Una conversa amb Josep Rubau

0
963

El dissenyador gironĂ­, establert a Roses des de fa anys, Ă©s el creador del cotxe superesportiu Tramuntana i ara ha ideat el trimarĂ  Red Shark


 

Josep Rubau va nĂ©ixer a Girona. Va crĂ©ixer a PalamĂłs i Figueres. Va estudiar a l’Escola Superior de Disseny Elisava, de Barcelona, ​​Disseny Industrial i…
Jo estava intentat fer un màster a Anglaterra. I, em va tocar la loteria, quan vaig ser un dels deu escollits entre els cinc-cents aspirants al màster. Allà vaig aprendre a explotar realment en el món del disseny. El màster va durar dos anys. El primer any vaig estudiar amb una beca. En l’estiu del primer any vaig fer pràctiques a la seu central de Volkswagen, a Wolfsburg, i quan vaig acabar les pràctiques em van proposar pagar-me un sou de dissenyador a canvi que quan acabés el màster a Londres me n’anés a treballar amb ells.

La tarda de la nostra conversa feia una calor extrema. El camĂ­ fins al Port esportiu de Roses, on tĂ© la seu l’empresa Red Shark, em va permetre recordar el dia que vaig conèixer en Josep: va ser a la nau industrial on es fabricava artesanalment un automòbil Ăşnic: el Tramuntana. Va sortir algĂş a rebre’m i, no recordo bĂ© qui; per contra, crec recordar que a la sala, austera i immaculada, hi havia, a manera d’escultura, una moto a escala real, un prototip espectacular i de lĂ­nies sensuals que convidava a sortir, a sentir el vent i contemplar el paisatge. Aquell prototip, anomenat Miura, li va obrir les portes per treballar a la multinacional alemanya, que a diferència de les prĂ ctiques a Espanya…
A Volkswagen em van posar a dissenyar projectes de debò des del primer moment. Vaig dissenyar el Neu Beatle Dune. Era treballar en gran, de la idea a la seva realització, amb tots els mitjans.

El Dune era un concep car presentat el 2010, del qual se’n van fabricar unitats per al mercat nord-americà.
En una multinacional ho tens tot. Es maten les mosques a canonades! Érem un equip entre vint-i-cinc mil o trenta mil tècnics. Una veritable bogeria. Jo vaig venir d’Alemanya i em vaig posar a treballar en empreses petites. Sempre havia volgut treballar de manera artesanal.

En aquest punt, la nostra conversa es converteix en un flash back i Josep Rubau recorda quan cursava el seu mĂ ster, a Anglaterra, que el seu prototip de moto Miura va rebre un premi i es va exposar als baixos d’un castell a Gal·les. En aquell lloc hi havia una col·lecciĂł de cotxes clĂ ssics, i parlant amb el col·leccionista…
Aquell col·leccionista em va explicar que els automòbils actuals havien perdut el seu carĂ cter Ăşnic… Ja no es distingeix un cotxe italiĂ  d’un d’alemany. Abans sabies si un automòbil era anglès o americĂ . Ara les plataformes dels vehicles sĂłn estĂ ndard: s’usa el mateix xassĂ­s per a diferents models i, a mĂ©s, aquests bastidors s’utilitzen per a diferents marques. La globalitzaciĂł ha generat vehicles sense Ă nima. Aquesta idea, quan jo era a VW, la vivia. Les plataformes estĂ ndard començaven a ser una realitat.

He de tornar a les nostres primeres trobades per entendre per què un jove dissenyador deixa el seu treball en una multinacional i emprèn el camí de tornada a casa.
A la petita fàbrica on es construïa artesanalment el Tramuntana, Josep Rubau, em va explicar el projecte. Setmanes després, el vaig convidar a visitar el Museu de la Tècnica de l’Empordà, a l’entrada, les humils Vespes, les bicicletes amb Cardan i un Hispano Suiza expliquen la petita història d’uns vehicles que es van idear i fabricar posant tota l’ànima dels seus creadors.
Jo volia recuperar el caràcter, l’ànima dels automòbils: que se sàpiga que és un cotxe anglès, per la seva elegància; o alemany, per la seva conducció; o italià, pel seu disseny.

A Wolfsburg hi tenia un contracte indefinit, una cursa assegurada, però…
Sempre el cap, el maleĂŻt cap, sempre pensant: ara què faig. Alemanya Ă©s preciosa però ja l’he conegut, hi visc. Tinc un contracte indefinit, uf!, què faig … Vaig parlar amb la Marta, ella estava fent el doctorat. Vam estar-hi un parell d’anys… Jo soc mediterrani. Necessito el sol. M’agrada la calor.

En aquest moment de la conversa, apareix l’anècdota.
El meu cap va venir a buscar-me. Va aparèixer per Roses vestit amb un vestit blanc (semblava un dandi) perquè venia a Roses. Vam parlar i va entendre la meva decisiĂł. Encara conservo una bona relaciĂł amb ells, em van esponsoritzar el meu projecte… Amb Anglaterra, tambĂ© hi tinc una bona relaciĂł.

