Tota una vida envoltada de sort

0
1245

Joan Pacheco, protagonista del curtmetratge del castelloní Jack Gou, explica les vivùncies de l’exili


Joan Pacheco, que ara tĂ© gairebĂ© 90 anys, en tenia vuit quan va fugir camĂ­ de l’exili des de Girona amb la seva mare i el seu germĂ . Va ser a finals de gener del 1939 i durant tres dies van esperar el seu pare, que treballava com a carrabiner a Girona, a la Vajol, perĂČ no van aconseguir-ho i es van veure empesos a marxar cap a França passant pel coll de Lli, a la Catalunya del Nord. La seva histĂČria s’explica al llibre DemĂ  tindrem sort, que la filĂČloga gironina NĂșria MartĂ­ va publicar l’any passat. Ara se n’ha fet un curtmetratge, estrenat diumenge a La Cate de Figueres.

El fotĂČgraf castellonĂ­ Jack Gou, impressionat pel fet que el protagonista d’aquest relat encara viu i de forma molt activa, a mĂ©s de disposar d’una memĂČria excepcional, va decidir recrear-lo en un curtmetratge que es va enregistrar durant dues setmanes en alguns dels escenaris on van passar els fets, prĂ cticament sense recursos i amb figurants que hi participaren sense cobrar res. Aquesta iniciativa compta amb el suport d’Òmnium i l’ANC.

Tot va començar quan Gou va assistir a la presentaciĂł del llibre a la Vajol i va decidir que aquesta histĂČria era digna de ser immortalitzada a travĂ©s de la pantalla, tot i que parcialment per raons de pressupost. En l’acte de diumenge, l’historiador Alfons Romero va destacar «la bona sintonia entre el protagonista de la histĂČria, l’autora del llibre -convertida en guionista del curtmetratge- i els artĂ­fexs de portar-la a la pantalla gran. En realitat parlem d’una microhistĂČria, en la qual el poble Ă©s el protagonista del relat».

NĂșria MartĂ­ assenyalĂ  que «la proposta de realitzaciĂł del llibre em va venir de la mĂ  d’Òmnium Cultural del GironĂšs que coneixien la histĂČria de Joan Pacheco i consideraven que havia de quedar immortalitzada. Ens vam conĂšixer, vam mantenir unes quantes entrevistes personals i em vaig documentar. D’aquĂ­ va sortir una histĂČria real novel·lada que grĂ cies a Òmnium i a Curbet Edicions va veure la llum l’any passat. Posteriorment, en Jack Gou s’entusiasma amb el relat i en decideix fer el curt». MartĂ­ assegura que Ă©s una histĂČria «d’exili. És una mĂ©s, n’hi ha moltes que ens ajuden a entendre quĂš va passar. ConvĂ© que ho recordem, no fa tants anys que va passar i, a mĂ©s, Ă©s un perĂ­ode que no s’ha tancat. Encara estem fent dol».

El rodatge es va fer bĂ sicament a la Vajol, Girona, Avinyonet i Figueres per espai de dues setmanes, l’estiu passat. El seu responsable assenyala que «ens agradaria fer una segona part o bĂ© un llargmetratge. De moment, econĂČmicament parlant, Ă©s inviable, perĂČ si algun dia pot tirar endavant compto amb tot l’equip de protagonistes i d’extres que han intervingut en el rodatge. SĂłn una gent extraordinĂ ria, hem format una gran famĂ­lia i no puc fer altra cosa que agrair-los la seva col·laboraciĂł desinteressada».

EL PROTAGONISTA. Tant en l’acte de La Cate com en el curtmetratge, el veritable protagonista de tot plegat Ă©s Joan Pacheco, el qual va explicar el perquĂš del tĂ­tol DemĂ  tindrem sort. Va assegurar que al llarg de la vida ha tingut molta sort. «El 27 de gener del 1939 vaig descobrir, per primera vegada, que havia tingut sort. VivĂ­em molt a prop del camp de futbol de Vista Alegre de Girona i aquell dia, en lloc de ser al carrer durant els bombardejos, estava jugant a les Pedreres. Baixant cap a casa em vaig trobar una renglera de morts. Jo podia haver estat un d’ells».

Immediatament van decidir exiliar-se. «El pare havia lluitat a l’Ebre amb els republicans perĂČ, com que era molt miop i tenien por que disparĂ©s als seus companys, van enviar-lo de carrabiner a la rereguarda. El cas Ă©s que disposava d’un cotxe oficial i ens va dur a la Vajol a la meva mare, al meu germĂ  petit i a mi. Ens vam estalviar de caminar com feia tothom. Un cop a la zona fronterera tot estava col·lapsat i vam haver de dormir uns quants dies sota una escala. Feia una fred que pelava. El pare, que havia tornat a Girona, ens va dir que l’esperĂ©ssim, perĂČ no va poder venir. Finalment, el 5 de febrer vam entrar a França», explica.

Un cop al paĂ­s veĂ­, els Pacheco tornen a tenir sort, des del punt de vista d’en Joan. «Vam estar dos o tres dies al VolĂł i desprĂ©s ens van dur a Creil, al nord de ParĂ­s. Vam estar-hi un parell de mesos. Fins fa poc no sabia quĂš hi vam fer, allĂ , perĂČ la NĂșria va esbrinar que ens havien posat en quarantena. DesprĂ©s ens van portar a Clermont de l’Oise, on vam estar nou mesos tancats en un castell de quatre pisos ple de passadissos amb cel·les. Quan ens van dir que tornarĂ­em amb tren a Espanya, la mare va decidir que ens amaguĂ©ssim. Els alemanys ja havien entrat a França i perseguien els espanyols. Molts dels que van pujar a aquell tren van acabar a Mauthausen. Nosaltres vam anar a parar a una granja de Breuil-le-Vert i jo tenia assignada una vaca per munyir-la», afegeix.

Un cop allĂ  es va estabilitzar la seva vida, perĂČ la famĂ­lia volia reagrupar-se amb el pare. Explica Pacheco que «havĂ­em sabut que era al camp d’Argelers, perĂČ ja li vam perdre la pista. En aquella Ăšpoca, perĂČ, treballava rentant plats a l’Hotel Terminus de Carcassona, a mil quilĂČmetres. GrĂ cies a l’ajut d’unes quantes persones, i desprĂ©s de moltes aventures, vam poder passar a la zona no ocupada i ens vam retrobar tots plegats. PortĂ vem dos anys sense veure’l». I aquesta sort que l’ha acompanyat al llarg de la vida va fer que, unes dĂšcades mĂ©s tard ja a la seva Girona natal, on va tornar l’any 1950, patĂ­s un atac al cor, perĂČ que se’n sortĂ­s sense problemes i que ara, amb gairebĂ© 90 anys, mantingui una memĂČria i una activitat fĂ­sica envejables.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li