Un diumenge a Lledoners

Aquest diumenge passat, amb un grup d’amics, vam anar a la presó de Lledoners a visitar Jordi Sànchez. Personalment el coneixia poc, però l’havia tractat durant l’etapa en què era dirigent de la Crida a la solidaritat (no la d’ara, sinó la dels anys vuitanta). Alguns dels qui hi anàrem sí que el coneixien bé, també d’aquella època, i foren ells que em convidaren a afegir-me a la comitiva.

Un cop ens van assignar el dia i l’hora, vam haver d’anar-hi una hora abans per complir tots els requisits de seguretat. Un dels amics comentà, quan ja érem a dins, que els dispositius i els espais de control de la presó eren molt semblants als dels aeroports, sobretot als dels EUA, on són especialment minuciosos en aquestes qüestions. Després de passar per diferents dependències, les visites es fan en unes sales individualitzades amb cubicles de vidre, amb un petit altaveu connectat amb un telèfon, que es talla quan s’acaba el temps concedit. Afortunadament, quan hi vam entrar, vam poder saludar també, a través dels vidres, Oriol Junqueras i Raul Romeva, que rebien d’altres visites en aquell mateix moment. Vam trobar un Jordi Sànchez molt animat i distès, amb moltes ganes de parlar de política. Ens digué que tant ell com la resta de presos polítics valoraven molt les grans concentracions de suport que han rebut i que no han defallit en tots aquests anys. També estava molt orgullós de la mobilització general a favor del procés que ha persistit tot aquest temps: «Qui ens havia de dir que després de la repressió del 2017 la gent es mantindria massivament mobilitzada més de dos anys després!», ens digué. I és que precisament és la gent, segons ell, el gran actiu del moviment independentista. Es mostrà crític pel fet que no s’hagi realitzat una valoració d’errors i encerts compartida per tots els partits i organitzacions de la societat civil implicades. Ens explicà que tenia escrit un llibre sobre els esdeveniments anteriors i posteriors a l’u d’octubre del 2017, però que no s’havia decidit a publicar-lo per no suscitar més polèmiques públiques.

Coincidírem que es troba a faltar, ara i abans, una direcció política conjunta. I lamentàrem que una hipotètica actuació unitària semblava cada cop més llunyana, en uns moments en què les estratègies polítiques, en el mateix si del moviment, semblen més divergents que mai. Comentàrem també els efectes que podria tenir, en el procés, la negociació que sembla que s’inicia i valorarem la seva incerta viabilitat. Així mateix, consideràrem la necessitat que existeixi una alternativa política sòlida, al més àmplia possible, sobretot en el cas que aquesta negociació no arribi a bon port. L’hora de visita que ens havien concedit ens va passar volant.