Un sol veĂ­ de Roses fa 9.000 mascaretes en 47 dies

0
876

JosĂ© Antonio BlĂĄzquez va començar a confeccionar mascaretes a l’inici de la pandĂšmia. Quaranta-set dies de treball ininterromput; mĂ©s de 9.000 mascaretes: totes elles repartides, totes elles regalades


Aquesta setmana estem entrant de ple a la fase 1. Tot i que fa poc mĂ©s de dos mesos que es va decretar l’estat d’alarma, sembla que quedin lluny aquells dies inicials en quĂš faltava material. Sobretot a primera lĂ­nia. Va ser precisament durant aquells dies quan el rosinc JosĂ© Antonio BlĂĄzquez va començar a confeccionar mascaretes. Quaranta-set dies de treball ininterromput; mĂ©s de 9.000 mascaretes. Totes elles repartides. Totes elles regalades.

L’INICI. El rosinc sol col·laborar durant l’any en accions solidĂ ries. Per aixĂČ, no li va estranyar rebre la trucada d’un doctor amb qui sol col·laborar: «Em va demanar a veure si jo li podia donar mascaretes». Tot i no tenir-ne, va decidir fer-ne unes quantes utilitzant paper de pasta dur. AixĂ­, quan va construir els primers prototips a partir de pasta de paper, gomes elĂ stiques i un parell de grapes, les va enviar per correu.

Desafortunadament les mascares no van passar la prova. Tot i que ens trobàvem en un dels moments més crítics en quÚ hi havia més falta de material, era estrictament necessari que les mascares aguantessin les partícules. «Si aconseguia que no traspassés un esprai, llavors servirien», recorda en José Antonio.

EL PROTOTIP. RĂ pidament va començar a buscar cel·lulosa a escala industrial. Aprofitava aquests contactes per demanar de quina manera podia construir una mascareta que retinguĂ©s les partĂ­cules. «Molt simple: em van dir que utilitzĂ©s sis fulles, doblegades i enganxades amb gomes», relata BlĂĄzquez. «Si aconseguia aixĂČ, la mascareta, tot i que no estaria homologada, sĂ­ que seria vĂ lida per a les tasques fora del quirĂČfan». Van començar les proves. Per fer-ho, BlĂĄzquez provava els prototips amb una llum directa i un fons fosc. DesprĂ©s de moltes proves va trobar la manera de construir-ne una capaç d’aguantar satisfactĂČriament mĂșltiples espraiades.
A patir d’aleshores, el dia a dia d’en JosĂ© Antonio va girar entorn de la producciĂł de mascaretes.

EL PODER DE LA XARXA. Durant 47 dies, tant en JosĂ© Antonio com el seu fill no van sortir de casa. Malgrat aixĂČ, han pogut fer arribar mascaretes a hospitals, mercats, residĂšncies, centres cĂ­vics, policia, mossos d’esquadra, i a centenars de particulars. Tot grĂ cies a la seva incansable feina, i tambĂ© a la col·laboraciĂł i l’ajuda que han rebut d’empreses i particulars.

A travĂ©s de les xarxes socials publicaven quin material necessitaven. «Posava un post on demanava paper i l’endemĂ  ja tenia gent que venia i em portava rotlles de paper», explica en JosĂ© Antonio. I recorda especialment els vint rotlles de paper que li va proporcionar l’Hotel Montecarlo, la donaciĂł de 850 € en efectiu de JosĂ© Parra Gallardo per comprar gel hidroalcohĂČlic o els 3 quilos de gomes que li van portar des de RGV Consulting.

Tot el material que entrava i sortia de casa seva, ho feia mitjançant un cistell que pujava i baixava pel balcĂł. En aquest recipient es col·locaven les bosses amb centenars de mascaretes preparades perquĂš es repartissin. Precisament, una altra de les coses que aconseguia a travĂ©s de les xarxes era organitzar els enviaments: «Jo publicava a les xarxes que necessitava que algĂș enviĂ©s mascares a tal lloc, i la gent s’oferia. En el moment de l’entrega s’adjuntava un paper, on s’indicava el nombre de mascaretes que es donaven, a qui es donaven, i cap on anaven. Quan aquesta persona entregava les mascaretes li segellaven el document. AixĂ­ hi havia una prova de quĂš i on s’havien entregat, i jo ho publicava», explica en JosĂ© Antonio.

