Una conversa amb Josep Fajol

0
872

«L’autèntic col·leccionista no està lligat al que col·lecciona, sinó al fet de col·leccionar»


 

Vaig conèixer en Josep Fajol en la meva condició de client de la seva botiga. Amb el pas del temps, el visito amb bastant freqüència, la majoria de les vegades per conversar una estona amb ell. En una d’aquestes visites li vaig demanar aquest diàleg. Recordo que em va dir si seria una conversa com les habituals. La meva resposta va ser un sí però no, és a dir, donar a conèixer al lector aspectes no professionals de Josep Fajol, les seves opinions i, sobretot, l’autèntic col·leccionista que troba refugi i distracció en el fet de col·leccionar.

Acordem dia i hora i, entremig, el calendari nadalenc ens va fer posposar la cita al 9 de gener. Eren les tres de la tarda i en Josep m’esperava. Em va obrir una porta lateral de la botiga i vam començar a pujar escales (vaig bromejar amb ell: «Ara entenc perquè et mantens tan en forma»). L’escala era estreta i les parets estaven vestides amb quadres, ceràmiques i una portada del diari La Vanguardia: no em vaig fixar en la data, però vaig suposar que corresponia a l’exemplar número 1 del format actual. Vam pujar fins a l’últim pis. Sense bleix, vaig anar escoltant els seus comentaris. No va haver-hi descans, semblàvem dos alpinistes; una vegada aconseguit el cim, vam iniciar el descens fins a una planta inferior. En Josep va obrir la porta. Vam entrar a una sala àmplia en la qual una prestatgeria cobria tota una paret de punta a punta:

«Abans de la reforma de la botiga, era el moble on s’exposava la roba».

Enmig de la sala, diverses taules; unes d’oficina, altres semblants a taules de sastre per exposar el gènere, avui convertides en taules de treball, on ordenar les diferents peces de les diferents col·leccions. Uns maniquins vestits amb uniformes de militar, de policia i de guàrdia civil vigilen les taules de treball.

En Josep em condueix a una sala annexa. Un altre moble cobreix de costat a costat una de les parets de l’estada. En les seves prestatgeries, enquadernats, tots els exemplars de la premsa local, entre ells, tots exemplars d’HORA NOVA, agrupats per anys, des dels primers números, en els quals en la capçalera del setmanari apareixia el nom de 9 País. Els llibres enquadernats dels exemplars delaten els canvis de format dels periòdics: tabloide, llençol o berlinès. Ens vam apropar per observar amb deteniment la capçalera, amb diferent nom d’aquest setmanari. D’aquí, en Josep m’explica la història de l’altre periòdic local. La participació, en els orígens d’aquest, en l’accionariat del seu pare. Ja sortint de l’habitacle, en la paret de davant, unes carpetes guarden el tresor de periòdics editats en l’Empordà al segle XIX.

«Bé, gravaré la nostra conversa».

No ho has fet, encara?

La meva resposta negativa em va ajudar a desbloquejar el mòbil i a buscar la funció de gravadora i fer-li les primeres preguntes:

D’on et ve l’afició de col·leccionar?

«El meu avi era antiquari. El meu pare col·leccionava segells. Aquí, en el segon pis, on estem, tenia el seu despatx: ell, fins al 1963, que va obrir una botiga d’antiguitats en aquest mateix carrer i la va mantenir oberta fins al 1978, que va posar una galeria d’art. El meu avi va estar al capdavant de la botiga fins al 1969, any en què se’n van fer càrrec la meva mare i la meva germana».

El nen Josep Fajol jugava en el lloc que el seu pare col·leccionava i negociava amb segells. Entre joc i joc, el seu pare li donava cartes usades perquè n’extragués els segells i els classifiqués en els arxivadors.

«El meu pare feia el noticiari de Ràdio Popular, cada dia. Ell anava a l’emissora i escrivia les notícies de Figueres i la comarca, i els locutors les llegien. En l’emissora hi havia un programa de discos sol·licitats. On s’enviaven cartes amb les peticions».

En Josep entona com un locutor, com si fos una altra persona:

«Per a la Pepita, aquesta cançó, que li agrada molt».

No sé bé el perquè, però en sentir de nou aquesta entonació he recordat la meva infància, quan la meva àvia feia punta de boixets escoltant la radionovel·la. Però tornem a la cronologia del naixement d’una vocació:

«Manuel Pont, mossèn Pont, era el director de l’emissora i em guardava tots els segells. Jo venia aquí, els desenganxava i els col·locava. I així vaig iniciar la meva primera col·lecció, i encara la prossegueixo».

