Un retrat impressionista de la postguerra

0
766

El periodista i escriptor Rafel Nadal va convocar un centenar de persones en la 4a sessió al cicle Punt de Lectura, als jardins de La Concòrdia a Agullana


Amè i proper, directe i eloqüent, desmitificador i optimista, Rafel Nadal, va convocar 95 persones en la 4a sessió al cicle Punt de Lectura, als jardins de La Concòrdia a Agullana. Conseqüent amb la proposta que se li havia fet des de l’organització del cicle, Nadal va plantejar la seva xerrada com una reflexió entorn del que li suposa escriure narrativa, en funció del cicle narratiu al qual pertany allò que escriu.

De fet, el Rafel Nadal periodista es va donar a conèixer com a narrador amb una proposta pertanyent a un cicle que fins ara està representat per dos títols: Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany, obres representatives d’una literatura íntima, en què el protagonisme correspon a la família, l’hort, els nets, els viatges…

Les seves tres darreres novel·les formen, en canvi, un cicle diferent l’acció de les quals transcorre durant la primera meitat del segle XX i en les quals la guerra hi té un paper fonamental perquè «en situació de guerra –li agrada dir a Nadal– és quan l’esser humà és capaç de fer sortir el millor i el pitjor que té».

El fill de l’italià, la novel·la guanyadora del darrer Premi Ramon Llull, pertany a aquest darrer grup i durant la seva xerrada a Agullana Nadal va donar moltíssims detalls sobre com va arribar assabentar-se de la presència de 1.000 mariners italians a Caldes de Malavella el 1944 i com va contactar amb alguns personatges en els quals s’ha inspirat després per escriure la seva novel·la.

«Jo no faig llibres d’història, ni tampoc novel·la històrica. Jo aprofito fets històrics per bastir històries en les quals els autèntics protagonistes són les passions, l’amor, els ambients…»

En parlar del procés de recollida d’informació per poder escriure El fill de l’italià, Nadal va explicar com va haver de fer recerca a molts arxius, biblioteques, hemeroteques i també molta recerca oral, especialment a Caldes. «El que jo he intentat fer és un retrat impressionista de l’ambient de la postguerra –va dir Nadal– un període que sovint s’ha descrit en blanc i negre i que, en canvi, és evident que té color».

Amb un llenguatge cinematogràfic, Nadal va anar posant exemples de situacions de duresa física (la fred, els penellons…) i sobretot psicològica a la qual estava sotmesa la vida dels perdedors de la guerra i va dir que ell ha intentat fer notar que, malgrat tot, la natura els regalava escenes de gran bellesa, i la gent s’enamorava, tenia il·lusions…

En relació amb els projectes futurs, Nadal va explicar que té molt avançada una novel·la el protagonista de la qual prové de La maledicció dels Palmisano, en Domènico, un personatge que «representa un exemple d’aquests nois bonassos, feliços, físicament poc agraciats, que tenen pors i inseguretats però que quan són grans acaben esdevenint molt més valents, coherents i progressistes que altres companys de promoció aparentment més dotats i que semblava que s’haguessin de menjar el món».

Més enllà d’aquesta obra, Nadal va comentar que sempre té engegada una línia de literatura més íntima i que té a punt de publicar un llibre sobre illes, i confia acabar produint una obra centrada en la seva generació, que es va dedicar en cos i ànima a la vida professional però no va dedicar prou temps a la família.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li