Una imatge en mil paraules

0
1506

Fa pocs dies es va publicar la noticia de la mort de Sidney Poitier, primer actor negre que va guanyar un Oscar. En record seu, TV-2 va programar la pel·lícula Adivina quién viene esta noche, estrenada el desembre de 1967, dirigida per Stanley Kramer, que en aquells anys, dins la indústria cinematogràfica americana, significà un dels primers cants antiracistes.

La inesperada sorpresa la reben Katharine Hepburn i Spencer Tracy, una parella de classe benestant, progres i agnòstics, ell editor de diaris i ella propietària d’una galeria d’art, que necessitaren recordar-se mútuament els seus principis ideològics i la necessitat de mantenir-s’hi coherents, per poder-la entomar quan la seva filla de tornada de Hawai, passa a veure’ls avisant entusiasmada que vindrà a sopar amb el seu nuvi, un jove metge vidu que fa poc que coneix i, amb el que es vol casar properament. Tot són alegrois dels pares que s’apressen a preparar l’improvisat sopar familiar que promet ser molt emocionant i agradable. El pare corre a buscar referències del pretendent, que són immillorables: La filla casada amb un metge! Quin millor partit poden aspirar uns pares cultes com ells?

Arribat el vespre, tot estĂ  preparat per rebre la filla i el convidat d’honor. Truquen al timbre. La minyona —naturalment de raça negra— va a obrir la porta i es troba que la nena de la casa, a la que ella ha cuidat des que era petita, estĂ  acompanyada d’un home somrient i ben plantat, però tan negre com ella. No ho pot creure! I aixĂ­ li diu iradament, però aquesta sorpresa no tĂ© res a veure amb la que es produeix quan entren al menjador on esperen els pares i veuen que el nuvi que els porta la seva filla del que estĂ  tan enamorada, Ă©s negre. Queden gelats, amb cara de pòquer. No s’atreveixen a transmetre cap emociĂł negativa, però que la seva filla es casi amb un home negre no entra en els seus esquemes, els repel culturalment. És inviable. En molts estats dels EEUU directament estĂ  prohibit el matrimoni interracial i tot i haver-la educat en la igualtat de totes les persones, pateixen per la seva filla, pel refĂşs social, pel què diran…

Mentre veia aquestes imatges, el meu cap s’agitava recordant velles emocions. Sentia amb profunda empatia l’angoixa dels dos pares, identificant-me amb la seva sorpresa i les seves contradiccions intel·lectuals, amb l’amor a la filla i la por a la difícil vida del qui va contra la majoria. Fa quasi bé trenta anys, jo vaig sentir el mateix quan en Dani, que llavors tenia divuit anys, ens va dir que era homosexual.

Vam quedar estupefactes, no ho podíem creure! Nosaltres que veient-lo tant baronívol i sempre rodejat de bones amigues, havíem fantasiejat que estava en els inicis d’unes relacions heterosexuals que més tard o més d’hora el portaria a tenir xicotes, parella i, per què, no? fills.

Dani Torrent

Jo havia estat educat en un col·legi religiós en un temps en que la homosexualitat era considerada una anomalia social, una malaltia, una desviació de pervertits des del punt de vista suposadament clínic i un pecat nefand per la moral catòlica, la qual dins dels greus pecats contra la puresa, considerava aquest com el primer en el rànquing de gravetat. Amb el temps vaig anar aprenent que aquestes prohibicions eren predicades però no practicades per alguns dels suposats formadors de consciències. Però això no evita que aquests ensenyaments de la infantesa se’t queden gravats a foc en el cervell com uns prejudicis invisibles que vas arrossegant fins que el xoc d’una «sorpresa» et fa confrontar amb ells.

