Un matí d’estiu caminant pel bosc de Llampaies

0
863

El dissabte 3 d’agost és el primer dia de les meves vacances, el plaer pel qual sospira tota persona quan treballa. Passes l’any desitjant que arribin. En l’espera hi cap tot, s’acumulen les feines ajornades, els projectes, els viatges, els hobbies que faràs quan siguem al desitjat estiu. Amb els anys vas aprenent que no cal fer-ho tot, i menys el mes d’agost, que hi ha coses que no s’han de fer en aquest mes, per exemple anar al desert. A mi, en acabar la mili al Sàhara, em va quedar la dèria de tornar al desert, i els quatre anys següents cada mes d’agost hi anava, o bé a Algèria o al Marroc, i fins i tot un any vaig travessar amb dos amics el Sàhara fins a Mali, seguint pel Senegal i Mauritània, per tenir el plaer de tornar a Al-Aaiun i visitar els que encara feien el soldat. En els viatges saharians la calor estiuenca era espantosa i ens havíem de passar de les 11 a les 18 h tirats a la sorra a l’ombra d’una palmera d’un oasi, en el cas que haguéssim tingut la precaució o la sort d’arribar-hi i, les altres hores a l’ombra del cotxe, rebent la calor que reverberava a la planxa de la carrosseria. A Mauritània, on ens vam refugiar en unes mines de ferro en un migdia de foc, uns francesos que hi treballaven ens van dir que el millor per regular el cos era prendre, a la caiguda del sol, un got de whisky, que era vasodilatador. Des de llavors segueixo el consell fins i tot els dies que fa núvol. Tot sigui per la salut!

Tornem al començament: Llampaies, són les vuit del matí quan surto de casa, desafiant la xafogor que fa dies que patim, a fer la caminada matutina. Una altra prescripció facultativa. He canviat l’itinerari dels dies laborals d’anar a buscar el tren a Camallera per anar a Figueres, per allò molt més poètic de deambular pel bosc de la Laura. Abans, però, haig de travessar, amb una certa dificultat i risc, la carretera de l’Escala, que aquesta hora ja va plena de cotxes apressats per trobar del millor lloc a la platja.

Supero les tanques protectores rodant sobre el ventre i enfilo el camí al costat d’un olivet jove, regat amb gota a gota. Les copes rodones dels arbres semblen l’entrada d’un parc. A l’altra banda, el mateix propietari conrea una vinya emparrada, amb rengleres matemàtiques que evoquen pel·lícules americanes d’amors estivals a la Toscana. Giro pel camí de l’esquerra (no és tendenciosa, la frase) i camino els cent metres de llarg que té la vinya quan, davant meu, salta un conill! Feia anys que no veia un conill en aquest bosc. Tants que n’havíem vist amb la Mercè quan, embarassada, sortíem a caminar al vespre perquè la nena s’anés encaixant! El Roger Rabbit llampaienc, còmplice de la meva alegria, corre a saltirons uns metres pel camí, ensenyant-me la cua blanca, abans de tornar-se a endinsar en el bosc.
M’ha posat de bon humor, aquesta aparició. Segueixo per camí pelat de les torres d’alta tensió fins a arribar a dalt del pujol, d’on albiro tota la plana de l’Empordà des del mar de Roses passant per les Alberes fins al majestuós Canigó, que des d’aquest punt de vista i, ja sense neu, queda amagat per la presència de la punxa de la Mare de Déu del Mont. Inflant els pulmons i amb el soroll de les xitxarres de fons, recordo els versos de Fray Luis de León: «Qué descansada vida/ la del que huye del mundanal ruïdo,/ y sigue la escondida/ senda, por donde han ido/ los pocos sabios que en el mundo han sido;» . Em sento identificat amb el poema del frare.

Deixo el mirador i giro a la dreta. El bosc d’alzines -no fa gaire que van tallar els pins- està fresquet. Em ve al cap el poema que ve a ser l’altra cara de la moneda de l’exaltació hedonista de Fray Luis de León i que d’una manera o altra equilibra el moment d’eufòria: Las coplas a la muerte de su padre, d’en Jorge Manrique. «Recuerde el alma dormida, / avive el seso y despierte/ contemplando/ cómo se pasa la vida, / cómo se viene la muerte/ tan callando,/ cuán presto se va el placer,/ cómo, después de acordado, / da dolor;/ cómo, a nuestro parecer,/ cualquiera tiempo pasado/ fue mejor».