Quina edat tenies?

«Jo devia tenir vuit o deu anys. Però abans la gent col·leccionava faixes de puro i mil coses. Ara la joventut no col·lecciona».

Als teus fills els agrada col·leccionar?

«Als meus fills, de totes les col·leccions que hi ha aquí, a tots dos, l’única cosa que els agrada és la col·lecció de postals de Figueres i els programes de les festes de la Santa Creu».

Sense pausa, en Josep, es llança a comentar-me el nou brot de passió per col·leccionar.

«Com a col·leccionista vaig decaure i he estat uns anys ordenant les col·leccions. Aquests alts i baixos són molt comuns entre els col·leccionistes. Ara, des de fa uns anys he tornat a tenir l’afany per col·leccionar: tot això, que hi ha aquí és l’última donació que he tingut!».

I, aquesta carpeta en la qual es llegeix confidencial?

«Això és curiós. A tothom li crida l’atenció!».

La veritat, el que guarda la carpeta és la memòria d’un acte que es va celebrar a l’hotel President, de Figueres, que conté un paper amb un dibuix i el nom d’una dona guardonada per la seva participació en un concurs. Desvelat el misteri, en Josep reprèn el fil de la conversa, parlant de la col·lecció de postals.

«Aquí hi ha com mil postals de Figueres diferents. Agafo variants d’una mateixa postal».

Es podria reconstruir la història dels carrers de Figueres a través de les postals?

«No de tots els carrers. Dels principals sí, i també de quan s’han fet parcs com el Parc Bosc o la plaça Triangular».

Hi ha, damunt d’una de les taules, una llibreta d’anelles, d’aquelles en què pots anar afegint fulls, i un arxiu en format A4 en el qual, de puny i lletra, en Josep anota i enumera les postals que té. Una lletra clara, d’haver practicat molta cal·ligrafia, ordena les postals, inclou les repetides o no i les que li falten a la seva col·lecció; entre les dades de les postals que li falten, hi ha un apartat que indica qui té aquesta preuada postal:

«I, aquesta, jo no la tinc. La té Ortega».

A mesura que m’explica la procedència de les postals i em desglossa el funcionament del catàleg de postals que ha confeccionat amb paciència, em sento un aprenent, al qual se li ensenya com ha d’inventariar aquests fragments de la història de la ciutat, segons el mètode del professor.

«Això és un catàleg dels programes de Santa Creu que tinc…».

Prossegueix, d’un en un, comentant-me els diferents catàlegs que ha anat creant:

«Quan vaig completar Figueres i volia comprar, vaig començar a fer la col·lecció dels pobles de l’Empordà. Quan la vaig acabar, la vaig fer de fotògrafs concrets…».

Una mirada, abans de canviar de tema, i en Josep puntualitza:

«Tot això ho tinc catalogat».

Li pregunto sobre l’antiguitat de la botiga.

«154 anys. La botiga de roba, que és l’origen de tot!».

En Josep m’explica la història centenària i els canvis de nom. Rememora quan es venia roba de nen, d’home i roba de treball, sobretot, d’hostaleria. La narració continua amb els canvis de nom i la diversificació: Lord venia roba d’home i de treball, i el Petit Lord, la roba de nen. En Josep simultaniejava el treball en la galeria d’art amb ajudar la seva mare a la botiga, arran que la seva germana va obrir la dedicada a la roba infantil.

Li parlo del comerç digital i com afecta a les botigues, la qual cosa em dona peu a parlar-li de l’especialització en talles grans del negoci que regeix. La seva resposta és escarida, directa i discreta, com la dels bons professionals del comerç:

«Nosaltres estem contents».

Després de la resposta, introduïm en el nostre diàleg el tema de Figueres, del seu moment actual, del seu demà. Des de fa anys, per mi, en Josep Fajol és una de les persones que més m’ajuden a prendre el pols a la realitat d’aquesta ciutat. Sempre que parlo amb ell de la seva volguda Figueres, sempre, m’ha donat la seva opinió sincera i, sempre, des de l’òptica de qui vol la ciutat i se’n preocupa. I, així, anem del concret, el futur del seu negoci, al general, el nostre estimat Empordà:

«A veure. El futur de la nostra botiga no passa pels meus fills. Jo crec que tenim la clienta assegurada per un temps. La joventut compra per internet! Així, la botiga és com el vi: si beus vi cada dia compres un vi que estarà bé, però no el d’una celebració especial. Nosaltres quedarem per vendre no la roba de diari, sinó la de vestir, la de més qualitat. Hi ha futur? Jo crec que sí. Quan jo era petit, aquí al centre hi havia moltes botigues d’ultramarins. Ara solament queda Cullel. Ell té les millors fruites i verdures. És per anar a comprar cada dia? Hi ha qui ho fa i aquí qui no, amb els comerços actuals passarà igual».

