Trilogia vírica

0
1032

Diu el refrany, benvolguts lectors, que «Tres, eran tres las hijas de Elena; tres eran tres y ninguna era buena» i així tres han estat, perquè mai venen soles, les desgràcies que ens han esdevingut amb una rapidesa i uns assoladors efectes mai pensats, mai vistos, mai desitjats en el futur.

La primera ha estat la del virus en concret, un element patogen d’una agressivitat, no sé si es pot dir impensable, inimaginable i imprevista, perquè el que sembla que està clar malgrat que no se sàpiga, o no es vulgui saber o no ens ho vulguin fer saber perquè conèixer la realitat ens conduiria a un enfrontament bèl·lic d’escala mundial i els nostres dirigents s’estimen més el mal menor, el que tots tenim in mente és que no ha estat un càstig de la naturalesa, com algunes ànimes càndides semblen creure perquè així pel cap baix ho proclamen (quedo bocabadat, pasmao, que diria el castís davant les seves explosions d’alegria en veure que han disminuït les emissions de C02: vinga, si us plau, una pandèmia d’aquest abast de tant en tant), sinó que ha estat creació humana aprofitant el desenvolupament de la biotecnologia.

No, senyors, no ha estat Gaia la que ens ha castigat pel malbaratament de recursos, perquè la naturalesa no es venja, sinó que simplement pateix humilment les nostres possibles desfetes (o hem de concloure que a menys població mundial menys esgotament de recursos i ja li venia bé a la Terra una mortaldat d’aquest tipus o millor encara si hagués estat més gran? Pensin-s’ho!). Ha estat l’ésser humà, que obeint el mandat o l’oferiment diví de dominar la Terra peca de supèrbia o de maldat.

La segona la constitueix el tractament, el seguiment declaratiu i sanitari que els poders polítics de manera directa o a través dels seus voceros, tant el nacional com els regionals (en aquest darrer cas faré referència només a Catalunya perquè les decisions adoptades pels altres «lehendakaris d’Oklahoma», segons els definia en el seu temps el que fora president del TC Jiménez de Parga, no ens afecten gens ni mica si no és per veure la palla en l’ull aliè abans que la biga en el propi) han anat desenvolupant mitjançant les seves corresponents administracions amb unes actuacions, requeriments i exigències els quals més semblaven el repartiment d’un botí que la distribució ordenada de tasques i de responsabilitats: un ampli conjunt, una vertadera tirallonga de despropòsits en passar d’una primera frivolitat (potser encobridora del no saber què fer, de no estar preparats) en afirmar, des de Madrid estant, que encara que «cuanta más gente junta más riesgo puede haber», «la reivindicación va más allá del riesgo» perquè «el machismo es más peligroso y mata más que el coronavirus» i, «por tanto, yo os llamo para irnos a la manifestación del 8-M», (Cristina Almeida dixit) a un absolut caos de mesures i contramesures, de compres fallides, de tripijocs polítics que res tenien a veure amb la ciència mèdica i la salut i sí amb espuris interessos partidistes, de dimes y diretes, de digos i Diegos en el qual el confinament, com a expressió de la més absoluta incapacitat de resposta, ha estat la pedra filosofal o el quixotesc bàlsam de Fierabrás per curar-nos del mal. (Per cites diferencialment catalanes, per no afeixugar-los, els deixo aquest enllaç:

https://cronicaglobal.elespanol.com/politica/video-deja-en-evidencia-govern-con-gestion-crisis-coronavirus_334902_102.html.

I finalment, com si es tractés d’un sil·logisme, fent valdre les dues desgràcies anteriors com a premisses primera i segona, la conclusió a aquestes és el desastre social i econòmic que, en aquest cas sí que ens avisen però no sé si és perquè estem previnguts o perquè anem posant les barbes en remull que tampoc no tenen solucions, ja hem començat a viure els resultats de les mesures de paralització pràcticament total (es pot dir que gairebé el sector alimentari és l’únic que s’ha mantingut dempeus) de les activitats de tota mena, suposo que no fa falta descriure-les una a una, com a única mesura de contenció del mal, que la de la lluita, els esforços, els sacrificis del corpus sanitari no ens ha de fer perdre de vista la responsabilitat que, més enllà de la política i arribant a la possible causa penal, poden tenir alguns dels nostres governadors.

De veritat, de veritat era necessària aquesta paralització del país sabent (o no ho sabien ni tampoc s’ho imaginaven?) que això representaria, representa o en termes optimistes (deixem-ho més com perill, més com possibilitat que probabilitat) pot representar fam, suor i més llàgrimes que les ja vessades?

Jo no hi estic d’acord, crec que amb aquesta mena de totalitària manu militari que, curiosament, ha adoptat un govern que es vanta de ser antimilitarista i antipolicíac, l’únic que se’ns ha demostrat és que els nostres governadors han volgut aplicar sobre la ciutadania una mà, més que de fermesa, d’«ordeno, mando y quiero que se haga» imposant-nos una penitència pels pecats objectes dels seus propis errors.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li