Tota l’essència de Dalí en un llibre

0
533

El periodista empordanès Josep Playà explica moltes anècdotes que defineixen la personalitat del pintor


 

La directora dels Museus Dalí, Montse Aguer, va destacar «la vigència actual del pintor» en l’acte de presentació d’un nou llibre sobre l’artista, Dalí esencial. El gran provocador del siglo XX (Libro de Vanguardia), escrit pel periodista empordanès Josep Playà. «És una història a través de la intrahistòria del personatge. Al seu darrere hi ha una tasca d’investigació extraordinària, com ja ens té acostumats l’autor, i val a dir que des del Centre d’Estudis Dalinians no hem detectat cap errada. I això és un altre valor més», va afegir.

Josep Playà va reconèixer que, en escriure aquesta obra «volia posar el dia el món dalinià i relatar-lo perquè, seguint el fil de Montse Aguer, segueix sent un artista tan vigent, no només per la seva personalitat, sinó per la seva obra i perquè la marca Dalí, amb les seves icones, està present en el món actual». L’autor va explicar que «el primer que crida l’atenció de Dalí és que va ser multidisciplinari. Era pintor, escriptor, va fer escenografies, incursions al cinema i va treballar aspectes com l’escultura i les joies i es va interessar per la ciència». Un altre aspecte va ser el seu interès per «captar la importància de la cultura de masses i de tots els mitjans de comunicació» i l’autor ha considerat que va ser perquè va viatjar als Estats Units als anys trenta i es va adonar de la importància dels mitjans. També ha recalcat el seu paper en la publicitat.

En el llibre es parla sovint dels seus happenings, tot i que segons l’escriptor «la premsa catalana i espanyola els va tractar amb un cert menyspreu. Des d’una perspectiva actual són veritables happenings, amb una imaginació desbordant». Al llibre, l’autor ha estudiat 30 accions artístiques de Dalí fetes a Catalunya des dels quaranta fins als setanta. Ha citat alguns exemples com quan va convidar a la bailaora La Chunga perquè ballés descalça sobre un quadre amb una tela en blanc o quan al cap de Creus va fer un espectacle disfressant personatges simulant una guerra.

El volum es divideix en set capítols: Orígenes y creación del personaje, Gala y el surrealismo, Retorno a la España franquista, Happening de happenings, La última década, Secretos del Teatre-Museu Dalí i La gestión del legado. Playà ha reconegut que «al llibre hi ha un resum biogràfic de Dalí, però faig més èmfasi en aspectes de la seva biografia dels quals no se n’ha parlat tant, dels darrers anys del pintor i també del post-Dalí, plenament vigent».

EL DALÍ POLÍTIC. En la presentació del llibre sota la cúpula del Teatre-Museu de Figueres es va parlar de Dalí i la política. L’acte, que a més d’Aguer i Playà, va comptar amb la presència del director de La Vanguardia, Màrius Carol, un altre expert dalinià, va servir per explicar algunes anècdotes poc conegudes. I es va començar pel tema polític: «El pintor va ser un home republicà i monàrquic, d’esquerres i simpatitzant del franquisme, com s’explica?», es preguntava.

Playà li va respondre que «Dalí havia dit que la política era l’anècdota miserable de la història. En els seus inicis havia estat fins i tot comunista, però la Guerra Civil –que va viure com un conflicte entre germans, ja que tenia amics en els dos bàndols– el va allunyar de les ideologies i a cada circumstància intentava adaptar-s’hi. Cal recordar que el 1976, mesos després de la mort del dictador, en una entrevista a la revista Destino, que li va fer l’escriptor Baltasar Porcel, va definir Franco com Don Tancredo, perquè deixava parlar però no escoltava. Aquesta frase va comportar una multa per la revista».

Carol va afegir que «malgrat les vel·leïtats amb el franquisme, Dalí va arribar a elogiar Mao i el president comunista Ceacescu. La simbologia catalana –amb la barretina– no la va voler abandonar mai, tot i que no es va entendre amb el catalanisme polític, un cop mort el dictador. Sí que em consta una operació d’aproximació de l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, amb l’artista». Possiblement no s’hi va arribar a temps, ja que després de la mort de Gala (juny del 1982), Dalí es va tancar molt en si mateix i va quedar sobre protegit pel cercle de col·laboradors i assessors que l’envoltava.

Del període final, l’autor explica al llibre com es va desenvolupar el tema del «famós testament» i ha recordat que en «un moment hi va haver una voluntat política d’arribar a un acord entre l’Estat i la Generalitat i explica quin és l’acord final sobre com es repartien les obres i quins olis es quedaven aquí i quins a Madrid». Ha assegurat que va ser una negociació complicada i dura, però hi va haver un acord gràcies a l’aleshores ministre de Cultura, el socialista Jorge Semprún.

Playà creu que «Dalí volia que la seva obra no es dispersés, que quedés a Figueres i que estiguis legalment ben protegida. Segurament va pensar que deixant-la a l’Estat, tot quedava resolt». En aquell moment, però, Madrid es va considerar l’Estat davant el Govern de Catalunya i l’Ajuntament de Figueres –que també es reivindicaven com a una part de l’Estat– i només amb aquell generós acord es va mantenir bona part de l’obra a Figueres.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz