Una conversa amb LluĂ­s Puigbert

0
995

«Jo era el típic estudiant que sempre s’asseia a l’última fila. I mentre el professor explicava jo dibuixava»


 

Conec en Lluís Puigbert des de fa alguns anys; com passa el temps, he estat el seu client, el seu company d’aventura en un còmic que treballem conjuntament i companys en l’aventura d’Encesa digital, i encara li dec gratitud de quan de manera altruista va treballar en el disseny gràfic del festival de música i natura Fem Música.

Últimament, en Lluís és una persona que apareix periòdicament en els mitjans de comunicació per les seves proeses esportives. Així que aquest tema el deixem pel final de la nostra conversa i iniciem la nostra xerrada per allò que mai acabes de saber d’una persona:

Tu vas estudiar disseny a l’escola d’Olot…
«No, no, jo vaig estudiar a Barcelona, a l’Escola d’Arts i Oficis Llotja.»

A la mateixa escola en què Antoni Gaudí, Pere Calders i Antoni María Claret es van graduar.

Parlem del teu ofici. On neix la teva vocaciĂł?
«Jo era el típic estudiant que sempre s’asseia a l’última fila. I mentre el professor explicava jo dibuixava. Aquesta facilitat sempre havia estat la meva manera d’expressar-me. Sempre m’expressava a través del dibuix: havia col·laborat en revistes de l’escola i per tant tenia molt clar que el meu futur estaria dedicat a alguna cosa relacionada amb aquesta faceta. En aquella època, el disseny gràfic es denominava dibuix publicitari i aquesta era una de les opcions.»

En aquest moment de la nostra conversa, en Lluís em regala la primera anècdota, per mi molt gratificant: cita un dels nostres escriptors i ajuda a comprendre’l millor.
«En Sebastià Roig va començar a estudiar disseny gràfic. Ell m’explicava el que feia i em va agradar. Ell després va deixar aquests estudis i jo vaig acabar disseny gràfic. Paral·lelament, mentre estudiava, treballava en un estudi de Barcelona. Feia pràctiques al matí i estudiava a la tarda.»

En el seu discurs, en Lluís em dona una de les claus de la seva tornada a l’Empordà:
«Treballar a Barcelona t’omple molt, però la vida allí no m’agradava tant com viure aquí. Vaig tornar i vaig muntar l’estudi a Figueres. Vaig començar a treballar pel meu compte i així segueixo.»

Una vegada m’ha quedat clara la seva elecció de la tornada a casa, per un barceloní, com jo, és necessari intentar comprendre el perquè, principalment quan en el temps del seu retorn l’atractiu professionalment era quedar-se en una ciutat que despuntava en l’àmbit del disseny. El meu raonament se sustenta en una observació que sempre li he comentat al meu interlocutor: els amics de la infància segueixen sent amics en l’edat adulta, segueixen mantenint el contacte.

Els vincles d’amistat, els amics des del parvulari, com es manté aquesta amistat de tants anys, com es conserva, com es perd?
«És alguna cosa que ni et planteges. Per proximitat comences a l’escola, segueixes la vida d’estudiant a Barcelona i comparteixes pis amb algun d’ells. Quan s’acaba l’època d’estudiant, cadascun segueix el seu camĂ­, però t’acabes trobant. Potser, el moment de la ruptura es produeix quan crees la teva pròpia famĂ­lia. Els fills t’absorbeixen i t’allunyen dels amics. Quan els fills no et necessiten tant… tornes a recuperar el contacte amb els teus amics.»

Em ve a la memòria, amb certa nostàlgia, imatges de la meva infància i joventut, quan vaig creure que la vida no podia separar-me dels meus amics. Avui, no en sé res, d’ells. Els recordo i els guardo afecte, en certa manera són part de la meva vida.
«En principi, l’amistat és una xarxa que es construeix per proximitat i en un lloc petit, és un camí de vida que fas al costat dels teus amics.»

Quina sort, LluĂ­s, que conservis aquests vincles!
El regal de l’amistat sempre ens fa millors persones.
L’Àngel ha acabat el seu treball, el resultat del qual són les fotografies que il·lustren aquestes paraules. Ens acomiadem.
Deixem els amics!
Prosseguim la nostra conversa centrant-nos en el tema professional.
Tornar a Figueres no era tancar-se portes com a dissenyador? Barcelona o Madrid, per posar-les d’exemple, sempre són ciutats en les quals un dissenyador publicitari sempre es pot obrir més portes, no?
«Sí, sí, sens dubte, has de triar i decidir obrir-te un camí. Fer-ho a contracorrent sempre és una motivació, un repte que assumeixes quan tries la qualitat de vida que vols tenir. És veritat que creativament i artísticament les comarques no ofereixen tantes oportunitats. Evidentment, Barcelona és una ciutat que culturalment genera un gran cabal creatiu.»