LA CONFECCIÓ. «Trigo onze segons a fer una mascareta. Vaig adquirir moltĂ­ssima prĂ ctica, en un bon dia en podia fer entre 400 i 500», comenta en JosĂ© Antonio. El procĂ©s consistia a enganxar de forma doble sis plaques de paper de cel·lulosa, i grapar dues gomes al costat per poder subjectar la mascareta utilitzant les orelles.

El procĂ©s, perĂČ, no acabava aquĂ­. Els hospitals s’encarregaven d’esterilitzar el material que rebien, perĂČ per a la resta, en JosĂ© Antonio va haver de trobar una soluciĂł. Es va posar en contacte amb un veĂ­ de Roses que es dedica professionalment a la desinfecciĂł utilitzant ozĂł: «Seguint les seves indicacions vaig buidar completament una habitaciĂł, i vaig segellar la porta. Per fer la desinfecciĂł, deixava les mascares durant 20 minuts amb l’ozĂł. Jo entrava amb el meu equip d’EPI, posava unitats de 80-100 unitats i començava el procĂ©s». Una vegada esterilitzades, s’empaquetaven amb una doble bossa. S’etiquetaven i es preparaven per enviar. A mĂ©s, la casa tambĂ© es desinfectava un cop al dia.

‘IN CRESCENDO’. A mesura que s’anava escampant a travĂ©s de la xarxa que en JosĂ© Antonio regalava mascaretes, que tot i no estar homologades sĂ­ que eren completament funcionals, la demanda va començar a crĂ©ixer. A finals de març, quan la disponibilitat de mascaretes era prĂ cticament nul·la, diverses institucions van contactar amb en JosĂ© Antonio per demanar-li mascaretes: «Per mi va arribar a ser un estrĂšs, alguna vegada havia d’estar a peu dret fins a les quatre del matĂ­. PerĂČ els hospitals esperaven les mascaretes».

Durant aquests 47 dies s’han fet arribar mascaretes entre, d’altres llocs, als Mossos d’Esquadra, a la ResidĂšncia Santa Anna de BescanĂł, a l’hospital Trueta, a l’hospital de Figueres, a la Policia Local de Figueres i a diversos CAPs, com el de Roses i el de Vilafant. Una feina que es veia recompensada doblement. Primer, quan «veus les marcares empaquetades i preparades per enviar; allĂ  hi ha anotat els llocs on acabaran, i Ă©s inevitable que t’acabis emocionant», explica en JosĂ© Antonio. El segon arribava al cap de poques hores, quan li enviaven la confirmaciĂł de l’entrega del material, i començaven a arribar les mostres d’agraĂŻment a travĂ©s de la xarxa.

MOMENTS DURS, «El dia mĂ©s complicat va ser quan va coincidir una demanda de la ClĂ­nica Bofill amb una residĂšncia de CastellĂł d’EmpĂșries i un altre del CAP de Vilafant. S’ajuntaven gairebĂ© 1.000 mascares, i a tot arreu les necessitaven urgentment. Aquell dia vaig començar a fer-ne des de les 6 del matĂ­, la tele de fons, cafĂš i mascares…», relata en JosĂ© Antonio. Sens dubte, el dia mĂ©s llarg de tots els quaranta-set.

Les restriccions per mobilitat, tot i ser necessĂ ries per la seguretat sanitĂ ria, van dificultar l’entrega del material. Algun cop en JosĂ© Antonio va haver de trucar per demanar ajuda: «Un dissabte, des d’una clĂ­nica de BescanĂł, em truquen i em demanen mĂ scares de forma urgent. Per les restriccions, perĂČ, no ens deixaven sortir. Per sort, vaig coincidir en un curs formatiu amb el cap de Mossos de Barcelona, i el vaig trucar. Quan li vaig explicar el cas em va enviar una patrulla. Van recollir les 300 mascares, i un cop a Figueres les van entregar a una moto de trĂ fic, que les va portar cap a Bescanó».

