Tornades i diades

0
1135

Encara que hi ha gent que viu ancorada al 36, sense haver nascut en aquella data, fa temps que la guerra va acabar i encara que ho sembli i malgrat que com a qualsevol conflicte va haver-hi guanyadors i perdedors, tots van haver de passar una postguerra que va ser pitjor que els tres anys de violĂšncia armada.

ViolĂšncia no tan sols a les trinxeres ni a primera lĂ­nia de batalla, sinĂł a les cases, als carrers, a les famĂ­lies per part de grups d’assassins a les ordres de psicĂČpates que potser fins i tot beatificaran, i el seu nom el tenim a places i carrers.

No farĂ© un recull de religiosos i religioses sacrificats sense cap sentit ni d’altres bestieses de tots dos bĂ ndols, perĂČ Ă©s curiĂłs com que tota aquella generaciĂł que gairebĂ© ha desaparegut tan sols volia oblidar aquell episodi fosc de la seva vida, perquĂš al cap de vuitanta anys vinguin els quatre descerebrats a parlar i sentenciar sobre aquells fets, que, al cap i a la fi, van provocar anarquistes, socialistes i republicans tal com els agradaria tornar ara.

Poca memĂČria histĂČrica deuen tenir els il·luminats, rancorosos i subvencionats de torn de menys de 90 anys per parlar d’allĂČ que no van viure ni patir i sobretot a la nostra comarca, per part del ComitĂš Antifeixista d’Orriols… assassinats a dojo, crema de propietats, espoli de bens, etc., perĂČ Ă©s clar, aixĂČ no pot sortir a la llum, no sigui que moltes famĂ­lies avui en dia s’avergonyissin del que van fer els seus avantpassats o coneguessin d’on ha sortit el seu patrimoni.

D’anĂšcdotes que he escoltat… unes quantes, com ara una famĂ­lia que recollia a casa seva la gent que volia passar a França i feien una paradeta tĂšcnica a Figueres, i els informaven dels camins forestals per tal de travessar la frontera, els mateixos camins que molta gent es va fer d’or amb l’estraperlo, amb l’advertiment que si portaven joies o diners, millor que els els guardessin ells, no fos que fossin enxampats i els malvats els ho prenguessin tot… Els babaus que cometien aquesta indiscreciĂł eren detinguts amb previ avĂ­s a les autoritats, i perdien aixĂ­ la llibertat i els bĂ©ns, perĂČ Ă©s clar, aixĂČ tampoc estĂ  dins de la memĂČria histĂČrica dels tergiversadors i manipuladors de torn.

La crema, mofa, befa i escarni de sĂ­mbols monĂ rquics o espanyols, l’enaltiment d’assassins, la invasiĂł dels espais pĂșblics amb simbologia feixista-independentista, els talls de la via fĂšrria o carreteres, les bretolades, etc., sĂłn considerats, tot plegats, per aquesta bona gent com actes de llibertat d’expressiĂł i d’higiene democrĂ tica. PerĂČ si fos al revĂ©s, el linxament mediĂ tic, els insults, les amenaces, els escarnis, etc. serien la reacciĂł justificada, violenta i recurrent dels pacĂ­fics grocs.

De fet, hem comprovat que la Covid, per aquests pacĂ­fics, no compta: un 11-S excloent amb trobades, actes, performances, xerrades, concentracions sense tenir gairebĂ© en compte les mesures recomanades per la mateixa Gencat… perĂČ Ă©s clar, no poden anar en contra d’allĂČ que organitzen ells mateixos i paguem tots, encara que sigui amb l’aixopluc d’ONGs, associacions i entitats degudament subvencionades amb calerons pĂșblics.

Va ser l’any 1977. Jo encara vivia a Barcelona, el meu pare em va agafar de la mĂ  i vam anar a la plaça Catalunya, al passeig de GrĂ cia, la ronda Sant Pere, la plaça Urquinaona, etc., en un ambient festiu, amb senyeres, actuacions musicals, parlaments gairebĂ© a cada cantonada i gent d‘arreu tota Catalunya amb un Ășnic eslĂČgan, «llibertat, amnistia i estatut d’autonomia», tot ple de gom a gom, a mĂ©s del miliĂł de persones que desitjaven un canvi.

Jo, amb els meus 12 anys, poca cosa entenia de tot allĂČ, perĂČ m’ho vaig passar molt bĂ©, encara que al final dels actes uns pocs grups van començar a trencar el mobiliari urbĂ , a cremar papereres (els contenidors encara ni hi eren), fer trencadissa d’aparadors, etc. i ens van haver de refugiar en un bar del pla de la Boqueria, mentre les pilotes de goma anaven rebotant per les façanes i les descĂ rregues dels grisos es feien notar estomacant mĂ©s d’un descerebrat. D’estelada, cap ni una.

Vaig estar molts anys participant en la Diada, fins i tot quan ja vivia a l’EmpordĂ , fins que el to lĂșdic-festiu de la Diada es va girar pels interessos dels pujolistos i dels seus abnegats i mantinguts col·laboradors necessaris, per tal d’amagar les seves malifetes.

Poc vaig veure en aquelles Diades els qui ara tant reclamen i denuncien als quatre vents que estan sotmesos al feudalisme i l’opressiĂł de l’Estado espanyol; es veu que s’estimen mĂ©s estar sotmesos a l’esclavisme, feixisme excloent llacista; d’aixĂČ se’n diu «banyut i pagar el llit» o «sarna con gusto, no pica».

Mentre la gran preocupació de la Gencat i del Govern sigui una Catalunya groga, pocs recursos de personal i calés dedicaran a la tornada al col·le, a universitats, etc.

No hi ha espai per desdoblar les classes, encara hi ha instal·lacions en barracons, no s’han contractat els cinc mestres que fan falta, no hi hauran termĂČmetres a tots els centres, no s’han fet tests al personal docent ni administratiu… Anem cap a l’escorxador amb els nostres fills? Acabarem octubre a classe? Cobraran baixa, els pares, si han d’estar amb la mainada confinats o sense classe?

La improvisaciĂł del mes de març es pot entendre, perĂČ cinc mesos desprĂ©s denota la manca d’interĂšs i de professionalitat dels capitostos envers els administrats que els mantenen.

Potser a les prĂČximes eleccions haurien de ser mĂ©s primmirats amb qui ens juguem el vot.

Bona tardor, i cuideu-vos!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li