Ă€NGEL REYNAL

Interrompo l’explicació dels seus motius, entre altres coses, perquè en Lluís ja ha passat l’equador de la seva carrera professional, per tant, té l’experiència suficient per fer balanç de la seva trajectòria professional.

Creus que ara, des de l’Empordà, és més fàcil arribar des del local a l’universal?
«Durant aquests 25 o 30 anys que han passat, des que vaig començar, tot ha canviat. L’evolució de la professió és una obvietat. Les eines que ara tenim faciliten el nostre treball. Tots sabem que el món d’avui dia se’ns ha quedat petit. Per tant, avui podem tenir clients en qualsevol lloc del món i, avui, no podem dir que entre l’Empordà i Barcelona hi ha una llarga distància, és absurd. Gràcies a les xarxes pots estar al dia de tot. Els mitjans hi són, ara bé, el dia a dia que genera una ciutat no te’l dona cap xarxa. Físicament has de viure-ho. No ho pots percebre a través d’una pantalla. Això ho perds vivint en un lloc petit. Però estar en un lloc que t’omple, com l’Empordà, compensa.»

Les paraules van i venen, com en tota conversa, salten d’un exemple a un altre, fins a embastar amb exactitud allò que volem dir:
«A l’Empordà continua sent complicat fer una carrera professional creativa o artística, continua sent un repte encara que les distàncies s’escurcin. És un repte general!»

Repassem les vicissituds que tenen els artistes i les professions creatives, no solament a escala local, a tot arreu. El món i les societats que el componen estan canviant. A més, hem de considerar, també, que les ciutats tenen els seus propis cicles vitals i com ens ensenya el pèndol de Foucault, de vegades es viuen períodes d’expansió i altres vegades de regressió creativa, culturalment i econòmicament. Centrem-nos en això últim.

Com és el client empordanès?
«Per sort, no hi ha client empordanès, figuerenc, gironí, barceloní o estranger, no hi ha un client tipus. Al final, pots trobar un client empordanès amb una mentalitat més oberta que un client de Barcelona o de Lió. Això sí, aquí sempre hem tingut la tendència de pensar que el disseny de qualitat s’havia d’anar a encarregar a Barcelona. Afortunadament, les noves generacions d’empresaris entenen que la creativitat sorgeix a tot arreu, en un poble o en una gran ciutat. La mentalitat ha evolucionat.»

Com a empresari has viscut una crisi econòmica que encara està donant els seus últims espernetecs, una crisi a la qual hem de sumar un canvi de paradigma, el de passar d’una societat analògica a una digital; com ho vius?
«Jo penso que l’avantatge ha estat ser un estudi petit, això ens ha permès adaptar-nos a les circumstàncies del moment. Hem pogut assumir treballs grans ajuntant-nos amb altres professionals, sumant sinergies, o bé mantenir-nos amb petits treballs. Això ha estat possible per no tenir un sol tipus de client. La facilitat de poder-nos adaptar als diferents clients ens ha permès tirar endavant.»

No interrompo la resposta. Però s’evidencia que en Lluís és un bon observador, quan llegeix en la meva mirada la necessitat d’aprofundir una mica més en la seva resposta.
«Sí que és veritat. Quan tot funcionava molt bé, en l’estudi, hi vam arribar a treballar cinc persones i avui solament n’hi treballem dues. Evidentment, hi havia una capacitat de treball que havies d’anar prioritzant per poder adaptar-te en tot moment. També a les tecnologies. Quan vaig començar, jo vaig estudiar que l’ordinador era la informàtica, no era l’eina que avui és. Ara, ara com ara, desenvolupem el noranta per cent del nostre treball amb aquesta eina. Durant aquests anys hem viscut tots els passos del canvi del nostre treball: de dissenyar manualment, amb paper i llapis, a fer-ho digitalment. També, l’evolució, ha propiciat que hi hagi hagut temps en els quals s’ha valorat menys el nostre treball, temps en què semblava que els ordinadors ho feien tot i no es necessitaven estudis ni creativitat. Ara s’ha comprès que l’ordinador és una eina més, per dir alguna cosa, és com un llapis més, l’ordinador t’ajuda, però no et fa la feina.»