Per acabar de reblar el clau, estudiant la carrera de Dret vaig conèixer la llei que portava per nom «Ley de vagos y maleantes» que tenia el seu origen en temps de la República i va ser modificada pel règim franquista el 15 de juliol de 1954 per incloure-hi específicament la repressió dels homosexuals amb el següent redactat, que transcric textual:

«Artículo sexto.-Número segundo.- A los homoxesuales [sic], rufianes y proxenetas, a los mendigos profesionales y a los que vivan de la mendicidad ajena, exploten menores de edad, enfermos o lisiados, se les aplicarán para que las cumplan todas sucesivamente, las medidas siguientes:

a) Internado en un establecimiento de trabajo o colonia agrícola. Los homoxesuales [sic] sometidos a esta medida de seguridad deberán ser internados en instituciones especiales y, en todo caso, con absoluta separación de los demás.

b) ProhibiciĂłn de residir en determinado lugar o territorio y obligaciĂłn de declarar su domicilio.

c) Sumisión a la vigilancia de los delegados.»

Aquesta Llei l’any 1970 fou substituïda i derogada per la Ley sobre peligrosidad y rehabilitación social, que incloïa penes de fins a cinc anys d’internament en presons o manicomis per als homosexuals per a que es «rehabilitessin». Aquesta darrera llei, malgrat que a partir del començament del període democràtic no es va aplicar, no va ser fins l’any 1995 que es va derogar explícitament.

Evidentment, aquesta norma legal em semblava una barbaritat, tenia amics homosexuals als que apreciava i amb els que tractava amb absoluta normalitat, però el tarannà social era aquest i l’estigma persistia en la societat benpensant. Se’n deien maricons, paraula que era, i continua sent, una expressió de profund menyspreu. Però el meu fill, intel·ligent, brillant, bon estudiant, al que estimava ara igual que el dia abans de dir-nos la seva orientació sexual, no volia que ningú el senyalés com a maricón.

Desprès de la incredulitat inicial, va venir la culpabilitat: Què havíem fet malament? En què ens havíem equivocat? Com en tots els dols, la següent etapa va ser la negació: Segur que està confós. Quan conegui una noia que li agradi, canviarà.

Igual que la Hepburn i en Tracy en la pel·lícula, no sabíem què fer i davant d’ell manteníem el tipus, com si res hagués passat. Però entre nosaltres buscàvem inútilment on havíem fallat, què havien fet malament com a pares. Com que els perjudicis socials contra la homosexualitat estaven presents en tots els àmbits de la vida social i ignoràvem quina seria la seva reacció, no ho comentàvem ni amb els amics.

Perduts com estàvem en el nostres dubtes, vam buscar ajuda en un psiquiatra reconegut que, molt honestament, en la primera i única visita, ens va fer entendre que en Dani no tenia cap problema mental, ni afectiu, ni cap malaltia, que en tot cas érem nosaltres qui el teníem, quan no sabíem resoldre les nostres contradiccions entre l’acceptació formal de la homosexualitat en termes generals i la negació quan es tractava del nostre fill. Que el fet de que ens ho hagués dit demostrava que tenia una gran confiança amb nosaltres.

Vam sortir alleugerits dels nostres complexos de culpa i més convençuts que la homosexualitat no era una malaltia, ni una desviació sexual, i ni molt menys una perversió. Era una tendència natural en moltes persones i per tant no havia res que curar ni restaurar, sinó viure-ho amb tota la normalitat. Amb l’acceptació s’havia tancat el dol.

Aquest article que parla de sentiments íntims ve provocat per una coincidència o potser pel destí. Us ho explico: Avui, quan he trucat en Dani per dir-li que m’havia despistat, que acabava de rebre el mail recordant que havia de fer l’article pel proper dimarts i encara no tenia ni idea de què parlar i, per tant, no li podia enviar ni l’argument resumit perquè fes la il·lustració, m’ha dit: «No t’amoïnis, jo t’envio el dibuix i a veure si t’inspira».

Al rebre aquest magnífic dibuix de dos nois fent-se un petó, de sobte tot ha quadrat: la pel·lícula, l’angoixa dels pares, els meus records i el final feliç amb aquest petó d’amor i no d’escàndol ni de pecat.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li