Una badia amb moltes opcions

0
894

A Roses hi estiuejaven els ‘culs blancs’ i Empuriabrava s’ha convertit en un referent internacional


En el nostre recorregut per la Costa Brava nord, a través de les pàgines d’HORA NOVA d’aquest mes d’agost, arribem al golf. La vila de Roses és el municipi més turístic de tota la Costa Brava nord. En temporades bones, durant el moment àlgid de l’estiu –precisament, aquests dies, si aquest any no fos per la Covid-19–, passa d’uns gairebé 20.000 habitants censats a una població flotant propera a les 100.000 persones. Això, forçosament, s’ha deixat notar en la configuració urbanística del terme municipal. El fenomen turístic a Roses, però, és molt anterior a la Guerra Civil com passa a altres pobles del litoral empordanès.

Als anys vint del segle passat ja venien a estiuejar a la vila els anomenats «culs blancs», caracteritzats pel fet de portar sempre uns pantalons de color blanc. Normalment eren fills de famílies que havien nascut al poble, però que a començaments de segle havien marxat per diferents motius cap a Barcelona. Parlem dels Rahola, Pi-Sunyer, Vicens i altres. Són la gent que van construir, entre altres, els edificis senyorials de la plaça Catalunya. Aquesta situació va quedar aturada pel conflicte bèl·lic i no es va revitalitzar fins als anys 50, quan van arribar els francesos a la vila i es van començar a construir els primers hotels.

És en aquesta època quan s’edita el primer fulletó turístic, promogut per un grup de comerciants i hotelers de la vila, en el qual, curiosament, expliquen que a Roses hi estiuegen més de 1.500 persones! Als anys 60 ja es construeixen les primeres urbanitzacions (Santa Margarida, Mas Fumats, Puig-rom), la ubicació geogràfica d’alguna d’elles seria impensable en aquells moments. L’anarquia urbanística no es va aturar fins l’arribada dels ajuntaments democràtics, a partir de 1979.

Un espai especialment singular va ser la urbanització de Santa Margarida, a l’extrem nord dels Aiguamolls de l’Empordà. S’hi van construir uns canals, com a Empuriabrava, i es van combinar els xalets i petits blocs d’apartaments amb altres construccions més espectaculars, sobretot a davant de mar. Un Pla General força indefinit, que no es va començar a acotar fins fa pocs anys, va acabar de permetre aquesta situació urbanística que va acabar amb la fallida d’algunes empreses. Per cert, a vegades no cal pensar en els anys del franquisme per trobar-hi especulacions urbanístiques. El 1929 es va començar a executar un projecte d’urbanització de la mateixa Ciutadella que passava pel seu enderroc. Per sort, no va reeixir econòmicament.

En general, a Roses, hi ha un turisme que repeteix, que és molt fidel. Però no només en apartaments i xalets, sinó que el mateix fenomen té lloc en els hotels on arriben a tenir clients de segona i tercera generació. Molts d’ells han estat fins i tot homenatjats pels seus propietaris. A Roses ha predominat el turisme francès, però també hi venien alemanys i belgues a part, naturalment, de la gent del país, des de la colònia barcelonina fins a la figuerenca, que és força nombrosa en zones com Santa Margarida.

CASTELLÓ D’EMPÚRIES. El complex residencial d’Empuriabrava marca un abans i un després en la història de Castelló d’Empúries. Abans era un poble sense turisme, dedicat exclusivament a l’agricultura i a la ramaderia. El nucli antic del municipi estava allunyat del mar i la major part del seu espai litoral es trobava ple d’aiguamolls. Avui, a tocar la platja, s’aixeca des del 1967 la marina residencial més important d’Europa amb més de 600 hectàrees de terreny i 30 quilòmetres de canals navegables, i allotja una població que fàcilment supera els 50.000 habitants al pic de l’estiu. Durant uns anys es va construir sense permisos i sense respectar les normes inicials. L’especulació del sòl i el monopoli provocat per algunes immobiliàries ha provocat situacions tan curioses com el desenvolupament irregular d’alguns sectors i l’aparició de solars buits al costat de blocs de pisos i d’apartaments.

Si bé la pagesia continua mantenint una certa importància, el sector serveis és prioritari. Empuriabrava ha consolidat Castelló d’Empúries com un destí turístic internacional de primera línia, encara que la majoria de gent que visita la zona no sap exactament a quin municipi es troba. Des de fa dècades que l’Ajuntament està lluitant per complementar el sol i la platja d’un lloc amb l’oferta cultural de l’altre –catedral, presó, farinera–, sense oblidar el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, situat majoritàriament en aquest terme municipal, i que cada any atrau uns 250.000 visitants.

El turisme d’Empuriabrava era bàsicament germànic, però això ha anat canviant fins atraure gent d’altres nacionalitats. Recordem que hi havia èpoques amb més d’un local a on els rètols només estaven escrits en alemany i a on es parlava exclusivament en aquesta llengua. Tota vegada que les instal·lacions hoteleres són reduïdes, el turisme d’Empuriabrava varia entre la fidelitat dels que tenen xalets i apartaments en propietat –alguns fa més de trenta anys seguits que hi venen– i aquells que ho fan de manera esporàdica. En qualsevol cas, a diferència de Portbou, Llançà, Cadaqués o Roses, aquí el turisme encara té poca història per escriure, tot i que la urbanització ja té més de mig segle de vida.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li