Tots som Perry Mason

0
702

Advocat és la professió de moda, després de la de futbolista, evidentment. La gent es passa hores i hores davant la pantalla del televisor o de l’ordinador mirant el judici del procés i tothom s’ha tornat un pèrit en la matèria. No pots anar a esmorzar al bar que sempre trobes algú pontificant sobre l’actuació dels fiscals, els advocats o el president del Tribunal, l’excel·lentíssim senyor Manuel Marchena, que s’està fent més famós que la Monyos. Potser Netflix hauria de plantejar-se la possibilitat, de vendre-ho com un reality show d’advocats al món mundial.

Com a les sèries d’èxit, tothom té els seus actors favorits, evidentment les inclinacions ideològiques dels espectadors determinen el seu grau d’empatia amb els actors. Però això ja era així a les pelis d’indis i cowboys, on, d’altra banda, els més guapos sempre eren en John Wayne i els del 7è de cavalleria. L’única compensació era que els indis ensenyaven torsos musculats que afavorien que alguns o algunes es decantessin cap al seu bàndol.

A tota sèrie d’intriga judicial l’acció ve determinada per la lluita entre dos adversaris: el fiscal i la defensa, reproduint l’ancestral lluita entre el bé i el mal, el ying i el yang o déu i el dimoni. La lluita dels oposats com a motor de l’univers. L’audiència, com la societat, està dividida entre els defensors dels fiscals amb el conseqüent escarni dels arguments de la defensa i els partidaris dels advocats defensors i ridiculitzadors de les posicions de la fiscalia. Cadascú veu el judici a la seva manera i el que per uns és una xarlotada pels altres és el súmmum de la justícia democràtica. Els magistrats que componen el Tribunal tenen tots els números de rebre de tots cantons, d’un per ser massa tous i de l’altre per ser massa durs.

Potser igual que els grans talls de llum a les ciutats van produir un increment notable de naixements passats nou mesos, la popularitat del judici portarà un increment exponencial de les vocacions d’advocat. Podríem, fins i tot, arribar a la situació paradoxal que la Catalunya independentista afavorís el naixement de nombrosos advocats defensors i l’España centralista i antiindependentista produís membres de la carrera fiscal per un tub. Afortunadament, hi ha un nucli molt important de ciutadans que no són ni una cosa ni una altra, el que permetrà que segueixin havent-hi estudiants d’enginyeria, arquitectura, medicina, i fins i tot filologia. Dic això perquè aquesta passió pel seguiment d’aquest judici m’ha fet tornar molts anys enrere, quan es va produir un fet mediàtic similar, encara que en aquell cas els jutjats eren els de cartró pedra d’una sèrie de televisió en blanc i negre que va arrasar: Perry Mason.

Potser als lectors més joves Perry Mason els semblarà la marca d’unes sabatilles esportives, o d’una colònia per a homes. Per mi, va ser l’element definitiu perquè em dediqués a fer d’advocat tota la vida.

A casa no hi havia tradició de picaplets ni de cap professió relacionada amb el món de la justícia. Qui més s’hi aproximava era un oncle per part de mare, que havia anat a parar al jutjat per fer de contrabandista a través de les plujoses muntanyes frontereres de la vall de Baztan, boscos que compartien indistintament amb carrabiners, pelegrins del Camí de Sant Jaume i éssers màgics de les novel·les de l’Aurora Redondo.

Quan els pares van comprar la primera tele, jo tenia quinze anys i la nit dels dijous emetien Perry Mason, un advocat infal·lible que no tan sols guanyava tots els casos demostrant la innocència del seu client, sinó que també desemmascarava el culpable que la policia no havia sabut trobar. El tarannà del protagonista, si el traslladem al judici del procés, retiraria a Xavier Melero, no tant pel seu físic, notòriament diferent, sinó per l’habilitat d’interrogar als testimonis més hostils: és incisiu i sap trobar el punt flac o la resposta contradictòria als testimonis del fiscal. De tota manera caldrà veure si en Melero arribarà a la perspicàcia del Perry Mason i serà capaç de donar la volta a la truita i aconseguir l’absolució del seu client i, el que encara és més difícil, desemmascarar el veritable culpable.

Tornem a la meva joventut de quan feia el preuniversitari, curs que, com indica el nom, era el darrer abans d’anar a la universitat. A casa preguntaven què volia fer. La seva màxima il·lusió era que el seu fill entrés a la universitat. Per això s’havien sacrificat enviant-me a un col·legi de frares, que valia una pasta gansa. Als catorze anys ja els havia donat un ensurt quan vaig dir que volia ser capellà, perquè Déu m’havia cridat. El meu pare no havia previst la crida de Déu i em va dir que quan tingués ús de raó ho decidís, i ara havia arribat el moment.

Jo estava dubtós, se m’havia apagat la foguerada mística i m’agradava el cinema, però això era una quimera, no hi havia escola de cinema i a més a més era una extravagància a l’abast tan sols de gent de possibles. Somnis que calia aparcar de moment.

Aquell any, després de llegir Dioses, tumbas y sabios vaig quedar fascinat pel món de l’arqueologia. Unes visites a Empúries, Ullastret i Tarragona van acabar d’enlluernar-me. El món de les excavacions i la troballa de restes de civilitzacions antigues era apassionant, així que vaig decidir que seria arqueòleg. Vaig comprar alguns llibres divulgatius i em vaig informar mínimament. Arqueologia era una especialitat a la qual s’arribava des de Filosofia i Lletres. Seguir amb el llatí i el grec se’m feia una mica carregós, però el més complicat era com explicar a casa per què cony servia fer d’arqueòleg.

Mentrestant, Perry Mason seguia triomfant cada dijous amb els casos més difícils i recargolats que se li presentaven. Vaig començar a llegir les seves novel·les obra d’Erle Stanley Gardner i a poc a poc se’m va anar inoculant el virus del dret, o més exactament el de l’advocacia. Així que quan va arribar el moment de respondre definitivament la pregunta de: «Què vols estudiar?». Vaig dir amb tota seriositat: «Advocat». Un silenci sepulcral es va apoderar del menjador de casa. Jo no sabia a què atribuir-ho. El meu pare, habitualment rialler i còmplice, em va mirar seriosament i em va demanar: «Estàs segur?». Jo vaig dir que sí. «Per què?», vaig demanar-li. «Em sap greu dir-ho però és la professió que més detesto.»

Vaig quedar sorprès, mai havia fet cap comentari que pogués donar pistes del seu refús cap als advocats. Ell també veia Perry Mason. De tota manera, va ser tolerant i comprensiu, com sempre, i va dir: «D’acord si ho tens clar, endavant». I mai més es va tornar a parlar del tema. En el fons, devia pensar: «Millor advocat que capellà».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li