El camí es va tancant, les branques fan un arc triomfal que a estones arriba a ser un túnel de vegetació. Aquest camí no porta a cap camp i no hi ha roderes de tractors. Només les empremtes dels tacos de les motos de muntanya denoten que algú hi transita i els feréstecs unglots dels senglars han substituït les anteriorment habituals petjades de ferradures de cavall. Segur que en Play, amic de l’ànima, home clavat al vell cowboy de l’anunci de Malboro, que impassible conduïa per aquests camins bosquetans, corrues de genets de cap de setmana, ha canviat de ruta. El sol va pujant, però la frescor de la coberta vegetal em protegeix. La sensació de comunió amb la natura em porta als llavis la Canción del pirata d’Esproceda, apresa de memòria a l’escola juntament amb poemes de Santa Teresa i San Juan de la Cruz. És el cant anàrquic a la llibertat d’un pirata, sense déus ni pàtries que, oposat a l’«Una, grande y libre» de l’època, nega les proclames nacionalistes del poder, d’allà on vinguin i amb el que em sento identificat. La recito en veu alta. Aquí, per raó d’espai, vaig directe a la segona estrofa, que podria ser el titular de qualsevol diària d’avui. «Allá muevan feroz guerra ciegos reyes/ por un palmo más de tierra,/ que yo tengo aquí por mío/ cuanto abarca el mar bravío/ a quie nadie impuso leyes».

Les cigales, excitades pel rapsode, em fan els cors rascant amb furor les seves potetes. El nostre recital poètic eixorda el bosc tapant el cant melodiós de la merla i el pit-roig, condemnats a afegir-s’hi a crits o esperar un moment més propici, en què aquests sorollosos insectes afluixin el seu ímpetu poètic i deixin intervenir als altres intèrprets. A mi no em molesten, és l’antítesi del silenci del bosc. Potser algun urbanita de vacances es despertarà en una casa rural i demanarà que facin callar aquestes bèsties, com li va passar a l’orgullós gall piperita, que volia gresca amb les gallines just a punt de trenc d’alba. Va acabar a la cassola, pobret! Caldrien moltes cassoles per tantes cigales, penso somrient. Però que no es confiïn, bufen vents orientals que acrediten els insectes com uns sacs de proteïnes gens menyspreables.

El camí està sec, molt sec, fa dies que no plou, sembla estrany que d’aquí a un parell de mesos, si el maleït canvi climàtic no ho espatlla, estarà moll, enfangat, amb bases d’aigua, i començaran a aparèixer, per art de màgia, els preuats ceps, els rovellons, les mucoses, els fredolics, els rossinyols i tots els companys de viatge que faran que el meu passeig bosquetà sigui un exercici continuat de ronyons, malauradament cada cop més feixuc.

Porto estona caminant i del record del mar del pirata passo a una travessia marinera menys anĂ rquica, mĂ©s reflexiva amb la qual tambĂ© m’identifico: Ă©s en Kavafis parlant del camĂ­ cap a l’Ítaca somiada: «Has de pregar que el camĂ­ sigui llarg. […] És preferible que duri molts anys/ i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,/ ric de tot el que haurĂ s guanyat fent el camĂ­,/ sense esperar que t’hagi de dar riqueses ĂŤtaca».

Convindria que més d’un ho accepti i ho valori.

Giro altre cop a la dreta -tampoc li busqueu connotacions malicioses-. El camĂ­ s’ha fet mĂ©s ample. Han netejat el bosc de la meva esquerra, han eliminat quasi tots els pins i tot el sotabosc. Fa una sensaciĂł estranya. Sembla un bosc del nord on la frondositat dels arbres no deixa entrar la llum i a sota no hi creix res, molt llunyĂ  dels lluminosos i embardissats boscos mediterranis. Veurem si tan net a la tardor s’hi faran bolets…

El camí ha perdut el seu arc de vegetació. Veig volar orenetes i més amunt un aligot fa voltes esperant que algun pobre rosegador es mogui per caure-li al damunt. Penso en el conill que he vist abans i desitjo que no surti del cau. Fa massa calor, que esperi al capvespre per pasturar, que, amb una mica de sort, l’àliga i els seus pidolaires aligots del niu estaran assadollats.

Ha passat una hora quan torno a la carretera de l’Escala, que segueix sent un cabalós riu de cotxes. Espero una estona mirant a dreta i esquerra. Cap d’ells fa la mínima sensació d’afluixar la marxa, més aviat diria que la vista d’un vianant excita els seus més baixos instints, accelerant fins quasi tocar al de davant. Finalment amb esperit quasi suïcida em llenço fins a la mitgera de la carretera, on fa una petita illa per girar els cotxes cap al poble. Em sento com un nàufrag desesperat fins que veig que s’acosta per la corba d’Orriols una furgoneta que va més lenta que la resta cotxes deixant uns metres de distància amb el vehicle que la precedeix. Em llenço a travessar la resta de carretera amb el crit de Cèsar creuant el Rubicó: Alea jacta est.

La sort ha estat de part meva i arribo sa i estalvi a l’altra riba. Amb pas pausat i cobert de suor, faig els cinquanta metres fins a l’era de casa, on hi ha la veritable Riba, la Mercè.

Assegut a la cadira del porxo prenent una cervesa fresca, recito per a mi De vita beata, de Gil de Biedma: «En un viejo país ineficiente,/ algo así como España entre dos guerras/civiles, en un pueblo junto al mar,/ poseer una casa y poca hacienda/y memoria ninguna. No leer,/ no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,/ y vivir como un noble arruinado/ entre las ruinas de mi inteligencia».

Salut i bon estiu!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li