Josep Rubau, quan va tornar d’Alemanya va començar a visitar petites empreses, necessitava aprendre com es treballa i es produeix a aquesta escala. Després de l’aprenentatge, va néixer la idea de construir un vehicle amb ànima, el Tramuntana, el cor del qual (llegiu el motor) era alemany i el disseny era un digne successor, del que en el seu dia van representar els Hispano Suïssa. Sobre el Tramuntana es podrien escriure mil i una històries, per a això necessitaríem la veu de Scheherezade, i no és el cas.
Abans de prosseguir amb la cronologia de la conversa, penso que he de referir-me al vincle que he mantingut i mantinc amb aquest creador: els capricis del destí han fet que els nostres fills siguin molt amics. Més tard tornaré sobre aquest nexe.
Quan es va desvincular del Tramuntana va començar a treballar en una empresa de Girona. Amb ells prepara l’estratègia comercial de l’empresa.
Què produeix aquesta màquina? Com comunicarem el que produïm?

Per què els clients no ens compren? Els industrials gironins venen les seves màquines per tot el món. Durant uns anys, Josep Rubau ha viatjat als principals mercats per crear una xarxa de vendes i unes polítiques de màrqueting que posicionin l’empresa que representava. En els llargs viatges d’avió, va començar a dissenyar el trimarà, que es mou amb pedals i que utilitza el Cardan, en comptes de les cadenes que utilitzen les bicicletes convencionals. Durant aquests anys ha après els secrets de la comercialització i de com posicionar al mercat un producte.
Durant aquests anys, del 2010 al 2018, he viscut un procés d’aprendre molt, en aquesta empresa. He viatjat molt, he conegut diferents cultures, diferents maneres de pensar. L’experiència ha funcionat. No és mèrit meu. L’empresa té un bon producte.

Suposo que alguna expressió no verbal meva va convidar en Josep a explicar-me per què un cop més emprenia una aventura creativa i empresarial nova.
Estava molt bé. Però tenia el cuquet de crear, d’assumir reptes nous.

Sense nostàlgia i amb la il·lusió de qui està immers a lluitar per tirar endavant un projecte nou, em parla de la relació d’amistat que manté amb els industrials amb els quals ha col·laborat els darrers 8 anys. Tornem al nostre fil d’unió. Una nit hivernal vaig portar el meu fill a casa d’en Josep i la Marta. Vaig pujar a saludar-los. Al menjador, a manera d’escultura, hi havia la Miura, aquesta moto de formes suggeridores que havia vist a la sala de reunions de la fàbrica del Tramuntana. Li vaig dir a en Josep, una altra vegada, i en qualitat de ser pesat, que havia de produir aquesta meravella de dues rodes. Llavors, ell em va parlar d’un projecte en el qual estava treballant: una bicicleta per anar per l’aigua. Em vaig interessar, suposo que prou perquè Josep em portés a l’aparcament de casa seva, on treballava manualment en un prototip, un lloc on les seves mans, com si fos un terrissaire, donaven forma al que en la seva imaginació ja la tenia. Des d’aquella nit, sempre m’ha interessat saber en quin punt es trobava aquella bicicleta per navegar per mars i pantans. A més de patir les llargues hores de vol, d’un lloc a un altre del món, aprofitava els llargs trajectes per deixar que la creativitat també volés. Ens hauríem de preguntar per què la imaginació va inspirar la creació d’un trimarà, quina va ser la causa de la seva decisió?
Quan era petit, a casa d’un oncle meu, em va dir que agafĂ©s qualsevol de les bicicletes que hi havia a la casa. Em va prevenir que no agafĂ©s la que no tenia frens… Ja saps què vaig fer. Vaig agafar la bicicleta sense frens i em vaig llançar carrer avall, al final aquest es creuava amb l’N-II. Per sort, vaig girar el manillar i em vaig estampar contra una paret. El resultat van ser 24 punts i tota la famĂ­lia corrent per dur-me a l’hospital.

Bé, la infància és un lloc creatiu, al qual sempre sol tornar la nostra memòria, però la inspiració neix en els llocs i els moments més inesperats.
Vam fer un viatge a Disneyland París, amb l’Iu i la Júlia (els seus fills) i allà vam veure que hi havia un llac i gent en uns vehicles sobre l’aigua. Vaig pensar que eren molt rudimentaris, aquells objectes. Llavors vaig pensar: és possible anar amb bicicleta per l’aigua? És possible inventar un nou esport?

Si a l’observaciĂł li sumem l’aficiĂł a anar amb bicicleta…
L’Iu i jo hem practicat molt la bicicleta de muntanya. Les pistes d’esquĂ­ s’utilitzen a l’estiu per practicar una modalitat de BTT que consisteix a baixar per la muntanya: tu puges amb el telecadira i baixes per les pistes. Vam estar practicant aquestes baixades quatre o cinc anys, fins que fa uns dos anys, a la Molina, em vaig aficionar a una modalitat de ciclisme que genera molta adrenalina, anomenada Descens (Down Hill, en anglès). Baixava amb l’Iu i amb altres nois mĂ©s i em vaig trencar el colze en cinc parts. Jo vaig pensar que anava molt protegit. Els metges em van dir que no podria muntar mĂ©s amb bicicleta. Quan em vaig accidentar era principi de temporada. Hi havia comprat els forfets i no vaig poder utilitzar-los… Vaig fer rehabilitaciĂł durant tot un any.