En aquest moment, la nostra conversa recobra el pols de les nostres xerrades, quan passo a visitar-lo pel seu establiment. És el diàleg de dues persones a les quals els preocupa una terra de la qual estan enamorats. I, aquí, l’enamorament d’en Josep li ve des que va néixer, per tant, les seves paraules tenen el coneixement de les arrels profundes que ens dona la vida.

Com veus el futur de Figueres?

«Ara estem desmoralitzats. La ciutat està bruta. No s’arregla gens. Dona la sensació de deixadesa, per part dels qui ens han de manar».

Com intentant suavitzar la seva crítica, afegeix:

«L’altre dia, un senyor de Montpeller em va dir que Figueres era una ciutat que estava molt bé».

Una pausa i una reflexió:

«Pots parlar que Figueres no està bé amb els de Figueres».

Escolto, en l’enregistrament, diverses vegades aquesta afirmació. Vull distingir algun matís, alguna afectació. No n’hi ha; la reflexió és tal qual, fruit d’algú que sap la història de la seva ciutat, que és part viscuda d’aquesta, que la seva família regenta un negoci centenari i, com apuntava al principi d’aquesta conversa, quan parlava del seu pare, sap què és adaptar-se als cànons que imposen els temps.

«El principal és mantenir la ciutat com una patena. Tenim cultura, comerç, gastronomia. Hem de modificar el que fem malament: no té sentit tenir una zona blava d’aparcament tan cara, quan no hi ha places d’aparcament. No s’haurien de posar més impediments dels que ja tenim: falta una zona de circumval·lació. Per què no es fa un anell a aquest nivell?».

Arribats a aquest raonament, la pregunta és òbvia: com cal pressionar als polítics?

«Mira, no sé, des del terreny comercial, que és el que jo he vist, tot anava millor quan l’Ajuntament i Comerç Figueres tenien un bon enteniment».

Una altra vegada una reflexió. Les nostres paraules ens transporten a uns temps en els quals la ciutat vivia un temps d’esplendor, que ha anat allunyant-se amb el pas del temps:

«No hem tingut bons alcaldes… Girona ha tingut un alcalde magnífic i això ha marcat la diferència».

Enumerem els pocs industrials que queden i des de l’enumeració neix una anàlisi en positiu:

«La meva competència no és el veí que ven el mateix que jo. La meva competència és l’outlet de la Roca, és Girona, és Barcelona. A l’Empordà hem d’anar tots a l’una! Crear una marca molt potent, en tots els àmbits: potenciar els nostres vins, el nostre comerç, la nostra indústria turística i no repetir sempre el mateix model. Hem de deixar d’estacionar l’activitat de la indústria del turisme. Tenim cultura, museus, el castell de Sant Ferran, etc. Quan parles de l’Empordà i dius que vius aquí, et miren com si fossis un privilegiat».

I, sens dubte, un se sent un privilegiat vivint en aquesta república de la tramuntana, terra històricament de pas, en què la civilització ha anat deixant petjada segle a segle.

Des del meu dolor, quan penso en els joves que se’n van a altres llocs a construir els seus projectes de vida, quan un pensa que s’han de canviar aptituds i actituds, perquè l’avenir dels més joves fructifiqui i sentint que el pessimisme m’envaeix, les paraules d’en Josep Fajol em retornen l’esperança:

«Jo crec que tots els empresaris joves pugen amb molta embranzida i ho estan fent molt bé. M’expliquen que un jove etnòleg li va dir al seu pare, quan aquest li va proposar que es quedés a treballar amb ell, que li va posar dues condicions: “Jo diré el que s’ha de fer i tu no diràs res”.

El vi ha millorat, i molt. El jove etnòleg ajuda a altres viticultores. Els joves van col·laborant. Hi ha joves que es volen quedar. No hi ha treball per a tots els enginyers i arquitectes, però sap greu que se n’hagin d’anar tots.

Parlem de la sanitat i de mil i una coses més. Ens van tocar les quatre i en Josep havia d’obrir la botiga.

He titulat aquesta conversa amb una cita de Susan Sontag i vull concloure-la amb una frase d’una altra gran dona, Coco Chanel: «Els temps difícils susciten un desig instintiu d’autenticitat». I d’això va aquesta conversa. 

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz