Tot un senyor de Figueres

0
1231

Mor l’exlcalde de la ciutat, enòleg, periodista, escriptor i dinamitzador cultural Eduard Puig i Vayreda


 

Dues setmanes més tard de la mort de Narcís Oliveres, Figueres es despertava dimarts passat, 16 d’abril, amb la desaparició d’un altre prohom de la ciutat, Eduard Puig i Vayreda. La dolència cardíaca que l’afectava en els darrers anys va ser, aquest cop, fatal. Desapareixia un senyor de Figueres que tothom ha recordat, aquests dies, per les seves múltiples facetes. «Polifacètic i polièdric», assenyalava l’actual alcaldessa, Marta Felip, en una definició que va ser compartida per moltes altres personalitats de la vida política i cultural de casa nostra, en els dies posteriors al decés i a través dels missatges recollits per les xarxes socials.

Puig va morir circumstancialment a Saragossa i el seu funeral es va celebrar dijous a la tarda a la parròquia de Sant Pere de Figueres. El temple es va emplenar de gom a gom per donar el darrer adeu a un personatge tan arrelat a la ciutat i amb una trajectòria que es projectava arreu de Catalunya. Un taüt cobert amb dues roses grogues, la lectura de l’Oració al Crist de la Tramuntana, de Carles Fages de Climent, i dues peces musicals –el Rèquiem de Mozart, en començar, i l’Ave Maria de Schubert, en el comiat– van ser els desitjos expressats en vida pel finat, que van acompanyar la cerimònia, oficiada pels mossens Miquel Àngel Ferrés i Jordi Pla.

LA TRAJECTÒRIA. Eduard Puig i Vayreda (Figueres, 1947-2018) va treballar professionalment com a enòleg a diverses empreses i cooperatives de la comarca, fou director general de l’Institut Català de la Vinya i el Vi (Incavi) i professor d’Enologia a la Universitat de Girona. La seva activitat pública va anar molt més enllà. Entre els trets més destacables de la seva biografia cal esmentar el fet d’haver estat alcalde de Figueres (1980-1983), president de l’Institut d’Estudis Empordanesos, escriptor, conferenciant i actiu col·laborador de la premsa comarcal i catalana. De fet, a la joventut era un actiu periodista local i corresponsal de diaris barcelonins. Va ser el promotor de Joventuts Musical de Figueres i ha estat al capdavant o col·laborant en nombroses altres activitats cíviques i ciutadanes.

Havia escrit en premsa sobre totes les temàtiques o gairebé totes. La seva producció bibliogràfica s’ha centrat bàsicament en el món del vi, però té tres llibres, Escrits incidentals (2011), Des del banc del general (2012) i Vuits i nous i cartes que no lliguen (2016), que són un recull d’articles, conferències i presentacions que abasten tota mena de temàtiques figuerenques, empordaneses i catalanes. També va escriure una monografia sobre el pintor Ramon Reig i un altre sobre Espolla. En l’àmbit de la gastronomia, la seva producció s’enceta el 1979 amb el llibre Platillos de l’Empordà. A partir d’aquí segueixen una dotzena d’obres específiques sobre el vi i que van culminar, fa poques setmanes, amb la sortida al darrer d’El jardí de Dionís. L’entorn cultural del vi.

Per Puig Vayreda la cultura del vi és molt més que «disposar d’uns coneixements superficials sobre el que és aquesta beguda tradicional, els principis elementals de la seva degustació, les normes habituals de consum, el seu ús gastronòmic –allò que molts s’entossudeixen a dir-ne maridatges–, unes vagues nocions de geografia vitícola i, a tot estirar, saber manejar amb certa naturalitat una críptica i tòpica terminologia sobre sensacions olfactives, components del vi i varietats de raïm». Prova del fet que la cultura del vi és molt que tot això, és aquest llibre on evidència que «en un sentit ampli, es pot entendre com el conjunt de mites, tradicions, coneixements (històrics, científics i tècnics), obres de creació artística (plàstica, literària, musical) i formes de vida (treballo, alimentació, lleure, festa) que a l’entorn d’aquest producte han produït i acumular al llarg dels segles els tenen que tenen com a beguda distintiva i característica el suc fermentat del fruit de la vinya». Eren les seves últimes declaracions que ens va fer per HORA NOVA, publicades a l’edició del passat 20 de març.

ACTIVITAT POLÍTICA. Puig Vayreda va entrar com a regidor de CiU en el primer Ajuntament democràtic (1979-1983). Després d’un any i escaig d’inestabilitat política –amb els alcaldes Josep Maria Ametlla (PSC) i Miquel Esteba (CiU)–, assoleix la poltrona municipal. Tot i ser un moment tan delicat, se’n surt a la perfecció. Va saber generar i teixir al seu entorn un ampli consens polític i personal, una mena de govern d’unitat. En aquell consistori tots els grups municipals, malgrat la fragmentació que hi havia, tenien responsabilitats o delegacions de serveis. La seva gestió va culminar, entre altres resultats, amb la compra del Teatre Municipal el Jardí i, conjuntament amb la Generalitat, de la Torre Gorgot (actual Torre Galatea).

Repassant alguns dels seus escrits polítics, periodístics i culturals, aplegats en diversos volums, en destaquem unes quantes frases: «Vivim uns moments en els quals, entre la desil·lusió i l’esperança, som molts els qui volem contribuir decididament a la construcció d’aquest país nostre que tots volem més lliure i més just» (1976). «A Figueres es pot trobar també l’equilibri entre l’apassionament i la tolerància, però encara hi podem trobar també la intransigència i la manca de diàleg» (1978). «He de dir que jo estimo Figueres i l’estimo per damunt d’ideologies i de programes, en la prosperitat i en el fracàs, en el passat i en el present» (2003). Descansi en pau.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li