Una conversa amb Montse Palma

0
805

«Cal recuperar l’Empordà a través del talent dels joves i unir-ho amb l’experiència dels majors»


 

Vaig trucar la Montse Palma per demanar-li aquesta conversa i publicar-la en el setmanari Hora Nova. Vaig quedar amb l’Àngel, el nostre fotògraf, i un parell de dies després, un matí gris de tardor, busquem diversos racons de Figueres per fer-li les fotografies que il·lustren aquestes pàgines.

Ens asseiem en un petit despatx, un enfront de l’altre. Vaig posar la gravadora del telèfon en funcionament i va registrar les nostres paraules. No va ser una entrevista, va ser, des del principi, un intercanvi d’opinions. La meva interlocutora va començar a parlar d’una escriptora nigeriana, ho va fer amb entusiasme:

«Jo vaig comprar una de les seves novel·les (Americanah) i em va encantar: és la història d’una dona nigeriana, feminista i progressista que emigra als Estats Units i experimenta el que significa ser una dona negra a Amèrica del Nord.»

Va treure, de la seva bossa, un petit llibre de l’esmentada escriptora (El perill de la història única).

«L’epíleg l’ha escrit Marina Garcés. També he seguit les seves xerrades a TED (unes microconferències dels temes més variats, que s’emeten per internet).»

En l’enregistrament no trobo el nom de l’escriptora i poeta Chimamanda Ngozi Adichie (m’agradaria que s’edités en aquest país el seu llibre de poemes Decisions).

L’escriptora nigeriana va dir en una entrevista publicada en el diari El País: «El silenci és un luxe que no podem permetre’ns». Hi estic d’acord, les paraules ens ajuden a entendre’ns, a compartir la nostra visió del món, i això és el que vaig compartir amb la professora d’universitat Montse Palma. Al moment que sigui llegida aquesta síntesi del parlat, les paraules seran del lector.

Li vaig parlar del seu pas per la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED) i la passió amb la qual em va relatar la seva experiència la va portar a expressar-se, indistintament en català i castellà:

«Jo he estat cinc anys fent gestió a la UNED. Ha estat conèixer un àmbit universitari per mi desconegut.»

Ella va iniciar el relat de la seva gestió de manera cronològica i ordenada: va començar pel trasllat de seu i la gestió del nou local de la UNED, a Girona, situat a la Factoria Cultural Coma Cros, de Salt.

«La UNED és una institució que ha apropat els estudis universitaris a persones que mai, en la vida, s’haurien plantejat la possibilitat d’estudiar, per viure en zones rurals allunyades. Persones que no van estudiar de joves, per obligacions familiars. La UNED ha estat i és una segona oportunitat. Sobretot per a les dones.»

No va poder evitar la referència a Figueres:

«La UNED, des de principis dels 90, té subseu a Figueres i a Olot, en aquestes s’imparteixen tutories d’algunes titulacions; a Figueres, Treball Social.»

Es va detenir en la seva memòria a buscar una dada:

«Per Figueres, la UNED, va ser important en facilitar els estudis d’accés a la universitat als majors de 25 anys, la qual cosa ha permès a moltes persones millorar professionalment.»

En aquell moment de la conversa, intercanviem opinions sobre l’adquisició de coneixements i la constatació de l’avanç que suposa la creació d’un àmbit universitari a distància. El repte de la formació personal, d’un col·lectiu que s’ha guanyat el dret a tenir temps, embasta la conclusió d’aquesta primera part del nostre diàleg:

«Moltes persones s’han enriquit, en el que és personal, gràcies als seus estudis a distància. Ara hi ha nous formats; hi ha cursos per a majors de 55 anys, tenen una durada de tres mesos i estan dedicats a temes molt concrets. Les persones que s’apunten a aquests cursos tenen temps i una situació personal que els permet satisfer el seu interès i curiositat.»

Montse Palma va començar la seva carrera docent el 1989, a l’Escola de Mestres, llavors adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona. Poc després es va fundar la Universitat de Girona. En l’actualitat és professora titular en la UdG:

«Conèixer el funcionament d’una universitat com la UNED és una bona experiència. Moure’t, en l’àmbit universitari, coneixent els seus diferents matisos, és molt important.»

