Un disc volador a Sant Llorenç

0
1024

Un grup de veïns del poble es reuneix cada setmana per practicar l’‘ultimate frisbee’, de moment a nivell amateur


 

Potser hi haurà qui llegeixi aquestes línies i s’adoni, per primera vegada, que el popular frisbi que tothom ha tirat alguna vegada a la platja o al jardí de casa és, en realitat, la derivada quotidiana d’un esport d’equip competitiu molt popular a països com els Estats Units o el Canadà.

UNA MICA D’HISTÒRIA. Va ser a terres estatunidenques, precisament, on va aparèixer el primer frisbi. Això va tenir lloc el 1903 a Califòrnia, quan un grup de joves es passaven un disc volador improvisat amb la base d’una llauna dels pastissos de l’empresa Frisbie Pie Company. No obstant això, no va ser fins al 1946 quan Walter Frederick Morrison, inspirant-se en la forma de la base del pastís, va fer el primer frisbi de plàstic, una creació poc reeixida per la seva fragilitat.

A la dècada dels cinquanta tot plegat es va popularitzar, especialment de la mà de l’empresa Wham-O, fabricant de joguets, que va comprar la idea a Morrison. Això va incentivar la creació de diverses formes de discs voladors, fins que el 1964 es va posar a la venda el primer model professional. Tres anys més tard, uns estudiants de secundària van aportar les regles al joc, combinant conceptes del futbol americà, el futbol i el bàsquet, mentre que un altre alumne, David Leiwant, va batejar l’esport com a ultimate, tenint en compte que el considerava «la màxima experiència esportiva possible».

FRANCESC EGIDO

SALT A LA COMARCA. L’esport va aterrar a terres catalanes als anys noranta, i tot i que es tracta d’una disciplina molt minoritària, el cert és que ja s’ha deixat veure a diferents racons del país. A l’Alt Empordà, després de l’aparició del Wind’s Roses, la modalitat s’ha revifat últimament des de Sant Llorenç de la Muga, on un grup de persones es reuneix cada dimecres per practicar l’ultimate al camp de futbol municipal.

«A vegades som vuit, altres cops una dotzena… Som gent de totes les edats, n’hi ha de 45 anys i també de 12, i procurem jugar partits els diumenges, quan s’hi afegeixen més persones, a vegades som més d’una vintena», explica Salva Gispert, jugador i president no oficial del col·lectiu, tenint en compte que l’equip, anomenat mig de broma Frisbee On Fire Sant Llorenç, no està constituït. «Som absolutament amateurs, però l’objectiu és agafar-nos-ho amb seriositat i, qui sap, fer algun equip federat algun dia. Ara com ara, però, no ens atrevim», diu.

De totes maneres, el grup està emparat per la Societat La Fraternitat, de la qual és una de les seves seccions. Un pas important que ajuda a consolidar, encara que sigui de manera embrionària, una idea que va aterrar al poble gràcies a Marc Sedó, funcionari de la presó Puig de les Basses que, després d’implementar amb èxit aquest esport al centre penitenciari, ho va fer al nucli alt-empordanès, on l’interès pel plat volador no ha parat de créixer. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li