Recordo el que era escriure a màquina, anar a buscar un teletip, sortir al carrer a buscar la informació o confeccionar manualment les pàgines del periòdic, fins i tot, comparar l’edició analògica amb l’actual edició digital. Les eines han canviat la nostra manera de treballar, no el nostre coneixement ni la nostra creativitat o la manera d’expressar-nos.
«El nostre treball és i ha estat com les ones que pugen i baixen».

No vaig poder sostreure’m de preguntar-li per la seva faceta de creador gràfic, sobre els seus còmics i les seves vinyetes en diferents mitjans de comunicació.

Com s’ha desenvolupat el teu vessant creatiu al món del còmic i de les vinyetes?
«Ha estat la vàlvula de fuita del meu treball. Com a dissenyador gràfic tens un client i has d’intentar adaptar-te al treball que et demana, has de pensar en el millor per al treball que t’han demanat i has de saber que el client té una opinió i adaptar-t’hi. El vessant de treballar en il·lustració, còmic o ninotaura és molt més creativa. És un treball més lliure. Fas el que el tu vols, no t’has de centrar tant en el que et demana el client. Tens un guió, i sí, has d’adaptar-te, però és més creatiu. Amb això no vull dir que el disseny gràfic no ho sigui, també ho és.»

Una vinyeta en un periòdic està considerada com un article d’opinió, com està evolucionant?
«Bé, aquí també hi ha molt camí recorregut en aquests últims 25 anys. L’evolució ha estat brutal i ha variat moltíssim. Quan començava, tu enviaves un dibuix al diari i no sabies si havia agradat o no. No tenies cap percepció. Ara, existeixen les xarxes socials i els teus dibuixos donen voltes per allí i llegeixes els comentaris de la gent, bons o dolents. Això és una evolució que t’afecta, has passat de considerar-te un personatge anònim: el teu dibuix estava en la redacció i no sabies l’opinió que mereixia el teu treball, en canvi ara, saps la repercussió que tenen els teus dibuixos. Un altre canvi és que cada vegada més els diaris han anat eliminant les vinyetes.»

L’incís s’imposa, parlem de la supressió total de les vinyetes que ha decidit The New York Times i la repercussió informativa que aquesta decisió ha tingut.
«En una societat que rep tanta sobre informació, pertot arreu, és fàcil que tot quedi diluït, les xarxes socials ajuden molt a això.»

Una altra parada, fora de l’enregistrament per dissertar sobre els anglicismes en l’àmbit de la informació, potser ens ajuda a entendre per què se censuren les vinyetes. De passada, ens centrem en alguns treballs que hem compartit, que no exposaré per pudor, en el que a mi correspon, i sí citaré, com a agraïment a la seva generositat, la seva resposta de quan li vaig preguntar pel seu treball per amor a l’art.
«El meu treball té una part de treball social, per amor a l’art, és una contribució a tal o tal causa. No sé si és una maledicció o no, però és alguna cosa que t’acompanya sempre. La gent et diu “va, tu que dibuixes, és com si fos alguna cosa que portes dins de tu i t’és fàcil fer”. Si amb el meu treball puc contribuir en alguna cosa, bé, és aprofitar una habilitat que a més em motiva, potser per això soc menys empresari que dissenyador.»

Canviem de tema i ens centrem, en aquesta faceta esportiva, que li estĂ  donant a LluĂ­s Puigbert una visibilitat nova.
«Jo, des dels 18 anys he practicat windsurf. Sempre he estat una persona inquieta. Sempre he passat moltes hores treballant en un estudi i he necessitat desconnectar per carregar les piles. Però, quan tens una filla i després una altra, necessites practicar un esport que no depengui de les condicions del vent o de les ones. Necessitava practicar un esport en el qual pogués controlar l’horari i vaig començar a practicar l’esport de la bicicleta. M’agraden les muntanyes, els Alps i els Pirineus. Per mi, la bicicleta de carretera és això, pujar muntanyes.»

No tinc més espai per continuar desembastant una conversa que continuo uns minuts més sense el testimoniatge de la gravadora. A la porta del seu estudi, ens emplacem a recuperar un bon costum que tenim oblidat: quedar a prendre un cafè i conversar per seguir sembrant el regal de l’amistat, que, com les ones, es bressola amb el vent i ens recorda la dita de viure. Penso que a en Lluís Puigbert aquesta dita li basta. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li