LES REACCIONS DE LA GENT. En José Antonio no ha estat sol durant aquests 47 dies. A part de la companyia del seu fill, ha comptat amb la col·laboració desinteressada de persones que es van oferir per repartir. En destaca de nou en José Parra, que ha anat a portar material de forma «gairebé diària» a Figueres, ens explica.

PerĂČ no tots els comentaris i missatges que ha rebut a les xarxes han estat positius. De fet, en JosĂ© Antonio s’alegra de poder publicar el document fĂ­sic de gran part de les entregues, i poder demostrar fĂ­sicament que no s’aprofitava de la situaciĂł, com alguns l’acusaven al principi.

Afirma que no ha cobrat ni una sola mascareta: «L’Ășnic cĂ rrec que existia Ă©s l’enviament, que es feia contra reembossament i el pagava l’hospital o la instituciĂł on s’enviaven». A part de les mascaretes documentades en els enviaments, tambĂ© n’ha anat entregant fĂ­sicament quan els particulars s’acostaven al seu domicili. «M’he trobat de tot, des d’un home de 73 anys demanant-me una mascareta a mitjanit disposat a pagar el que fos, com algun aprofitat que me’n demanava per casa seva, i quan li demanava quants eren al domicili em deia que 50!».

LES SEQÜELES. DesprĂ©s de tants dies treballant de forma voluntĂ ria casa, en JosĂ© Antonio pot analitzar com l’ha afectat aquesta situaciĂł «PsicolĂČgicament estic una mica tocat… decebut. M’he sentit una mica sol. No Ă©s normal el que ha passat, ni com s’ha reaccionat. El sistema no funciona». Durant aquest mes i mig, ha tingut estones bones i altres que no tan bones. «SĂ­ que hi ha algun moment en quĂš estĂ s completament esgotat, i ja no pots mĂ©s. InclĂșs et sents com un esclau, i t‘enfades. Alguna vegada sĂ­ que he pensat per quĂš la gent es dedicava a cantar, a cuinar i no a fer mĂ scares. Estem acostumats que ens ho facin tot. Si jo sol n’he fet 9.000, imagina’t si dels 20.000 habitants de Roses, nomĂ©s 5.000 s’haguessin posat a fer mĂ scares: haurĂ­em salvat la comarca», reflexiona. El que tĂ© clar Ă©s l’origen d’aquest problema: «Per sort, hi ha moltes organitzacions solidĂ ries, com la que s’encarrega de fer mascares de tela, perĂČ si aquests moviments s’haguessin organitzat des de dalt es podria haver implicat moltĂ­ssima mĂ©s gent».

Físicament també té algun problema. Després de confeccionar més de 9.000 mascaretes certificades que ha fet durant aquests 47 dies, pateix dolor a la mà dreta.

I ARA QUÈ? Tot i que el taller de confecciĂł s’ha acabat, en JosĂ© Antonio ofereix gel hidroalcohĂČlic per a tothom que en necessiti. Tot i que, a diferĂšncia de les mascaretes, aquest sĂ­ que s’ha de pagar. «En el moment clau, vaig comprar grans quantitats de gel hidroalcohĂČlic, que l’he venut prĂ cticament al mateix preu que m’ha costat a mi. TambĂ© ho he publicat a les xarxes, perquĂš la gent pugui veure que no hi guanyo res».

Per ara toca descans. Assegura molt convençut que s’ha acabat l’ùpoca de creaciĂł casolana: «Les mĂ scares de paper han estat molt efectives, perquĂš els hanfet sortir del pas [als hospitals] en el moment inicial, quan no n’hi havia. Molta gent em deia que aquest tipus de mascaretes no servia per res. PerĂČ si els metges me’n demanaven Ă©s evident que els eren Ăștils. Ara estĂ  clar que no, ja que per 5 euros te’n pots comprar de les bones, perĂČ quan no n’hi havia… ». Tot i aixĂČ, no descarta la possibilitat de tornar-ne a fer si la situaciĂł ho reclama. De fet, encara en tĂ© 300 d’acabades a casa. Esperem que, pel bĂ© de tots, no les hĂ gim de fer servir mai.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li