Un matí d’estiu caminant pel bosc de Llampaies

0
1838

El dissabte 3 d’agost Ă©s el primer dia de les meves vacances, el plaer pel qual sospira tota persona quan treballa. Passes l’any desitjant que arribin. En l’espera hi cap tot, s’acumulen les feines ajornades, els projectes, els viatges, els hobbies que farĂ s quan siguem al desitjat estiu. Amb els anys vas aprenent que no cal fer-ho tot, i menys el mes d’agost, que hi ha coses que no s’han de fer en aquest mes, per exemple anar al desert. A mi, en acabar la mili al SĂ hara, em va quedar la dĂšria de tornar al desert, i els quatre anys segĂŒents cada mes d’agost hi anava, o bĂ© a AlgĂšria o al Marroc, i fins i tot un any vaig travessar amb dos amics el SĂ hara fins a Mali, seguint pel Senegal i MauritĂ nia, per tenir el plaer de tornar a Al-Aaiun i visitar els que encara feien el soldat. En els viatges saharians la calor estiuenca era espantosa i ens havĂ­em de passar de les 11 a les 18 h tirats a la sorra a l’ombra d’una palmera d’un oasi, en el cas que haguĂ©ssim tingut la precauciĂł o la sort d’arribar-hi i, les altres hores a l’ombra del cotxe, rebent la calor que reverberava a la planxa de la carrosseria. A MauritĂ nia, on ens vam refugiar en unes mines de ferro en un migdia de foc, uns francesos que hi treballaven ens van dir que el millor per regular el cos era prendre, a la caiguda del sol, un got de whisky, que era vasodilatador. Des de llavors segueixo el consell fins i tot els dies que fa nĂșvol. Tot sigui per la salut!

Tornem al començament: Llampaies, sĂłn les vuit del matĂ­ quan surto de casa, desafiant la xafogor que fa dies que patim, a fer la caminada matutina. Una altra prescripciĂł facultativa. He canviat l’itinerari dels dies laborals d’anar a buscar el tren a Camallera per anar a Figueres, per allĂČ molt mĂ©s poĂštic de deambular pel bosc de la Laura. Abans, perĂČ, haig de travessar, amb una certa dificultat i risc, la carretera de l’Escala, que aquesta hora ja va plena de cotxes apressats per trobar del millor lloc a la platja.

Supero les tanques protectores rodant sobre el ventre i enfilo el camĂ­ al costat d’un olivet jove, regat amb gota a gota. Les copes rodones dels arbres semblen l’entrada d’un parc. A l’altra banda, el mateix propietari conrea una vinya emparrada, amb rengleres matemĂ tiques que evoquen pel·lĂ­cules americanes d’amors estivals a la Toscana. Giro pel camĂ­ de l’esquerra (no Ă©s tendenciosa, la frase) i camino els cent metres de llarg que tĂ© la vinya quan, davant meu, salta un conill! Feia anys que no veia un conill en aquest bosc. Tants que n’havĂ­em vist amb la MercĂš quan, embarassada, sortĂ­em a caminar al vespre perquĂš la nena s’anĂ©s encaixant! El Roger Rabbit llampaienc, cĂČmplice de la meva alegria, corre a saltirons uns metres pel camĂ­, ensenyant-me la cua blanca, abans de tornar-se a endinsar en el bosc.
M’ha posat de bon humor, aquesta apariciĂł. Segueixo per camĂ­ pelat de les torres d’alta tensiĂł fins a arribar a dalt del pujol, d’on albiro tota la plana de l’EmpordĂ  des del mar de Roses passant per les Alberes fins al majestuĂłs CanigĂł, que des d’aquest punt de vista i, ja sense neu, queda amagat per la presĂšncia de la punxa de la Mare de DĂ©u del Mont. Inflant els pulmons i amb el soroll de les xitxarres de fons, recordo els versos de Fray Luis de LeĂłn: «QuĂ© descansada vida/ la del que huye del mundanal ruĂŻdo,/ y sigue la escondida/ senda, por donde han ido/ los pocos sabios que en el mundo han sido;» . Em sento identificat amb el poema del frare.

Deixo el mirador i giro a la dreta. El bosc d’alzines -no fa gaire que van tallar els pins- estĂ  fresquet. Em ve al cap el poema que ve a ser l’altra cara de la moneda de l’exaltaciĂł hedonista de Fray Luis de LeĂłn i que d’una manera o altra equilibra el moment d’eufĂČria: Las coplas a la muerte de su padre, d’en Jorge Manrique. «Recuerde el alma dormida, / avive el seso y despierte/ contemplando/ cĂłmo se pasa la vida, / cĂłmo se viene la muerte/ tan callando,/ cuĂĄn presto se va el placer,/ cĂłmo, despuĂ©s de acordado, / da dolor;/ cĂłmo, a nuestro parecer,/ cualquiera tiempo pasado/ fue mejor».

