Una societat lĂ­quida

0
780

Segons deia Bauman, el filòsof i sociòleg considerat per alguns el pare de la modernitat, vivim en una, societat líquida, expressió que utilitza per definir l’actual moment de la història en el qual las realitats sòlides dels nostres avis, com el treball i el matrimoni per tota la vida, s’han esvaït.

És evident que té raó i que el treball “per tota la vida”, del que la màxima expressió era, entrar a treballar a la Caixa, està cantant el gori-gori. Actualment, la immensa majoria de joves que tenen la sort de treballar per alguna empresa, ho fan amb contractes precaris i, per descomptat, temporals. I, tal com evoluciona el mercat, els contractes indefinits (abans sinònim de durada infinita), quedaran reduïts a l’àmbit laboral dels robots, substituts artificials del treballador manual i un del seus més perillosos competidors, si no sabem, o no volem, integrar-los positivament.

Sent el treball per compte aliè cada cop més líquid, és molt coherent que quan s’acomiada una persona, se li doni la liquidació. L’alternativa a l’atur que promocionen les autoritats laborals és una postveritat (nou neologisme de moda): transformar-te en emprenedor, paraula sense una definició massa concreta que, en l’època en què les veritats i les mentides no tenien post, es referia simplement a aquells que treballaven pel seu compte i es feien autònoms.

Al llarg dels anys de la crisi, la soluciĂł per moltes empreses va ser impulsar a fer-se emprenedors una part de la plantilla. I de la liquiditat dels emprenedors, ja no en parlem.

Com a mostra: En determinades empreses del mĂłn de la distribuciĂł alimentĂ ria, per “optimitzar recursos”, “externalitzar serveis” va ser habitual, fer fora el personal amb la pastanaga que podien convertir-se en emprenedors, comprar a terminis el vell camiĂł que conduĂŻen i, a canvi, l’empresa contractava el seu servei de transport. Una ganga! Com que el vehicle era seu, i l’home estava disposat a treballar totes les hores que fes falta, havia fet el negoci de la seva vida, fins que va començar a pagar: els autònoms, el Gas-oil, l’assegurança, els peatges, el manteniment del puto camiĂł, el gestor per fer la comptabilitat i les liquidacions trimestrals. Tot havia de sortir de les factures del transport que giraves a l’empresa que t’havia acomiadat i, naturalment, no tots els dies hi havia treball: d’altres podies estar malalt o amb el camiĂł espatllat, o l’empresa tenia una baixa de feina o havia trobat algĂş que li feia millor preu…., Ara, això sĂ­, com a emprenedor eres amo del teu destĂ­. LlĂ stima que, en aquest cas, no era gaire galdĂłs.

Però tornem a la competència cibernètica dins del món laboral i com els robots intel·ligents , dia a dia, van prenent més protagonisme com a substituts de la mà d’obra humana. Pel treballador, aquesta hauria de ser una bona notícia: per fi a les cadenes de muntatge mecànic o en els treballs més pesats, bruts o perillosos la màquina ens allibera de la maledicció bíblica “guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. Però la crua realitat és que, com que l’empresa hi veu la possibilitat d’estalviar-se un munt de pasta en sous i cotitzacions, aquest alliberament aboca el treballador a l’atur i a buscar-se de nou líquidament la vida o, si té l’edat, passar directament a la jubilació, situació amb unes perspectives també ben poc sòlides doncs, cada dia ens amenacen els “pares de pàtria” amb una altra maledicció bíblica, “el sistema de pensions es insostenible”. Evidentment la culpa no és dels pobres robots, que treballen al nostre lloc sense cotitzar, sinó que és nostra que som uns aturats ganduls o jubilats sense consideració que volem viure masses anys, encara que sigui com a malalts crònics, costant una fortuna a la Seguretat Social que obliden que hem estat pagant al llarg de la nostra vida laboral. Sembla increïble però encara no s’ha aprovat una llei per la qual els robots, que substitueixen mà d’obra, cotitzin a la Seguretat Social. Potser contribuiria de forma important a que no es liquidés tan ràpid el fons de reserva de les pensions i a una justícia social més equitativa. Això sí, ens faria menys competitius, perquè encariria el producte, diran els rabiüts economistes. I perquè no és busca la competitivitat rebaixant el marge de beneficis i no retallant el cost de la mà d’obra? Pregunta impertinent, segons el moderador.

Fa temps que els robots han superat el fet de ser màquines repetitives, per tenir el que en diuen intel·ligència artificial. Cada dia estan més preparats per cobrir totes les branques del treball, des de la indústria, als treballs de la llar i fins i tot a la prostitució. L’altre dia una informació periodística deia: “La estrella de True Companion (fabricant de robots sexuals) es Roxxxy Gold, una amante de silicona con mil caras y un falso corazón latiente que cuesta casi 10.000 dólares (cerca de 9.000 euros) y sabe interpretar varios papeles, desde la frígida Farrah hasta la salvaje Wendy, respondiendo siempre a los deseos de su propietario.”

Segons expressava un científic especialista en aquest tema, els robots intel·ligents ja estan aquí i l’única diferència entre la intel·ligència artificial i la humana és el “sentit” comú”, afirmació que em va deixar perplex perquè, veient el comportament de molts polítics, vaig arribar a pensar que potser estem dirigits per sofisticats robots i que els éssers humans convencionals, formem una immensa minoria sotmesa als capricis cibernètics d’aquest tipus d’intel·ligència.

És el dubte inherent als relats clàssics de la ciència-ficció: Estan els extraterrestres entre nosaltres i no ho sabem? En aquest cas Blade Runner serà un joc de nens comparat amb l’enfrontament dels robots dirigents i els alienígenes dominadors. Com sempre li tocarà palmar al terrícola de carrer, que va veien com la societat se li torna més líquida a mesura que passa el temps i ell l’entén menys.

L’altre dia veien la Clara, la meva neta de sis anys, manipular els programes del mòbil, que jo ni sabia que tenia, em va venir el dubte si no seria també una robot, però vaig descartar aquesta possibilitat quan em va dir, davant la meva cara d’incredulitat, que jo no sabia les aplicacions del meu mòbil, perquè ja era gran. Vaig reconèixer que la noia tenia sentit comú, per tant no era un robot.

En certa manera em va saber greu perquè ara ja estic segur que mai podrà arribar a ser ministre.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz