Touch of class

0
1019

Tradutore, traditore (traduir, implica una certa traïdoria). A voltes esdevé gairebé impossible. No és pas senzill de trobar una prou satisfactòria traducció. Bé, és possible que, de fet, no ho sigui per mi. Però, pel que fa a l’expressió touch of class, no és pas senzilla. El més aproximat que se m’ocorre és tenir classe, no ser vulgar. Atès que la definició no ajuda, cal referir-se als fets. No ser barroer, no menystenir a l’oponent, no permetre’s abusos que ens semblen intolerables quan fórem nosaltres els afectats. Manifestar fermament el nostre desacord i no caure en l’error de rebaixar la qualitat dels arguments propis per oposar-los als que opten per usar la demagògia, són elements molt relacionats amb «tenir, demostrar classe».

La política, el ben fer dels polítics (quan n’hi havia), tenia una qualitat que els identificava. La principal, en la meva opinió, era la de ser pedagogs, mestres o instructors de com cal arribar a acords malgrat que -inicialment- es tractés de posicions irreconciliables. Donar exemple de com el diàleg, la voluntat d’arribar a acords. Criticar, tan agudament com ho permetin les raons, escandalitzar-se del menysteniment dels propis arguments, però sense arribar mai a l’insult.

Darrerament, tant en les seus parlamentàries de l’Estat i de Catalunya, he pogut observar una preocupant i creixent tendència a l’ús d’un llenguatge que, a banda de degradar els que l’usen, degraden un dels pocs usos importants de la política. Sembla mentida que calgui recordar-ho, però em sembla que cal.

L’ús d’expressions d’indignació, especialment quan d’allò que hi ha dubte és de la pròpia dignitat, la descarada manipulació de les paraules o l’oberta contradicció de parlar de populisme quan no para de fer-ho, són uns quants exemples. Arrimadas: «partidos separatistas». Que jo sàpiga, n’hi ha d’independentistes, però de separatistes? «Volem la independència del poder judicial i la igualtat davant la llei». Parla del canvi de parer del Tribunal Suprem en el tema de la banca? No. Parla de l’incomprensible manteniment dels presos polítics en presó preventiva? No. De què parla? Parla de la «indigna voluntat d’arribar a un indult». Indigne, d’acord. Però quin «digne» parla d’«indignitat». Els polítics, tots, obliden que una de les coses més importants en política és que cal que tingui una vocació pedagògica de la societat. Usant aquesta mena de discurs, aquest estil, no m’estranya la creixent dificultat que s’observa en la convivència.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li