Un empordanès al segrest de Núria

0
1243

El pastisser jubilat Nemesi Solà, resident a Sant Pere Pescador des de fa trenta anys, va participar activament en aquesta acció


Aquest mes de juliol s’ha complert 50 anys del segrest de la imatge de la Mare de Déu de Núria per part d’una colla d’activistes catalanistes per evitar que les autoritats franquistes de l’època fossin les protagonistes de l’acte de coronació d’aquella verge. La desaparició de la talla romànica es va produir la nit del 8 al 9 de juliol de 1967. Els fets van ser qualificats com un “robatori sacríleg”, però al darrere d’aquella acció hi havia unes persones de profundes conviccions religioses.

Durant les darreres setmanes s’han recordat aquests fets, que en el seu moment tingueren una repercussió d’àmbit internacional ja que a ningú se li amagava el rerefons polític que hi havia al darrera de la desaparició i així va ser reivindicat a la premsa estrangera pel grup promotor. La coronació es va fer amb una rèplica de guix i la talla va tornar al seu lloc cinc anys més tard, lliurada sota secret de confessió. Tot i que encara avui no es coneix públicament el nom de totes les persones que van participar en l’acció, un dels noms que des de fa anys no se n’ha amagat d’assumir-ho és Nemesi Solà, un venerable jubilat que resideix des de fa més trenta anys a Sant Pere Pescador.

Nascut l’any 1929 a Barcelona, Nemesi Solà va ser pastisser i forner de professió, fou escolà a Montserrat. Es formà en el cristianisme de base i en l’escoltisme, dins el qual ocupà llocs de responsabilitat i fundà l’agrupament Abat Marcet. Compromès amb l’antifranquisme, organitzà fugides a través dels Pirineus i participà en accions de la vaga de tramvies del 1951. Membre de nombroses organitzacions catalanistes, entre les quals hi ha l’Associació Tradicions i Costums, de la qual fou un dels fundadors (1961), i Òmnium Cultural.

A partir dels Focs de Sant Joan (1950) promogué la Flama del Canigó (1965), un dels símbols reivindicatius dels Països Catalans. El 1967 organitzà i dugué a terme el segrest de la imatge de la Mare de Déu de Núria per evitar que fos coronada pel dictador Franco. Tingué també un paper molt important en la dignificació de l’espai del Fossar del les Moreres com a president fundador del Memorial 1714 (1985). Contribuí decisivament amb els seus fons de llibres i documents a la biblioteca del Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera (2007). L’any 2015 rebé el premi Joan Amades en reconeixement a la seva trajectòria.

LES RAONS. En una conversa mantinguda fa uns anys amb HORA NOVA, Solà explicava que aquella acció es va fer “per dignitat. D’entrada nosaltres anàvem en contra que el règim, per damunt de l’església, fes un acte ‘polític-religiós-militar’. Ni com a cristians ni com a catalans no ho podíem acceptar. Això s’havia d’evitar. Van sorgir mil idees, i la millor va ser que la marededéu fes vacances. Era indiscutible, no podíem esperar a última hora”.

Pel que fa als preparatius ha explicat que “vam pujar-hi la setmana abans. El que pujava al cotxe, se’n va anar al cinema a Ripoll i va pujar a Núria a les tres de la matinada. Era normal que entressis al restaurant i allà hi havia un passadís que portava a la porta de l’església, on la gent es quedava a dormir. Anàvem preparats per fer saltar en estelles tot el pany i obrir la porta. Vam anar fent relleus, posant un drap a sobre perquè no se sentís la remor. Quan va saltar el pany vam entrar a l’església, vam pujar al cambril i vam descollar la marededéu. N’havíem pres les mides i teníem una motxilla tubular preparada, que era exacta per ella. Ben tapada i protegida amb un casc d’espeleologia, que no prengués mal, i avall. El cotxe ens esperava a Ribes”.

En total van ser quatre persones “perquè si algú es torçava el peu es poguessin anar rellevant. El que havia de fer l’itinerari des de Núria a Queralbs el sabia fer a ulls clucs. Vam pujar al cotxe a Queralbs, i d’allà a Ribes. El tros més perillós va ser de Ribes a Ripoll. Després vam tirar cap a Vallfogona, Olot, Girona, i fins a can Pujades de Vallgorguina. La casa quedava isolada i tenia totes les condicions. Hi havia un armari de doble fons i vam tenir-la allà vuit dies, mentre preparàvem un altre lloc. Els qui van fer l’operació van simular que anaven a fer una travessa a Montnegre. Allà es perdia la pista. En aquest lloc, s’hi va estar vuit dies, i d’allà la van portar a casa del meu germà, amb el compromís que no anés a cap reunió ni manifestació durant quatre anys. Estava tot ben organitzat i no ens coneixíem els uns als altres. Un dels nostres col·laboradors, Albert Manent, es va cuidar de donar la informació a les agències de la informació”.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li