Tres regals de Nadal

0
1062

L’article del mes de desembre ha de ser un article amable per no fer malbé les digestions dels innumerables àpats que consumim en aquests dies de joia obligada. Però malgrat aquesta voluntat, com succeeix de vegades amb els regals de Reis, és carbó el primer que trobes i, carbó emocional va ser rebre l’anunci d’una pèrdua estimada. Aquest Nadal tancarà una llibreria a Figueres, no és cap novetat, ja fa uns anys que van anar caient les històriques: primer la Lara, després la Mallart el 2013 i la Masdevall el 2015, la d’aquest any és la jove Llibreria Low Cost, que va néixer com la nostra editorial Cal·lígraf, fa vuit anys. Ha estat un temps de col·laboració intensa amb l’Ester i l’Abel, els dos titans que l’han portada, oferint una selecció extraordinària de llibres descatalogats, sobretot infantils, d’art i de cuina, així com la mostra més extensa de tota la literatura local i promovent innumerables iniciatives culturals. L’Ester va publicar amb nosaltres La cuina de la neta, o com fer les receptes de l’àvia amb el poc temps que té una neta treballadora. Un llibre imprescindible per quedar bé amb els amics sense quedar atrapat/ada a la cuina.

Notaré a faltar l’aparador de novetats, sempre amb algun nou cartell de presentació d’un llibre, en la meva ruta de l’estació al despatx i sobretot el somriure ample de l’Ester o, darrerament, la salutació des de la profunditat del mostrador colgat de llibres de l’Abel, comentant qui podria ser el presentador.

Heu decidit tancar voluntàriament l’etapa llibretera de la vostra vida, espero que hàgiu encertat amb la decisió, per tant només cal que us desitgi «barca nova i bon vent!».

DANI TORRENT
DANI TORRENT

Després d’un comiat, donem una benvinguda. Benvinguda sigui la iniciativa municipal d’incentivar el consum d’aigua de l’aixeta a Figueres. La setmana passada l’amic José Luis Torres criticava des d’aquestes pàgines la despesa en envasos de vidre de la iniciativa. Jo, personalment, crec que és una mesura humil però encertada, que si qualla en el sector de la restauració, cosa que dubto, ens permetrà tornar a no gaires anys enrere, quan la gerra d’aigua era el primer que posava a taula el cambrer mentre seies o els gots d’aigua que acompanyaven el cafè. Costums que encara països civilitzats com Grècia, a la qual he tornat a començaments de desembre, després explicaré per què, mantenen plenament en vigor. I parlant de restauració, aprofitant la reivindicació de la gerra d’aigua, un altre apunt que vull fer és sobre del vi de la casa.

Sempre m’ha semblat una indecència el tractament que fan del vi la majoria dels restaurants del nostre país, i en aquest cas em refereixo a Catalunya, doncs a la resta de comunitats autònomes, amb les seves diferències, no ho fan. Hi ha dues característiques molt esteses entre els restaurants de menú, i més si són en zones turístiques: el vi de la casa és una autèntica porqueria i de vegades penso que els deu resultar difícil trobar aquell vi infecte, ja que a casa nostra hi ha vins molt dignes a preus irrisoris. Quina diferència amb els restaurants navarresos o bascos!, que per raons familiars són els que més conec, on és un punt d’honor que el vi de la casa destaqui la qualitat del local. Aquí, per contra, al cambrer, quan li preguntes pel vi de la casa, et mira amb una cara estranyada, pensant que tens idees suïcides i t’aconsella que miris la carta de vins. I aquesta és l’altra característica que trobo errònia dels nostres restauradors, els preus dels vins de la carta semblen posats per José Maria el Tempranillo en una nit de clara de lluna. Els vins bons que a un súper qualsevulla trobes a un preu raonable de 6 o 7 euros per exemple, el veus multiplicat per tres a la carta del restaurant, quan tota manipulació que els suposa és treure el tap de l’ampolla. Recordo fa uns anys a Buenos Aires que, al carrer on m’hostejava, hi havia un petit restaurant de menjar argentí regentat per uns xinesos, en el qual cada vespre hi havia un munt de gent fent cua per sopar. Un dia vaig preguntar a una parella que esperava per entrar quin era l’atractiu d’aquell local, que no tenia cap glamur, i em van dir que amb el menú, de preu més que raonable, incloïen un excel·lent Malbec de les bodegues de Mendoza com a vi de la casa. Em va semblar una iniciativa magnífica utilitzar el vi com a reclam publicitari per atraure clients.

El tercer regal de Nadal ha estat un viatge molt especial que la Mercè i jo hem fet la primera setmana de desembre a Atenes. Ja hi havíem estat diverses vegades però aquesta tenia un caire especial, era com una mena de tornada fideïcomissària, o sia que no tornàvem per nosaltres, sinó en representació d’un altre, concretament de l’avi de la Mercè, en Carles Riba. El motiu, ni més ni menys, la traducció que gràcies al figuerenc Eusebi Ayensa, gran hel·lenista i exdirector de l’Instituto Cervantes d’Atenes, va publicar una editorial atenesa de Les elegies de Bierville al grec, el millor llibre del poeta i sens dubte un dels crits més literaris de reivindicació dels perdedors d’una guerra, exiliats pel món errants i enyorats de la pàtria vençuda.

I parlant de vins, mireu el que Riba, una mica content pels efluvis de Dionisi, escriu al seu amic Josep Obiols, en el seu primer viatge a Grècia l’any 1927: «Escolteu, us escric un punt a la vela. Només un punt: no he començat a veure això fins que tinc una bona dosi de vi resinat al cos. Sabeu que és? Imagineu-vos que beveu un vi de casa nostra en mig d’un bosc de pins: oloreu i ja només sentiu la pineda; beveu, i ja només és una frescor que fa pinyes dins vostre i se us hi estira com un dropo magnífic. Com un dropo de l’Àsia: som a Atenes rics com uns asiàtics, positius com aquells almogàvers que fregaven l’all sobre el pa mirant-se de reüll l’Erectèion, intel·ligents com els quants poca-penes que deien “Sí, senyor” a Pèricles mentre la turba feia salsitxades i política».

Sento no compartir un entusiasme tan fervorós per la resina, però sembla que en el cas d’aquesta carta va ser molt inspiradora.

Vam fer visita obligada al temple de Posidó a Súnion, del qual en una altra carta a Obiols deia en Riba: «Tinc por que mai no sabré dir què és la badia d’Eleusis, amb el mar com dins un bressol, ni què és el temple trencat de Súnion, blanc sobre les pobres garrigues del morrot».

Nosaltres érem quasi els únics visitants en un magnífic dia de tardor, mentre el sol anava baixant cap el mar. Llavors veient l’astre a través de les altes columnes rosades, podies entendre el record tan viu que el poetà guardà en la seva ànima, perquè catorze anys més tard, el recordés des dels jardins de Bierville, on anava escoltant expectant les males notícies dels alemanys, avançant que aconsellaven tornar a fugir.

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Aquest poema el vam llegir davant d’un públic expectant sentit la seva traducció al grec, en el que era el retorn que poeta havia anunciat, pocs mesos abans de la seva inesperada mort, a la hispanista Iona Iatridis, mentre traduïa en Kavafis. Volia, aquesta vegada, conèixer la Grècia actual, la que nosaltres hem fet en qualitat de fideïcomissaris seus.

Bon Nadal a tothom, que el 2020 sigui molt venturós, i un consell d’amic: llegiu molts llibres, que us faran més feliços i potser, fins i tot, més savis.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li