El camĂ­ es va tancant, les branques fan un arc triomfal que a estones arriba a ser un tĂșnel de vegetaciĂł. Aquest camĂ­ no porta a cap camp i no hi ha roderes de tractors. NomĂ©s les empremtes dels tacos de les motos de muntanya denoten que algĂș hi transita i els ferĂ©stecs unglots dels senglars han substituĂŻt les anteriorment habituals petjades de ferradures de cavall. Segur que en Play, amic de l’ànima, home clavat al vell cowboy de l’anunci de Malboro, que impassible conduĂŻa per aquests camins bosquetans, corrues de genets de cap de setmana, ha canviat de ruta. El sol va pujant, perĂČ la frescor de la coberta vegetal em protegeix. La sensaciĂł de comuniĂł amb la natura em porta als llavis la CanciĂłn del pirata d’Esproceda, apresa de memĂČria a l’escola juntament amb poemes de Santa Teresa i San Juan de la Cruz. És el cant anĂ rquic a la llibertat d’un pirata, sense dĂ©us ni pĂ tries que, oposat a l’«Una, grande y libre» de l’ùpoca, nega les proclames nacionalistes del poder, d’allĂ  on vinguin i amb el que em sento identificat. La recito en veu alta. AquĂ­, per raĂł d’espai, vaig directe a la segona estrofa, que podria ser el titular de qualsevol diĂ ria d’avui. «AllĂĄ muevan feroz guerra ciegos reyes/ por un palmo mĂĄs de tierra,/ que yo tengo aquĂ­ por mĂ­o/ cuanto abarca el mar bravĂ­o/ a quie nadie impuso leyes».

Les cigales, excitades pel rapsode, em fan els cors rascant amb furor les seves potetes. El nostre recital poĂštic eixorda el bosc tapant el cant melodiĂłs de la merla i el pit-roig, condemnats a afegir-s’hi a crits o esperar un moment mĂ©s propici, en quĂš aquests sorollosos insectes afluixin el seu Ă­mpetu poĂštic i deixin intervenir als altres intĂšrprets. A mi no em molesten, Ă©s l’antĂ­tesi del silenci del bosc. Potser algun urbanita de vacances es despertarĂ  en una casa rural i demanarĂ  que facin callar aquestes bĂšsties, com li va passar a l’orgullĂłs gall piperita, que volia gresca amb les gallines just a punt de trenc d’alba. Va acabar a la cassola, pobret! Caldrien moltes cassoles per tantes cigales, penso somrient. PerĂČ que no es confiĂŻn, bufen vents orientals que acrediten els insectes com uns sacs de proteĂŻnes gens menyspreables.

El camĂ­ estĂ  sec, molt sec, fa dies que no plou, sembla estrany que d’aquĂ­ a un parell de mesos, si el maleĂŻt canvi climĂ tic no ho espatlla, estarĂ  moll, enfangat, amb bases d’aigua, i començaran a aparĂšixer, per art de mĂ gia, els preuats ceps, els rovellons, les mucoses, els fredolics, els rossinyols i tots els companys de viatge que faran que el meu passeig bosquetĂ  sigui un exercici continuat de ronyons, malauradament cada cop mĂ©s feixuc.

Porto estona caminant i del record del mar del pirata passo a una travessia marinera menys anĂ rquica, mĂ©s reflexiva amb la qual tambĂ© m’identifico: Ă©s en Kavafis parlant del camĂ­ cap a l’Ítaca somiada: «Has de pregar que el camĂ­ sigui llarg. […] És preferible que duri molts anys/ i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,/ ric de tot el que haurĂ s guanyat fent el camĂ­,/ sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca».

Convindria que mĂ©s d’un ho accepti i ho valori.

Giro altre cop a la dreta -tampoc li busqueu connotacions malicioses-. El camĂ­ s’ha fet mĂ©s ample. Han netejat el bosc de la meva esquerra, han eliminat quasi tots els pins i tot el sotabosc. Fa una sensaciĂł estranya. Sembla un bosc del nord on la frondositat dels arbres no deixa entrar la llum i a sota no hi creix res, molt llunyĂ  dels lluminosos i embardissats boscos mediterranis. Veurem si tan net a la tardor s’hi faran bolets…

El camĂ­ ha perdut el seu arc de vegetaciĂł. Veig volar orenetes i mĂ©s amunt un aligot fa voltes esperant que algun pobre rosegador es mogui per caure-li al damunt. Penso en el conill que he vist abans i desitjo que no surti del cau. Fa massa calor, que esperi al capvespre per pasturar, que, amb una mica de sort, l’àliga i els seus pidolaires aligots del niu estaran assadollats.

Ha passat una hora quan torno a la carretera de l’Escala, que segueix sent un cabalĂłs riu de cotxes. Espero una estona mirant a dreta i esquerra. Cap d’ells fa la mĂ­nima sensaciĂł d’afluixar la marxa, mĂ©s aviat diria que la vista d’un vianant excita els seus mĂ©s baixos instints, accelerant fins quasi tocar al de davant. Finalment amb esperit quasi suĂŻcida em llenço fins a la mitgera de la carretera, on fa una petita illa per girar els cotxes cap al poble. Em sento com un nĂ ufrag desesperat fins que veig que s’acosta per la corba d’Orriols una furgoneta que va mĂ©s lenta que la resta cotxes deixant uns metres de distĂ ncia amb el vehicle que la precedeix. Em llenço a travessar la resta de carretera amb el crit de CĂšsar creuant el RubicĂł: Alea jacta est.

La sort ha estat de part meva i arribo sa i estalvi a l’altra riba. Amb pas pausat i cobert de suor, faig els cinquanta metres fins a l’era de casa, on hi ha la veritable Riba, la Mercù.

Assegut a la cadira del porxo prenent una cervesa fresca, recito per a mi De vita beata, de Gil de Biedma: «En un viejo país ineficiente,/ algo así como España entre dos guerras/civiles, en un pueblo junto al mar,/ poseer una casa y poca hacienda/y memoria ninguna. No leer,/ no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,/ y vivir como un noble arruinado/ entre las ruinas de mi inteligencia».

Salut i bon estiu!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li