Montse Palma i Muñoz és doctora en Psicologia per la Universitat de Girona i professora del Departament de Psicologia, experta en recerca sobre processos d’ensenyament i aprenentatge, formació del professorat i actualment membre del grup de recerca Cultura i Educació. Imparteix els seus coneixements docents en la Facultat d’Educació i Psicologia de la UdG. En els últims anys ha centrat la seva activitat com a investigadora a l’educació superior i en la política universitària. Títol la seva tesi doctoral: El Espacio Europeo de Educación Superior en España: análisis de los debates parlamentarios 1999 y 2010.

L’altra passió de Montse Palma ha estat la política. Va ser diputada al Congrés entre el 1996 i el 2011. Va exercir de portaveu del Grup Parlamentari Socialista en Educació, Política Universitària, Ciència i Innovació (2004-2011) i ponent de la LLOI (Llei orgànica d’educació, 2006), la LOMLOU (Llei orgànica de modificació de la llei orgànica d’universitats, 2007) i la LCTI (Llei de la ciència, la tecnologia i la innovació, 2011). El seu currículum polític es va iniciar com a regidora a l’Ajuntament de Figueres (1991-2004). Així, en la nostra conversa, en el que es referia a una visió política calia començar el diàleg per la relació entre Catalunya i Espanya:

«Fa pocs dies, una persona de Figueres em va dir que calia optar. En converses informals amb altres persones, m’han dit el mateix… Jo em nego a optar! Els uns i els altres ho han fet molt malament. Així, no es pot optar per uns o uns altres. Uns han utilitzat, per guanyar vots, l’anticatalanisme, i aquesta utilització de l’històric conflicte entre Catalunya i Espanya els ha donat rèdits electorals.»

Després de ressaltar l’obvi, Montse Palma va apuntar algun dels mals que ens afligeixen:

«Vivim uns temps en els quals es tendeix a simplificar-ho tot. No hi ha matisos: una cosa o l’altra, i això impedeix acceptar la diversitat.»

Li pregunto sobre la solució del procés català.

«No sé quina és la solució màgica. Per mi, el més important és respectar l’altre. I en aquests moments tinc la sensació que s’està perdent el respecte a l’altre. La simplificació, la política visceral, més d’estómac que de cap, no aporta res. Hem de reivindicar els valors de la Il·lustració.»

Necessitàvem comprendre, explicar-nos a nosaltres mateixos el perquè de la deterioració de la política:

«La política avui funciona a força de màrqueting, de publicitat, xarxes socials… Es tendeix al simple, superficial, visceral, reactiu… Portarà temps ser conscients del dany que això fa i pot fer. Necessitem unes quantes esbandides!»

Res, uns segons de vacil·lació, tal vegada, de decepció, abans de recobrar l’esperança:

«Jo crec que hi haurà sortida. N’hi haurà! Cal adaptar els valors de la Il·lustració, al segle XXI. Vivim una època convulsa. Però crec que hi ha sortida i les noves generacions seran capaces d’imposar els seus valors i de superar aquesta política d’acció-reacció.»

Per descongestionar aquest tema, del qual ens dolia parlar, ens en vam anar per les branques de l’important. Parlem dels problemes que hem d’afrontar com a societat i no fem. Dissertem sobre desigualtat, canvi climàtic, natalitat, canvi energètic i canvi científic-tecnològic. Pensar sobre aquests problemes. Comparar i contrastar les diferents hipòtesis per arribar a la convicció personal que cal actuar per solucionar-los.

«No hi haurà més remei que canviar. Ho fem tot a bandades! Es fan anuncis en comptes de debatre i fer-ho de bona manera, debatre assossegadament i profundament. Tot té unes conseqüències. Cal obrir debats i plantejar alternatives. De moment, la política s’ha convertit en un llançar-se al capdavant temes que són molt vulnerables per a persones concretes i moltes vegades per a sectors de la població que són els més febles.»

