Transversalitat

0
722

Que la campanya electoral municipal figuerenca, encara que sigui pels moments sense programes concrets i sense saber-se la final composició de les llistes, ha començat, és un fet si més no a can ERC, ja saben, el partit històricament més esquerrà, republicà i independentista de tots els que es fan i es desfan a les nostres contrades fins a l’aparició dels fenòmens Puigdemont i CUP, que són en aquests moments els qui la guanyen, un en secessionisme i republicanisme i els altres en esquerranisme.

L’ERC figuerenca ha enlairat el xupinasso, ha donat el tret de sortida a la carrera a l’alcaldia i ha estat la primera a presentar en societat la seva candidata, l’Agnès Lladó, circumstància de la qual els mitjans de comunicació n’han fet ressò i HORA NOVA, concretament amb una extensa entrevista a càrrec de Marta Arranz, que prenc com a base informativa per indagar, en la mesura del possible, el què, el com, el quan i el perquè dels pensaments, de les seves idees i dels seus projectes municipals, més enllà de l’empatia personal perquè si es vol exercir una valoració i una crítica política amb uns certs graus d’una sempre subjectiva objectivitat no et pots deixar atrapar per aquests paranys.

Tal vegada es podria considerar que és aquest instant massa aviat per fer una exegesi general dels seus plans, però he trobat en l’entrevista aspectes declaratius que m’han semblat dignes de glosa encara que sigui només perquè el silenci no signifiqui acceptació i que tingui temps de reflexionar envers la discrepància i acabi reafirmant-se en ella o buscant un punt d’encontre.

No entrarĂ© per tant a puntualitzar tota aquesta turmenta declarativa en què solen configurar-se els reportatges de «posada de llarg» polĂ­tics, en els que tothom sol practicar, en major o menor grau, el maniqueisme («Em fa molta il·lusiĂł presentar un projecte… i poder treure la ciutat del pou on alguns l’han posat») i en virtut del qual tothom es considera lliure de culpa per tirar la primera pedra (cal recordar aquĂ­ que, en tot cas, nomĂ©s el PP i la CUP sĂłn els grups polĂ­tics que no haurien participat directament en aquest afogament; l’ERC de Canet sĂ­ que ho va fer en aquells ara denunciats projectes faraònics vilatans a canvi que el concedissin el pin surrealista del nomenament no repetit de vicealcalde) i es mostra capaç, ho dic en termes generals, d’intentar entabanar-nos amb tot un reguitzell d’aquelles intencions de les quals, per mĂ©s bones que siguin, l’infern n’és ple. Hem de donar temps al temps i deixar que els impulsos primigenis reposin i prenguin la forma que faci possible portar-los a terme, i la veritat Ă©s que ens queda quasi un any per concretar-los i modelar-los.

Així doncs, no postil·laré la «necessitat de generar sinergies» ni la necessitat que Figueres «sigui capital comarcal de manera generosa» ni si l’oposició que ha practicat durant aquests anys ha estat «dolça, contundent o constructiva», ni que vulgui ser alcaldessa «perquè a l’Ajuntament hi hagi algú que es cregui la ciutat» (li perdonarem, considerant que la frase ha estat fruit de la passió propagandística), ni les eternes històries del begin the beguine del soterrament del tren ni del west side, un tradicional calador de vots en el qual tothom vol pescar. Però sí que vull comentar el que m’ha semblat com idea principal del seu programa i que ella adopta amb certs aires de novetat encara que fos la que jo recomanés fa anys a un altre candidat llavors com ella a l’oposició: la transversalitat.

Llegeixo amb deteniment el contingut de l’entrevista i m’adono que diu l’empàtica candidata que ella el que vol és «sumar, sumar i sumar», «tirar del carro d’un projecte molt transversal», «buscar la transversalitat», i un brot d’esperança se’m genera quan veig que coincideixen les seves declaracions públiques amb les que em va fer, no feia gaires dies, en una conversa amb altres coneguts i amics. Però més endavant em trobo amb la paletada que ensorra aquesta alegria: Primer empra el que estimo un eufemisme dels quals la política catalana n’és plena: «No pactarem amb formacions que no respectin els drets i les llibertats» (hi ha a Figueres alguna formació política representant aquestes característiques?), i més endavant afirma que «ERC va ser l’única formació que va presentar públicament una proposta de govern de concentració independentista», el que em confirma la presumpció retòrica anterior.

Caram, amb la transversalitat! Concloc, perquè, per rematar, a la pregunta «Amb qui no aniries a sopar?» respon que amb Inés Arrimadas, i el cas és que es dona la circumstància que en les darreres conteses electorals el partit liderat per aquesta senyora va ser el qui va obtenir els millors resultats no només a Figueres, sinó a Catalunya.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li