Un bon bany a Roma

0
1239

A la Roma antiga, durant la República, el bany era una qüestió de decència i de salut. Calia rentar-se braços i les cames cada dia i un cop a la setmana la resta del cos, utilitzant una estança propera a la cuina per aprofitar la calor d’aquesta i escalfar l’aigua si era necessari. Al darrer segle de la República, el bany ja s’havia convertit a Roma en costum, tan important com el mateix sopar. Després de la Segona Guerra Púnica és quan van aparèixer els banys públics, nombrosíssims a tota Itàlia i les províncies, i oferien diferents serveis; l’any 33 aC ja n’hi havia 170 a Roma i arribaren més tard fins a 800. Públics vol dir que hi podia accedir tothom pagant la tarifa (normalment reduïda), no que fossin gratis.

Els elements bàsics dels banys i les termes eren: el vestuari (apodyterium); una antesala calenta (tepidarium) per anar obrint els porus; la sala calenta (caldarium) pel bany calent; una habitació freda (frigidarium); sales per rebre massatges, olis (unctorium) i molts altres serveis annexos, piscines de diferents profunditats; dutxes i massatges; gimnàs; palestra per la lluita i exercicis, joc de pilota o prendre el sol; barberia, sales de lectura i conversa i inclús biblioteques. La calefacció va arribar a ser molt sofisticada. Roma va inventar la calefacció radiant, que circulava per sota el terra i entre les parets, utilitzant el mètode de crear un espai pel qual circulava l’aire calent.

Els banys eren un negoci i com a tal es gestionaven, encara que podien haver estat construïts amb fons públics, però llavors es llogaven a un gerent (conductor), que es feia càrrec de les despeses i obtenia beneficis si aconseguia que els ingressos les superessin, tenint en compte que el preu de l’entrada (balneaticum) era simbòlic. L’hora del bany era entre migdia (meridiatio) i el sopar. Les dones també en feien ús dels banys públics, en les ciutats grans amb instal·lacions separades de les dels homes i en llocs més petits, en horaris diferents als mateixos banys. Les històries de grans bacanals mixtes als banys són de l’època Imperial tardana, i sempre parlant de dones «poc respectables».

Una dita popular a Roma deia_ «El vi, l’amor (sexe) i els banys corrompen els nostres cossos, però la nostra vida està feta de vi, amor i banys», frase trobada a la làpida de la tomba de Tiberi Claudi Secund, feta per la seva companya Mèrope. I el cert és que les termes, els banys públics de Roma, eren sinònim de la seva cultura: allà on anaven els romans, allà duien els banys, que eren més que una qüestió d’higiene (dubtosa, com veurem). Les termes eren, com descriu Mary Beard (de qui he extret aquest article, junt amb Harold W. Johnston), «elements d’igualació social i, al mateix temps, el lloc on més es manifestaven les desigualtats socials de manera més flagrant». Els puritans romans dubtaven de la moralitat de les termes, ja que a part de la higiene les veien en segons quins casos com un hàbit moralment corruptor: despullar-se, el plaer de la calor i els vapors, i el luxe, podien ser una combinació perillosa. I és que els banys van arribar a ser llocs molt luxosos en moltes ciutats de Roma, profusament il·luminats als racons on no arribava el sol, com a les termes del For a Pompeia, on es van trobar més de cinc-centes llums. Segons quins banys, hi havia qui els acusava d’estar lligats al sexe, com en el cas de les termes Suburbanes de Pompeia, un lloc meravellós per la seva situació i vistes al mar Mediterrani, però en els vestuaris del qual encara es poden veure vuit pintures d’escenes d’activitats sexuals de parelles, i també d’un trio i d’un quartet.

La higiene és un tema a part. Els escrupolosos millor que no llegiu aquest tall de la píndola. A les termes i els banys hi havia aigua, però aigua corrent, neta, canviada ben sovint? No hi havia cloració per «matar» els efectes de l’orina i altres detritus corporals. L’aigua de les piscines no es canviava constantment, tot i que en alguns banys es va intentar crear un flux d’aigua corrent i nova, que hauria de dissoldre una mica la porqueria. Beard descriu molt gràficament que hauríem trobat «una massa efervescent de bacteris» en els jacuzzis. O el poeta Marcial, que feia burla dels cagarruts que acabaven flotant-hi. I el metge Celso, que aconsellava els seus pacients sensatament dient-los que ni se’ls acudís anar als banys amb una ferida recent, «doncs acabarà gangrenada».

Tothom anava a les termes, inclús alguns esclaus, encara que fos com part del seguit dels seus amos. Els més rics tenien banys privats, però en general, rics i pobres i inclús l’emperador, en alguns casos, compartien els banys. Els banys posaven a tothom al mateix nivell, ja que despullats o gairebé, pobres i rics no es distingien, sense els atributs de la seva riquesa. Com diu un historiador, «eren un forat a la capa d’ozó de la jerarquia social». Als banys s’hi anava també a fer ostentació del cos, de la pròpia bellesa i quan es perdia, en alguns casos deixaven d’anar-hi, com la mare de l’emperador August, que diu un biògraf antic que en descobrir que li havia sortit una taca al cos quan estava embarassada, va deixar d’anar als banys, almenys fins que algú li va dir que aquella taca era un senyal diví per engendrar un emperador. O un que descriu el poeta Marcial, que reia dels que tenien una hèrnia, fins que se’n va trobar una ell mateix. Que els emperadors les utilitzaven està documentat en el cas d’Adrià emperador, que va concórrer a les termes públiques, on va veure un soldat que es rascava l’esquena contra la paret i li va demanar per què ho feia, rebent la resposta que com a soldat no tenia prou recursos per tenir un esclau que li rasqués. Adrià li va regalar uns quants esclaus i els cost del seu manteniment. I encara segueix la història, ja que diuen que en una altra ocasió Adrià va tornar a les termes i hi havia tot un grup rascant-se l’esquena a la paret, i els va dir que podien rascar-se-la mútuament.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li