Una passejada transfronterera pels ‘Camins de la Memòria’

0
2961

HORA NOVA viatja durant dos dies pel sud de França, a la zona dels Pirineus Orientals, per conèixer una ruta que ressegueix els llocs més importants lligats a l’exili del 1939 al 1944


Exili: “allunyament, voluntari o forçós, del territori d’un Estat, especialment per motius polítics.” Milers i milers de persones de la comarca altempordanesa, de Catalunya i d’Espanya van haver d’allunyar-se, segurament de forma forçosa, del país per trobar refugi a l’estat veí, França, a causa de la Guerra Civil espanyola, i més tard pels conflictes mundials del segle XX. Aquesta setmana HORA NOVA viatja, durant dos dies, al sud de França, a la zona dels Pirineus Orientals, per conèixer Els Camins de la Memòria, una ruta amb els llocs més importants lligats a l’exili des del 1939 fins al 1944.

TRENCANT EL SILENCI. Diuen que la postguerra és més dura que la guerra i que la por psicològica que et deixa aquesta darrera et fa estar en silenci una bona temporada, o tota una vida. Potser per això, o per no tacar l’orgull del país, fins al cap dels anys, més de tres dècades, França no ha recuperat ni reconegut la memòria de tantes i tantes persones que van passar a formar part de la història d’aquest país. Fins al 1980 no es publica el primer llibre sobre la memòria de la retirada. Molts van morir en els camps de refugiats o de concenració i d’altres van refer la seva vida convertint-se en un ciutadà francès més. El que està clar és que van existir, i molta gent del país ni ho sap. Per aquesta raó l’Agència de Desenvolupament Turístic dels Pirineus Orientals ha impulsat Els Camins de la Memòria, un recorregut transfonterer que convida a visitar els punts més importants d’aquesta franja de temps inoblidable per a molts.

LA JONQUERA. El recorregut que fa HORA NOVA comença prop de casa, a només 20 quilòmetres, a la Jonquera, concretament al Museu Memorial de l’Exili (MUME). Situat al mateix pas fronterer on van fugir la major part del exiliats, el museu ofereix un espai de reflexió crítica sobre la memòria i la història dels nostres avantpassats. Compagina les funcions de museu amb exposicions temporals i permanents, totes amb una mirada al passat que lligada al present. És un bon lloc per entendre el patiment de la marginació i la repressió de l’exili.

COTLLIURE. Fem la segona parada a un poble de mar, a només 60 quilòmetres de Figueres i amb una gran història amagada. Cotlliure és conegut perquè hi va morir el poeta espanyol Antonio Machado. Al cementiri s’hi pot visitar la tomba de l’autor de “caminante, no hay camino, se hace camino al andar. Al andar se hace el camino, y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar”. El que molta gent no sap és que el poble, de poc més de 3.000 habitants, té un total de nou castells fortificats. Un d’aquests, durant la retirada (1939) el van convertir en un camp disciplinari, pels refugiats republicans, sovint presoners polítics, més conflictius. Allà s’hi agrupaven milers de persones que a la nit tancaven als soterranis, humits i sense finestres perquè no s’escapessin i tinguessin por dels controladors. Sovint el nom de Cotlliure servia per amenaçar els que vivien als camps de concentració.

ARGELERS. La següent parada que fem és en aquest poble, també costaner i només a 45 minuts amb cotxe de casa. Aquest indret és conegut actualment pels seus càmpings i per la gran afluència turística que hi ha a l’estiu. És un poble de 10.000 habitants on a l’estiu hi ha més de 140.000 persones. El que la majoria desconeix és que a la platja on estén la tovallola, a partir del 1939 hi varen mal viure i morir milers de dones, mainada i homes refugiats de la guerra. França no sap quanta gent va perdre la vida allà, es calcula que hi van passar més de 220.000 persones però no hi ha una xifra exacte. Primerament Argelers era un camp per a dones i mainada, però amb la II Guerra Mundial es va convertir en un batibull de nacionalitats. El poble ha impulsat un museu, Mémorial du camp d’Argelès-sur-Mer, que d’aquí poc es traslladarà al nucli antic del muncipi. Ara està situat a la Jules Palms-Route du Valmy. L’exposició permanent presenta la guerra civil, la retirada i la vida dins del camp. Argelers té un monolit, inaugurat el 1999 a la platja on hi havia el camp i també hi ha el cementiri dels espanyols, on es diu que hi ha prop de 300 cossos de refugiats, tot i que no hi ha proves que ho certifiquin. Els especialistes assguren que en algun lloc del poble hi ha d’haver un cementiri “salvatge” d’espanyols, però encara no l’han trobat.

ELNA. L’última parada que fem és a Elna, a menys d’una hora en cotxe de Figueres. El poble és conegut per l’edifici de la Maternitat d’Elna i la bonica història amb una protagonista femenina que hi amaga. Del 1939 al 1944 allà hi van néixer 595 infants de quinze nacionalitats diferents gràcies a la col·laboració estrangera. La història comença amb la bona voluntat de la suïssa Elisabeth Eidenbenz, una estudiant de magisteri que decideix ajudar els refugiats del sud de França. El 1939 arriba al país i amb el seu cotxe comença a fer viatges amunt i avall per recollir les dones embarassades dels camps de concentració. La seva voluntat era que les mares recuperessin la dignitat que havien perdut a la platja. L’edifici es va destrossar però el 2005 l’Ajuntament d’Elna el va comprar per mostrar la memòria de tantes vides. Això és només un tast de la gran història que ha recuperat recentment França, una història transfonterera que tenim a tocar de casa i que poca gent coneix prou bé.

“Aquesta sorra ha vist massa llàgrimes”

Yvan Hurtado és membre de l’entitat Fils et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l’Exode del poble Argelès-sur-Mer. Aquesta associació treballa per recuperar la memòria de les persones que formen part de la història de França i d’Espanya. Hurtado explica que la seva mare, Maria Ruiz, de Múrcia, va estar un any tancada a diferents camps de concentració. A finals del 1939 la mare de Maria Ruiz i les seves germanes van poder tornar a Espanya, però ella no. Ella era militant i sindicalista i, tal com explica el seu fill, “si tornava al seu país la mataven”. Per això es va quedar a França, al camp de concentració de Ribesaltes, i fins que un familiar seu no la va anar a buscar no va poder-ne sortir. Mai més va tornar a Espanya però va refer la seva vida a França. Es va casar amb un refugiat d’Alacant i d’aquesta unió en va sortir l’Yvan, un fill de republicans espanyols nascut a França. A la platja d’Argelers a l’Yvan se li encongeix el cor, explica que “aquesta sorra ha vist masses llàgrimes”. Hurtado assegura que quan visita aquesta platja s’imagina les persones que van marxar d’Espanya per buscar “salvació” i les tancaven als camps. “Les abandonaven aquí sense preocupar-se de res. Ma mare m’explicava que quan entraven als camps, havien de passar molts de dies abans no entenien el motiu pel qual els tancaven. Ells es pensaven que creuaven la frontera per trobar vida però resulta que es topaven amb la mort.” Maria Ruiz va arribar a França amb només 20 anys i sabent que potser no tornaria mai més al seu país natal. Va morir a França a l’edat dels 96.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li