I opinar sobre política ens va portar a una definició de la mateixa:

«Fer política és fer punta de boixets. L’interès general és la conjunció d’interessos particulars. Ara, tot ha de ser blanc o negre i, així, es perden molts matisos. Estem en una època de crisi.»

Amb serenitat, sent molt conscient, va afegir:

En català diem que «a cada bugada perdem un llençol» per afegir, a manera d’esperança, que les crisis són una oportunitat.

Parlem del seu adeu a la política. Sense nostàlgia i amb contundència, respon:

«Vaig deixar la política al moment oportú. Quan tocava.»

No vaig poder deixar de preguntar-li per la seva ciutat, Figueres. Li vaig exposar la meva opinió pintant-li un llenç desassossegat de la realitat de la capital de l’Alt Empordà.

«A mi, opinar de Figueres em costa molt. D’un temps ençà participo molt poc en la vida social i política de la ciutat. Visc a Figueres, tinc a la meva família i amics aquí. A través d’aquest entorn visc la ciutat. La percepció no és bona!, és el que m’arriba a través del meu entorn.»

Algú que ha estat regidor de la seva ciutat, que es dedica a la docència universitària i que ha treballat i treballa en temes educatius i científics, no podia deixar d’associar l’ensenyament amb la política:

«Tenim un problema amb l’abandonament escolar.»

Li vaig parlar de la taxa de migració, del difícil que és integrar a nens nouvinguts que no dominen les nostres llengües. La resposta de la Montse va ser contundent:

«L’abandonament escolar s’està produint amb alumnes nascuts aquí, escolaritzats des de P3 en el nostre sistema educatiu.»

Vaig mostrar la meva perplexitat. Vaig buscar la seva experta opinió:

«Necessitem gent formada. Necessitem invertir a combatre l’abandonament escolar prematur. En el nostre entorn, hi ha qui pensa que per ser cambrer no fa falta cap mena de formació, no obstant això, sí que fa falta tenir coneixements d’aquest ofici. La realitat s’imposa: tenim una població sobretitulada, una alta taxa d’abandonament escolar i dificultats per formar en competències personals, vitals i professionals els joves.»

En aquell moment les seves paraules immediates em van recordar una frase d’Albert Einstein sobre l’educació reglada i com la mateixa anul·la la creativitat dels educands:

«Els nens són curiosos per definició, però en algun moment matem la seva curiositat.»

Parlem de com revitalitzar Figueres, de les diferents maneres d’enfocar el que s’hauria i el que es pot fer:

«A Figueres, hauria estat bé, seria bo, coordinar bé les necessitats del sector econòmic amb l’educació. L’estructura empresarial, en un 80%, segueix sent la d’abans. Necessitem promoure la formació en competències.»

Un altre incís ens va portar a buscar en els orígens del sector empresarial, un punt per dissertar:

«En el sector empresarial, teníem a Catalunya una estructura amb un baix nivell de preparació. Eren empresaris que venien d’una altra cultura. Avui, aquí, a l’Empordà, hi ha empresaris molt joves molt preparats. Cal recuperar l’Empordà a través del talent dels joves i unir-ho amb l’experiència dels majors. L’experiència acumulada val la pena.»

A manera de conclusió, resumiré breument la mirada a la realitat de Montse Palma, i ho faré abans de permetre’ns el luxe del silenci que tota lectura necessita:

«Sempre estem començant de zero i és un gran error. L’experiència crea valor però necessitem esperit innovador.»

Per liderar projectes socials, econòmics, polítics cal tenir una visió estratègica i habilitat per portar els projectes i idees a bon port. Esperem que la capacitat de lideratge es recuperi aviat, doncs d’aquesta, en certa manera, dependrà la sembra i els seus fruits.

«Jo veig la política municipal amb un to diferent del que tenia abans. I la política municipal és el retrat de la política en general. Quan està decaiguda i no respon a les expectatives dels ciutadans i es fa allunyada de la gent, és un mal indicador de la situació en general.»

Ens aixequem i la vaig acompanyar fins a la porta. Molt seriosa, reivindicativa i, crec que amb ironia, s’acomiada amb:

«A mi, m’interessa l’educació.»

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li