Un bon bany a Roma

0
897

A la Roma antiga, durant la RepĂșblica, el bany era una qĂŒestiĂł de decĂšncia i de salut. Calia rentar-se braços i les cames cada dia i un cop a la setmana la resta del cos, utilitzant una estança propera a la cuina per aprofitar la calor d’aquesta i escalfar l’aigua si era necessari. Al darrer segle de la RepĂșblica, el bany ja s’havia convertit a Roma en costum, tan important com el mateix sopar. DesprĂ©s de la Segona Guerra PĂșnica Ă©s quan van aparĂšixer els banys pĂșblics, nombrosĂ­ssims a tota ItĂ lia i les provĂ­ncies, i oferien diferents serveis; l’any 33 aC ja n’hi havia 170 a Roma i arribaren mĂ©s tard fins a 800. PĂșblics vol dir que hi podia accedir tothom pagant la tarifa (normalment reduĂŻda), no que fossin gratis.

Els elements bĂ sics dels banys i les termes eren: el vestuari (apodyterium); una antesala calenta (tepidarium) per anar obrint els porus; la sala calenta (caldarium) pel bany calent; una habitaciĂł freda (frigidarium); sales per rebre massatges, olis (unctorium) i molts altres serveis annexos, piscines de diferents profunditats; dutxes i massatges; gimnĂ s; palestra per la lluita i exercicis, joc de pilota o prendre el sol; barberia, sales de lectura i conversa i inclĂșs biblioteques. La calefacciĂł va arribar a ser molt sofisticada. Roma va inventar la calefacciĂł radiant, que circulava per sota el terra i entre les parets, utilitzant el mĂštode de crear un espai pel qual circulava l’aire calent.

Els banys eren un negoci i com a tal es gestionaven, encara que podien haver estat construĂŻts amb fons pĂșblics, perĂČ llavors es llogaven a un gerent (conductor), que es feia cĂ rrec de les despeses i obtenia beneficis si aconseguia que els ingressos les superessin, tenint en compte que el preu de l’entrada (balneaticum) era simbĂČlic. L’hora del bany era entre migdia (meridiatio) i el sopar. Les dones tambĂ© en feien Ășs dels banys pĂșblics, en les ciutats grans amb instal·lacions separades de les dels homes i en llocs mĂ©s petits, en horaris diferents als mateixos banys. Les histĂČries de grans bacanals mixtes als banys sĂłn de l’ùpoca Imperial tardana, i sempre parlant de dones «poc respectables».

Una dita popular a Roma deia_ «El vi, l’amor (sexe) i els banys corrompen els nostres cossos, perĂČ la nostra vida estĂ  feta de vi, amor i banys», frase trobada a la lĂ pida de la tomba de Tiberi Claudi Secund, feta per la seva companya MĂšrope. I el cert Ă©s que les termes, els banys pĂșblics de Roma, eren sinĂČnim de la seva cultura: allĂ  on anaven els romans, allĂ  duien els banys, que eren mĂ©s que una qĂŒestiĂł d’higiene (dubtosa, com veurem). Les termes eren, com descriu Mary Beard (de qui he extret aquest article, junt amb Harold W. Johnston), «elements d’igualaciĂł social i, al mateix temps, el lloc on mĂ©s es manifestaven les desigualtats socials de manera mĂ©s flagrant». Els puritans romans dubtaven de la moralitat de les termes, ja que a part de la higiene les veien en segons quins casos com un hĂ bit moralment corruptor: despullar-se, el plaer de la calor i els vapors, i el luxe, podien ser una combinaciĂł perillosa. I Ă©s que els banys van arribar a ser llocs molt luxosos en moltes ciutats de Roma, profusament il·luminats als racons on no arribava el sol, com a les termes del For a Pompeia, on es van trobar mĂ©s de cinc-centes llums. Segons quins banys, hi havia qui els acusava d’estar lligats al sexe, com en el cas de les termes Suburbanes de Pompeia, un lloc meravellĂłs per la seva situaciĂł i vistes al mar Mediterrani, perĂČ en els vestuaris del qual encara es poden veure vuit pintures d’escenes d’activitats sexuals de parelles, i tambĂ© d’un trio i d’un quartet.

La higiene Ă©s un tema a part. Els escrupolosos millor que no llegiu aquest tall de la pĂ­ndola. A les termes i els banys hi havia aigua, perĂČ aigua corrent, neta, canviada ben sovint? No hi havia cloraciĂł per «matar» els efectes de l’orina i altres detritus corporals. L’aigua de les piscines no es canviava constantment, tot i que en alguns banys es va intentar crear un flux d’aigua corrent i nova, que hauria de dissoldre una mica la porqueria. Beard descriu molt grĂ ficament que haurĂ­em trobat «una massa efervescent de bacteris» en els jacuzzis. O el poeta Marcial, que feia burla dels cagarruts que acabaven flotant-hi. I el metge Celso, que aconsellava els seus pacients sensatament dient-los que ni se’ls acudĂ­s anar als banys amb una ferida recent, «doncs acabarĂ  gangrenada».

Tothom anava a les termes, inclĂșs alguns esclaus, encara que fos com part del seguit dels seus amos. Els mĂ©s rics tenien banys privats, perĂČ en general, rics i pobres i inclĂșs l’emperador, en alguns casos, compartien els banys. Els banys posaven a tothom al mateix nivell, ja que despullats o gairebĂ©, pobres i rics no es distingien, sense els atributs de la seva riquesa. Com diu un historiador, «eren un forat a la capa d’ozĂł de la jerarquia social». Als banys s’hi anava tambĂ© a fer ostentaciĂł del cos, de la prĂČpia bellesa i quan es perdia, en alguns casos deixaven d’anar-hi, com la mare de l’emperador August, que diu un biĂČgraf antic que en descobrir que li havia sortit una taca al cos quan estava embarassada, va deixar d’anar als banys, almenys fins que algĂș li va dir que aquella taca era un senyal divĂ­ per engendrar un emperador. O un que descriu el poeta Marcial, que reia dels que tenien una hĂšrnia, fins que se’n va trobar una ell mateix. Que els emperadors les utilitzaven estĂ  documentat en el cas d’AdriĂ  emperador, que va concĂłrrer a les termes pĂșbliques, on va veure un soldat que es rascava l’esquena contra la paret i li va demanar per quĂš ho feia, rebent la resposta que com a soldat no tenia prou recursos per tenir un esclau que li rasquĂ©s. AdriĂ  li va regalar uns quants esclaus i els cost del seu manteniment. I encara segueix la histĂČria, ja que diuen que en una altra ocasiĂł AdriĂ  va tornar a les termes i hi havia tot un grup rascant-se l’esquena a la paret, i els va dir que podien rascar-se-la mĂștuament.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li