Entre els viatges i les hores de rehabilitació es va imposar la reflexió i la necessitat d’idear una bicicleta que pogués anar per l’aigua.
I vaig pensar: si fem un trimarĂ  que ens permeti pedalar en un entorn totalment relaxat, sense perill i sense tĂ©mer per patir cap accident…? Malauradament, a les carreteres hi ha atropellaments i morts de ciclistes.

Parla imaginant el que diu.
Imagina’t que, en el teu moment de relaxaciĂł, et trobes amb un camiĂł. Amb automòbils que no respecten el teu espai…

La tensiĂł es dibuixa en forma de rictus a la cara i disserta sobre la seva necessitat de crear.
Necessitava crear un vehicle pràctic: que el puguis dur al cotxe i després deixar-lo al teu garatge.

El trimarà és una realitat immersa en el seu procés de producció i comercialització. I el relat es narra en primera persona i en present.
Surto, perquè em toqui l’aire. Sortir a navegar amb el trimarĂ  Ă©s buscar la calma… Arribes a desconnectar de tot. La tranquil·litat.

I des de la tranquil·litat ens submergim en la vorĂ gine d’aquest mes de setembre: una fira a Cannes, una altra a Reno, desprĂ©s ParĂ­s, Barcelona, ​​Okland… I, mentrestant…
La fabricació sempre és un repte però la producció no és un problema: hem d’organitzar una producció que estigui al nivell de les expectatives que s’han creat. Tenim comandes. Tenim gent interessada a representar el nostre trimarà.

Miro a en Josep Rubau i no puc deixar de pensar que el seu cervell va a moltes revolucions per segon. Sento que parla amb mi i la seva ment està estructurant tots i cada un dels passos que ha de programar per als pròxims mesos. Miro la sala on estem asseguts, pulcra i minimalista; penso que és una de les seves senyes d’identitat. Ara, hem arribat a l’instant en què m’ha d’explicar què és el seu trimarà.

Un trimarà és com un catamarà però de tres quilles. El nostre disseny és la fusió d’un trimarà amb el ciclisme.

Pedalejar durant tot l’any en…
Un entorn sense sorolls, sense estrès. Et trobes pedalant en un riu, en un pantà, al mar.

I, aquesta manera de curar cos i ment, recorda la lletania mens sana in corpore sano; no obstant això, en aquest moment cal satisfer les demanades:
Hi ha prou demanda. Hem de produir paquets de 25 unitats perquè càpiguen en els contenidors.

El repte dona vertigen però en Josep no sembla témer els contratemps. Confia en el seu equip, en els seus proveïdors.
Els proveïdors són part de l’equip. Sense ells no seríem res. Si ens veuen com un client no faran seu el projecte, per això han de ser part de l’equip.

Quan vaig arribar al Port Esportiu de Roses i vaig buscar el local vaig trobar en Josep Rubau organitzant la producció dels diferents models de trimarà i l’assistència a les diferents fires i tota la logística que comporta un producte quan es llança al mercat. En entrar al local, diverses taules, amb els seus corresponents ordinadors: tot ordenat i pulcre, com a la sala de reunions anteriorment mencionada. Quan baixem a la planta baixa, els meus ulls es van perdre en el trimarà BTT, vull dir, era un que portava unes xarxes i uns accessoris que conviden a buscar un riu que permeti la navegació fluvial i pedalar durant dies i acampar en els marges.
Abans d’acomiadar-me d’en Josep Rubau parlem de la persona que sempre l’acompanya en tot el que fa, la Marta, la seva noia:
Sense ella estaria perdut. Tot el que he fet ho he consensuat amb ella.

Aquesta conversa arriba a la seva fi però no puc reprimir recitar un poema d’Antonio Machado, el del mariner que es va ficar a fer de jardiner. I ell em respon:
Soc creatiu… Veig que aquest projecte anirĂ  creixent, en la nostra cuina ja estem recopilant ingredients per cuinar noves receptes, com un trimarĂ  elèctric.

La seva creativitat va lligada a un coneixement profund dels materials que utilitza en el desenvolupament de les seves creacions: fa 20 anys va utilitzar en la Miura els llums de led. La fibra de carboni era el material que s’utilitzava per a la carrosseria del Tramuntana. Aquests i altres materials d’última generació s’utilitzen en l’última de les seves creacions, aquests trimarans de passeig, de BTT o de carreres. Dies després d’aquesta conversa vaig tornar-hi amb un amic. Li traiem una mica de temps, a en Josep Rubau. Cultivem l’art mediterrani de viure. 

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz