Tota una vida envoltada de sort

0
1146

Joan Pacheco, protagonista del curtmetratge del castelloní Jack Gou, explica les vivències de l’exili


Joan Pacheco, que ara té gairebé 90 anys, en tenia vuit quan va fugir camí de l’exili des de Girona amb la seva mare i el seu germà. Va ser a finals de gener del 1939 i durant tres dies van esperar el seu pare, que treballava com a carrabiner a Girona, a la Vajol, però no van aconseguir-ho i es van veure empesos a marxar cap a França passant pel coll de Lli, a la Catalunya del Nord. La seva història s’explica al llibre Demà tindrem sort, que la filòloga gironina Núria Martí va publicar l’any passat. Ara se n’ha fet un curtmetratge, estrenat diumenge a La Cate de Figueres.

El fotògraf castelloní Jack Gou, impressionat pel fet que el protagonista d’aquest relat encara viu i de forma molt activa, a més de disposar d’una memòria excepcional, va decidir recrear-lo en un curtmetratge que es va enregistrar durant dues setmanes en alguns dels escenaris on van passar els fets, pràcticament sense recursos i amb figurants que hi participaren sense cobrar res. Aquesta iniciativa compta amb el suport d’Òmnium i l’ANC.

Tot va començar quan Gou va assistir a la presentació del llibre a la Vajol i va decidir que aquesta història era digna de ser immortalitzada a través de la pantalla, tot i que parcialment per raons de pressupost. En l’acte de diumenge, l’historiador Alfons Romero va destacar «la bona sintonia entre el protagonista de la història, l’autora del llibre -convertida en guionista del curtmetratge- i els artífexs de portar-la a la pantalla gran. En realitat parlem d’una microhistòria, en la qual el poble és el protagonista del relat».

Núria Martí assenyalà que «la proposta de realització del llibre em va venir de la mà d’Òmnium Cultural del Gironès que coneixien la història de Joan Pacheco i consideraven que havia de quedar immortalitzada. Ens vam conèixer, vam mantenir unes quantes entrevistes personals i em vaig documentar. D’aquí va sortir una història real novel·lada que gràcies a Òmnium i a Curbet Edicions va veure la llum l’any passat. Posteriorment, en Jack Gou s’entusiasma amb el relat i en decideix fer el curt». Martí assegura que és una història «d’exili. És una més, n’hi ha moltes que ens ajuden a entendre què va passar. Convé que ho recordem, no fa tants anys que va passar i, a més, és un període que no s’ha tancat. Encara estem fent dol».

El rodatge es va fer bàsicament a la Vajol, Girona, Avinyonet i Figueres per espai de dues setmanes, l’estiu passat. El seu responsable assenyala que «ens agradaria fer una segona part o bé un llargmetratge. De moment, econòmicament parlant, és inviable, però si algun dia pot tirar endavant compto amb tot l’equip de protagonistes i d’extres que han intervingut en el rodatge. Són una gent extraordinària, hem format una gran família i no puc fer altra cosa que agrair-los la seva col·laboració desinteressada».

EL PROTAGONISTA. Tant en l’acte de La Cate com en el curtmetratge, el veritable protagonista de tot plegat és Joan Pacheco, el qual va explicar el perquè del títol Demà tindrem sort. Va assegurar que al llarg de la vida ha tingut molta sort. «El 27 de gener del 1939 vaig descobrir, per primera vegada, que havia tingut sort. Vivíem molt a prop del camp de futbol de Vista Alegre de Girona i aquell dia, en lloc de ser al carrer durant els bombardejos, estava jugant a les Pedreres. Baixant cap a casa em vaig trobar una renglera de morts. Jo podia haver estat un d’ells».

Immediatament van decidir exiliar-se. «El pare havia lluitat a l’Ebre amb els republicans però, com que era molt miop i tenien por que disparés als seus companys, van enviar-lo de carrabiner a la rereguarda. El cas és que disposava d’un cotxe oficial i ens va dur a la Vajol a la meva mare, al meu germà petit i a mi. Ens vam estalviar de caminar com feia tothom. Un cop a la zona fronterera tot estava col·lapsat i vam haver de dormir uns quants dies sota una escala. Feia una fred que pelava. El pare, que havia tornat a Girona, ens va dir que l’esperéssim, però no va poder venir. Finalment, el 5 de febrer vam entrar a França», explica.

Un cop al país veí, els Pacheco tornen a tenir sort, des del punt de vista d’en Joan. «Vam estar dos o tres dies al Voló i després ens van dur a Creil, al nord de París. Vam estar-hi un parell de mesos. Fins fa poc no sabia què hi vam fer, allà, però la Núria va esbrinar que ens havien posat en quarantena. Després ens van portar a Clermont de l’Oise, on vam estar nou mesos tancats en un castell de quatre pisos ple de passadissos amb cel·les. Quan ens van dir que tornaríem amb tren a Espanya, la mare va decidir que ens amaguéssim. Els alemanys ja havien entrat a França i perseguien els espanyols. Molts dels que van pujar a aquell tren van acabar a Mauthausen. Nosaltres vam anar a parar a una granja de Breuil-le-Vert i jo tenia assignada una vaca per munyir-la», afegeix.

Un cop allà es va estabilitzar la seva vida, però la família volia reagrupar-se amb el pare. Explica Pacheco que «havíem sabut que era al camp d’Argelers, però ja li vam perdre la pista. En aquella època, però, treballava rentant plats a l’Hotel Terminus de Carcassona, a mil quilòmetres. Gràcies a l’ajut d’unes quantes persones, i després de moltes aventures, vam poder passar a la zona no ocupada i ens vam retrobar tots plegats. Portàvem dos anys sense veure’l». I aquesta sort que l’ha acompanyat al llarg de la vida va fer que, unes dècades més tard ja a la seva Girona natal, on va tornar l’any 1950, patís un atac al cor, però que se’n sortís sense problemes i que ara, amb gairebé 90 anys, mantingui una memòria i una activitat física envejables.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li