una entrevista a la Guia Empordà. Les dues hores que vaig passar amb ell em van deixar la sensació que la vida i la cultura d’aquest home no són camins aliens».

El record em diu que anàvem amb molta prevenció, era un dia de diàleg, és cert, però una conversa amb els escriptors Mercè Cuartiella i Vicenç Pagès no era una entrevista i així els hi vaig dir. Vam conversar una hora i tres quarts i la incomoditat va deixar pas a una invitació per anar a prendre un cafè, breument s’hi va sumar Joan Manuel Soldevilla (just per un hola i un adeu i per dir-nos: «Me’n vaig amb Josep Maria Dacosta, “Daco”, a buscar un racó insòlit de Figueres»), i la seva salutació ens va portar a parlar de l’ensenyament, de la cultura i d’aquest temps nostre.

En aquella trobada, l’escriptor ens va parlar d’un text que havia publicat a la revista de cultura de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí —i que nosaltres reproduïm en aquestes pàgines—, sobre la figura de Juan Luis Panero, i va intervenir l’atzar per decidir-nos a dedicar el nostre primer quadern central al més gran dels germans Panero. Generós, uns quants dies després, me la va passar per publicar-la en aquesta revista. Llegiu-la, està ben escrita, és bella i sincera (Encesa literària, núm 1).

Això vaig escriure i avui torno a donar-li les gràcies per la seva atenció a una nova publicació. Tot primer número d’una publicació ha recorregut tots els camins de la creació i del dubte i, tot i així, és com un nadó que neix i necessita molta cura per poder créixer. Nosaltres havíem parlat llargament de la idea de revista, havíem pensat i imaginat portades i sumaris i va ser la conversa amb l’escriptor el que ens va ajudar a confeccionar el quadern central i tot en temps mesurat.

Escrivia, Josep M. Bernils, a la pàgina 23, de l’hora nova del 30 d’agost passat: «La sobtada desaparició de Pagès als 58 anys ha provocat infinitat de reaccions de sorpresa i d’enuig entre amics i coneguts, entre el món cultural i el seus lectors (…) El fet que la noticia sortís, a banda de tots el mitjans escrits i digitals, a la portada del Telenotícies de TV3 va provocar, segurament, que nombrosos figuerencs i empordanesos s’adonessin, encara més, de la importància que ha tingut la trajectòria de Vicenç Pagès com a escriptor».

La brevetat s’imposa i haig de deixar parlar a l’escriptor:

«Després de cent minuts llargs de conversa, m’arriba una selecció d’aforismes en què, curiosament, em reconec més que en entrevistes transcrites paraula a paraula. Em reconeixerà el lector? La selecció de frases que ha fet Juan Jesús Aznar funciona com aquells passatemps en què cal anar unint els punts perquè la figura es dibuixi davant els nostres ulls. Un exemple: “Jo estic entre Pessoa i els càtars”. És una frase que vaig dir, seria un titular xocant, potser atractiu, si bé explicar-ne el context, i doncs, el significat requeriria un parell de paràgrafs. Però potser no cal.

L’entrevista al detall hauria tingut més pàgines que lectors. Aquesta, en canvi, resulta estimulant. Ja ho deia Voltaire, que el secret per avorrir és dir-ho tot. Estimulant, dic, i també ambigua, però és que l’ambigüitat és consubstancial a la premsa escrita, que elimina somriures, equipara gestos i tons, silencia silencis.

Voldria precisar, això sí, que el pastís que compro sempre que vaig a Figueres (només escrivim sobre el que hem perdut) és la flaona (o flavona), i que la compro sempre a la pastisseria de la plaça de l’Ajuntament, perquè té exactament el mateix gust que el que tenia quan la menjava de petit, i menjar-la és recuperar una mica aquella ciutat que ha anat desapareixent, però que encara subsisteix en una cantonada, en un cartell, en un bocí de pasta ensucrada.»

Imagino la cara seriosa de Vicenç Pagès quan llegia algunes de les seves respostes publicades a l’Encesa. Frases que mostraven el seu coneixement i la seva ironia: «Quan vaig anar a Barcelona, em vaig adonar que havia nascut en un lloc mític». Però si algun figuerenc es sentia massa orgullós de pertànyer a la mítica empordanesa, afegia: «Figueres no és l’Empordà». I si escriure en un lloc tan privilegiat significava que les muses eren més inspiradores, responia amb total sinceritat: «El lloc és cada vegada menys important. Jo visc al tren!».

Hi ha qui pot pensar que viure lluny dels grans nuclis de població pot deixar aïllat l’escriptor i «pel fet de viure a l’Empordà, no hi ha efecte d’aïllament». A col·lació anomenava dos creadors universals i mítics que van viure a l’Empordà, on van néixer: «Pla i Dalí són un bon tàndem de l’Empordà. Eren dos grans treballadors i van deixar molta obra, però aquesta mítica és molt frustrant». Les seves paraules naixien en un moment de la conversa on es guardaven les distàncies i s’era prudent en les respostes. La paraula no fluïa com l’aigua, no havia trobat el seu curs.

Si m’ho permeten, tornaré a la cita per transcriure les respostes sobre l’acte d’escriure pronunciades per Vicenç Pagès Jordà: «Tinc dubtes de què és ser un escriptor. Ser un escriptor és un fet. Hi ha escriptors que no parlen i per això escriuen». I, abans de dissertar sobre l’acte d’escriure, l’home que treballava amb les paraules va reflexionar sobre com és de difícil publicar i el que culturalment som: «El marge de risc en la publicació és zero. Culturalment som al Tercer Món. Tenim un mercat bilingüe i som pocs, incultes i bilingües. Vivim en una pel·lícula de sèrie B».

Per últim: «Si soc un intel·lectual perquè treballo amb l’intel·lecte? Sí! No soc un intel·lectual com era Sartre o Camus. Per arreglar els problemes del món no cal escriure».

Quan vaig acabar de recopilar les paraules de Vicenç Pagès Jordà i de transcriure-les per ajudar la meva memòria a reconstruir una tarda de fa vuit anys, vaig sortir de casa i me’n vaig anar a Figueres. Un cop a la ciutat, em vaig dirigir a la plaça de l’Ajuntament i vaig buscar amb la mirada la pastisseria Serra Lacasa i la terrassa del bar Interval, on havíem conclòs la nostra trobada formal i vam iniciar una conversa sense tensió ni pretensió, una conversa a cor obert.

Diumenge 11 de setembre. Busco imatges de la Diada al 3/24 quan llegeixo una última notícia: ha mort l’escriptor Javier Marías. Em dol com a lector la seva pèrdua, com a periodista recordo la seva tribuna al setmanal del diari El País. Permeteu-me acomiadar-lo amb les seves pròpies paraules: «No sé ni quiero saber dónde serán alojados los libros que han constituido el paisaje de mi infancia y juventud». I també un text del passat 10 de juliol: «He dedicado ejemplares hasta aburrir. Encima soy zurdo, y los libros están diseñados para diestros». I això és la meva pretensió amb aquesta tribuna, rendir un sincer homenatge a dos escriptors que m’han regalat les seves paraules, i elles, les paraules, ens anomenen i defineixen el que som.

Post scriptum. Necessito corregir una errada: no vaig transcriure a la meva tribuna anterior la cita de Maria Teresa León amb què començava l’opinió: «De muchas cosas he de hablaros. Quiero decirlas a tapadas en estas hojas que nadie leerá».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li