Tornades i diades

0
932

Encara que hi ha gent que viu ancorada al 36, sense haver nascut en aquella data, fa temps que la guerra va acabar i encara que ho sembli i malgrat que com a qualsevol conflicte va haver-hi guanyadors i perdedors, tots van haver de passar una postguerra que va ser pitjor que els tres anys de violència armada.

Violència no tan sols a les trinxeres ni a primera línia de batalla, sinó a les cases, als carrers, a les famílies per part de grups d’assassins a les ordres de psicòpates que potser fins i tot beatificaran, i el seu nom el tenim a places i carrers.

No faré un recull de religiosos i religioses sacrificats sense cap sentit ni d’altres bestieses de tots dos bàndols, però és curiós com que tota aquella generació que gairebé ha desaparegut tan sols volia oblidar aquell episodi fosc de la seva vida, perquè al cap de vuitanta anys vinguin els quatre descerebrats a parlar i sentenciar sobre aquells fets, que, al cap i a la fi, van provocar anarquistes, socialistes i republicans tal com els agradaria tornar ara.

Poca memòria històrica deuen tenir els il·luminats, rancorosos i subvencionats de torn de menys de 90 anys per parlar d’allò que no van viure ni patir i sobretot a la nostra comarca, per part del Comitè Antifeixista d’Orriols… assassinats a dojo, crema de propietats, espoli de bens, etc., però és clar, això no pot sortir a la llum, no sigui que moltes famílies avui en dia s’avergonyissin del que van fer els seus avantpassats o coneguessin d’on ha sortit el seu patrimoni.

D’anècdotes que he escoltat… unes quantes, com ara una família que recollia a casa seva la gent que volia passar a França i feien una paradeta tècnica a Figueres, i els informaven dels camins forestals per tal de travessar la frontera, els mateixos camins que molta gent es va fer d’or amb l’estraperlo, amb l’advertiment que si portaven joies o diners, millor que els els guardessin ells, no fos que fossin enxampats i els malvats els ho prenguessin tot… Els babaus que cometien aquesta indiscreció eren detinguts amb previ avís a les autoritats, i perdien així la llibertat i els béns, però és clar, això tampoc està dins de la memòria històrica dels tergiversadors i manipuladors de torn.

La crema, mofa, befa i escarni de símbols monàrquics o espanyols, l’enaltiment d’assassins, la invasió dels espais públics amb simbologia feixista-independentista, els talls de la via fèrria o carreteres, les bretolades, etc., són considerats, tot plegats, per aquesta bona gent com actes de llibertat d’expressió i d’higiene democràtica. Però si fos al revés, el linxament mediàtic, els insults, les amenaces, els escarnis, etc. serien la reacció justificada, violenta i recurrent dels pacífics grocs.

De fet, hem comprovat que la Covid, per aquests pacífics, no compta: un 11-S excloent amb trobades, actes, performances, xerrades, concentracions sense tenir gairebé en compte les mesures recomanades per la mateixa Gencat… però és clar, no poden anar en contra d’allò que organitzen ells mateixos i paguem tots, encara que sigui amb l’aixopluc d’ONGs, associacions i entitats degudament subvencionades amb calerons públics.

Va ser l’any 1977. Jo encara vivia a Barcelona, el meu pare em va agafar de la mà i vam anar a la plaça Catalunya, al passeig de Gràcia, la ronda Sant Pere, la plaça Urquinaona, etc., en un ambient festiu, amb senyeres, actuacions musicals, parlaments gairebé a cada cantonada i gent d‘arreu tota Catalunya amb un únic eslògan, «llibertat, amnistia i estatut d’autonomia», tot ple de gom a gom, a més del milió de persones que desitjaven un canvi.

Jo, amb els meus 12 anys, poca cosa entenia de tot allò, però m’ho vaig passar molt bé, encara que al final dels actes uns pocs grups van començar a trencar el mobiliari urbà, a cremar papereres (els contenidors encara ni hi eren), fer trencadissa d’aparadors, etc. i ens van haver de refugiar en un bar del pla de la Boqueria, mentre les pilotes de goma anaven rebotant per les façanes i les descàrregues dels grisos es feien notar estomacant més d’un descerebrat. D’estelada, cap ni una.

Vaig estar molts anys participant en la Diada, fins i tot quan ja vivia a l’Empordà, fins que el to lúdic-festiu de la Diada es va girar pels interessos dels pujolistos i dels seus abnegats i mantinguts col·laboradors necessaris, per tal d’amagar les seves malifetes.

Poc vaig veure en aquelles Diades els qui ara tant reclamen i denuncien als quatre vents que estan sotmesos al feudalisme i l’opressió de l’Estado espanyol; es veu que s’estimen més estar sotmesos a l’esclavisme, feixisme excloent llacista; d’això se’n diu «banyut i pagar el llit» o «sarna con gusto, no pica».

Mentre la gran preocupació de la Gencat i del Govern sigui una Catalunya groga, pocs recursos de personal i calés dedicaran a la tornada al col·le, a universitats, etc.

No hi ha espai per desdoblar les classes, encara hi ha instal·lacions en barracons, no s’han contractat els cinc mestres que fan falta, no hi hauran termòmetres a tots els centres, no s’han fet tests al personal docent ni administratiu… Anem cap a l’escorxador amb els nostres fills? Acabarem octubre a classe? Cobraran baixa, els pares, si han d’estar amb la mainada confinats o sense classe?

La improvisació del mes de març es pot entendre, però cinc mesos després denota la manca d’interès i de professionalitat dels capitostos envers els administrats que els mantenen.

Potser a les pròximes eleccions haurien de ser més primmirats amb qui ens juguem el vot.

Bona tardor, i cuideu-vos!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li