Un advocat que fa (el o de) pagès

0
1116

Avui he tingut judici a Barcelona i com a bon advocat de pagès m’he aixecat d’hora, m’he dutxat i he buscat a l’armari el traje de festa major, un de blau-marí que fa un munt de temps que tinc però que encara està de molt bon veure. A quarts de vuit del matí ja era a l’estació de Camallera, on, juntament amb la meva jove Natàlia, ens hem enfilat al borreguer, ella cap a ICRA de Girona, on fa experiments sobre aigües contaminades, i jo cap a la capital.
Mentre el tren s’anava emplenant d’estudiants endormiscats nosaltres parlàvem de les incongruències de les majories en els règims democràtics que voten sistemàticament als candidats menys progressistes i dels casos paradigmàtics de Putin, Trump i Rajoy i de les similituds entre els tres. Com pot ser que triomfin amb unes polítiques que objectivament no afavoreixen la majoria, sinó les elits econòmiques? El trajecte se’ns ha fet curt i la resposta està en el vent, com deia Bob Dylan.

A partir de Girona les notícies del diari i petites becaines s’han anat alternant fins que, després de dues hores i deu minuts, quasi el mateix temps que l’AVE de Barcelona a Madrid, he arribat a l’estació de Sants. Una petita passejada fins a la plaça del mateix nom per agafar el metro per anar a Santa Eulàlia i una altra per arribar finalment a la pomposament denominada Ciutat de la Justícia, nom que segons com es miri es podria considerar un oxímoron, veient determinades actuacions judicials.

La primera visió que he tingut en girar la cantonada ha estat la del cartell de la pel·lícula King Kong: un apilament d’edificis cúbics, mamotrètics i plens de finestres amenaçant caure al damunt teu. L’entrada a l’immens hall no millora la impressió i et sents entrar en el Procés kafkià, i no va amb segones intencions. Una miniatura perduda en un formiguer humà que es mou com una massa viscosa a la recerca de la sala assignada per a la celebració del respectius judicis. Aquí i allà, com a corbs negres, destaquen les togues dels advocats.

La nostra sala de vistes està al tercer pis. Pugen per les escales mecàniques, recorrem passadissos llargs i buits fins a arribar a destinació. Com que ja soc un advocat de comarca i no conec l’estructura interna de la Ciutat de la Justícia, demano a un col·lega on és la sala de togues, que naturalment és a l’altra punta, al primer pis. Desfaig el camí, altre cop escales i passadissos, em proveeixo de la identificadora capa i torno: més escales i passadissos. Fa calor, els judicis van amb una hora de retard, com a casa. Res de nou.

En retornar a Llampaies m’esperava una sorpresa agradable: la carbassera que havia plantat al jardí, tenia una flor de carabassó oberta i formosa que m’anunciava la primavera. Quina ximpleria, podeu pensar, però hi ha un detall important per donar el seu veritable valor a la flor de carbassó, ja que per mi té el simbolisme d’un renaixement. M’explico. Quan la Mercè i jo, juntament amb el Dani petit, vinguérem a viure a Llampaies, fugíem de la ciutat buscant recuperar els valors de la vida al camp. Un dels primers catecismes que vam comprar va ser El huerto autosuficiente, un llibre editat magníficament, ple de dibuixos indicatius, tan detallats i exhaustius com si fossin per a nens, cosa que potser no era gaire equivocada des del punt de vista del nostre coneixement i experiència.

Abans de finalitzar la restauració de la casa i, vivint a cavall encara entre la capital i el poble, ja havíem plantat les primeres tomateres i enciams, que naturalment van servir d’excel·lent aliment a caragols, papus, pulgons i paràsits diversos.

A poc a poc vam aprendre que era millor demanar l’ajuda impagable d’un veí jubilat perquè fes el nostre hort i quedar-nos amb l’honorable feina de proveir-lo de planter i, quan fos el moment, recollir els fruits de la terra. Va ser la nostra època daurada com a horticultors, tant gratificant moralment, que ens vam animar a fer de grangers i instal·làrem als baixos de la casa unes gàbies disposats a dedicar-nos també a la cria de conills. Una activitat que realitzaven amb molt d’èxit quasi totes les cases del poble. No donava gaire feina i tenia l’encant de veure com ells sols es reproduïen i multiplicaven fent honor a la seva fama. Quan arribaven a un cert pes, els posàvem en un sac i esperàvem a la carretera el camió de l’escorxador, que, sense discussió, te’ls comprava. Tocaves diners i et senties milionari.

Van néixer la Mercè i en Guillem; el pagès que portava l’hort es va morir. La fura ens va ensenyar que era capaç de travessar els barrots de les gàbies dels conills i deixar d’ells tan sols la pell i, per acabar-ho d’adobar, la maleïda marieta de l’escarabat de la patata es va fer un bon tip de reproduir-se en les fulles de les meves patateres amb el desastrós resultat que, del sac de patates de sement plantat, del que esperava fer-ne trumfes per tot l’any i encara regalar-ne als amics, no en vaig recollir ni un sac.

Vaja!, un màster pràctic de pagès de dos anys ens va ensenyar, entre altres coses, que les herbes les has d’arrencar quan toca i no quan pots, i que l’hort dona els fruits tots alhora i no gradualment, tenint present les teves necessitats culinàries. En realitat em resultava extraordinàriament frustrant quan tornava de collir una albergínia escanyolida, rescatada d’entre el bosc d’herbes del meu hort, i es presentava a casa el veí per regalar-me un cabàs ple de pebrots, albergínies i tomates lluents i nodrits, ja que en tenia tants que acabava donant-los als porcs.

Fets com aquest, units al fet que el terra cada cop em semblava més lluny, foren determinants per aparcar El huerto autosuficiente en un prestatge, per vendre’m el motocultor PIVA, que pesava com un mort, renunciar a la incipient vocació de pagès i dedicar-me fonamentalment a fer d’advocat amb exclusivitat i, per obtenir verdures i hortalisses de proximitat, acceptar pagaments en espècie dels meus veïns

Però les il·lusions perduren i ara, passats trenta anys, la Mercè ha tornat a caure a la temptació plantant dues mates de bledes que diu que donen fulles constantment i no donen feina. Per més comoditat i assegurar-se que les regarà, les ha plantat entremig dels rosers. La veritat és que són unes mates molt aparents i, amb aquesta primavera tan primavera que tenim, fan goig de veure. Aquest bon exemple d’integració jardí-hort m’ha animat _encara que no sigui amb intenció d’arribar a ser autosuficients_ a plantar dues carbassoneres a un extrem de la gespa i quatre tomateres a prop de la piscina. Del meu passar com a granger perviu el galliner on quatre gallines cloquegen felices, que senten també la poètica estació i van amb l’ovulació desfermada ponent ous a tutiplé.

No és la primera vegada que faig un jardí-hort. Els anys setanta del segle passat, la Mercè i jo, junt amb altres amics, joves i hippiosos, vam llogar una caseta amb una mica de jardí en una urbanització dels afores de Barcelona amb la intenció de fer una comuna rural. Una de les primeres mesures que vam prendre va ser la d’arrencar el tros de gespa petit burgès que hi havia davant la porta de la cuina per plantar-hi tomateres. A la mestressa li va venir un cobriment de cor quan ens va venir a cobrar el lloguer i, sense atendre les nostres raons ecologistes, va fer tot el possible perquè marxéssim. Crec que ni tan sols vam arribar a menjar les tomates. Però aquesta és una història passada que no ha marcar el futur esplendorós dels nostres horts enjardinats, o a l’inrevés.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li