Un museu amb ADN empordanès

0
679

Sant Pere de Galligants celebra 175 anys recordant que els seus primers materials procedien d’Empúries


Quan tens al darrera 175 anys de vida i aculls objectes que tenen més de vint segles d’història, difícilment pots immutar-te perquè una inoportuna pandèmia afecta el teu entorn des de fa un parell d’anys. Aquest seria el cas del Museu de Sant Pere de Galligants de Girona i la seva exposició commemorativa. Inaugurada el 30 d’octubre de 2020 havia de finalitzar al cap de poc més d’un any, però els responsables han decidit perllongar-la fins al 17 d’abril de 2022 ateses les limitacions de mobilitat i d’interacció social que ha provocat la covid-19.

Aquest equipament cultural, ubicat en el claustre i el monestir que li dóna nom, cedit l’any 1857 pel bisbat de Girona, presenta al visitant els objectes arqueològics més destacats, des de la prehistòria fins a l’època medieval, recuperats en les excavacions realitzades arreu de les comarques gironines. L’exposició “175 anys del museu de Sant Pere de Galligants presenta, a través de set àmbits i amb el suport d’un centenar de fotos i dibuixos, un viatge al llarg d’uns anys i uns contexts canviants que permeten entendre com s’ha anat teixint la seva història i evolució. Fent-ne una visita, un se n’adona ràpidament que el museu té un ADN empordanès ben clar des dels seus inicis.

El 30 d’octubre de 1845 —la data escollida per a la commemoració—, la Comisión de Monumentos Históricos y Artísticos de Girona anuncia la creació d’un museu provincial que s’instal·la provisionalment a l’Institut Provincial (actual Museu d’Història de Girona) i els primers materials que ingressen provenen, precisament de les excavacions que la Comissió realitza a Empúries, entre 1846 i 1847. A partir d’aquell moment, Empúries i aquest nou museu tindran gairebé vides paral·leles.

El 29 d’octubre de 1870 s’obre al públic el Museo Provincial de Antigüedades y Bellas Artes de Girona. Comencen les tasques de catalogació i documentació dels fons d’Empúries i d’altres que s’han anat incorporant, i es publiquen els catàlegs de les col·leccions de pintura (1889), de la col·lecció prehistòrica (1923), i de pintura i escultura (1932). El museu s’obre a les primeres visites escolars. L’esclat de la guerra, el juliol de 1936, obliga a tancar el museu al públic. El museu és incorporat al Servei d’Excavacions i Arqueologia de Catalunya.

A partir de 1939 el museu es converteix en Museo Arqueológico Provincial, al temps que s’ocupa l’església, oberta al culte fins al 1936. La recuperació de l’activitat durant aquest període es forja en diferents actuacions: l’any 1943 s’inaugura la Sala de Prehistòria i Protohistòria, muntada en el cor de l’església, i el 1944 la Sala d’Empúries, que s’emplaça a l’antiga sagristia (avui sala polivalent). El mal estat del sobreclaustre obliga l’any 1973 a traslladar provisionalment els fons arqueològics a la Fontana d’Or. L’any 1979 s’escindeixen les col·leccions. Els fons artístics medievals i moderns passen a formar part del Museu d’Art, creat el 1976, juntament amb els del Museu Diocesà, mentre que les col·leccions arqueològiques continuen a Sant Pere de Galligants, cosa que permetrà dedicar tot l’espai del monestir a museu arqueològic.

AURORA MARTÍN. El gener de 1939, el Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants fou anomenat per ordre ministerial com a Museo Arqueológico Provincial. En aquest període sobresurten dues personalitats: Miquel Oliva i Prat i la figuerenca Aurora Martín i Ortega. Miquel Oliva i Prat (1922-1974), conservador des de 1943 i director del museu de 1961 a 1974, comissari provincial d’excavacions, delegat provincial de Belles Arts, professor universitari, arqueòleg de camp i excavador d’Ullastret, entre moltes altres facetes. Martín entra a treballar al museu, de la seva mà, el mateix 1974. Al cap d’uns mesos mort prematurament i la jove arqueòloga assumí provisionalment la direcció del museu. Va passar a ser directora titular des de 1979 fins a la seva jubilació, l’any 2012, període durant el qual tingué cura de la gestió dels museus arqueològics de Girona i Ullastret i del Centre d’Investigacions Arqueològiques en temps de consolidació i projecció, sense oblidar el treball de camp, on destaquen especialment les excavacions realitzades a la ciutadella de Roses, durant diversos períodes, i el sorprenent descobriment prehistòric del mas Castellar, a Pontós, al tombant del segle XX, que li ha acabat d’imprimir aquesta identitat empordanesa que el museu ja tenia des de la seva creació.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li