Toc de queda

0
1412

Prohibir, restringir la circulaciĂł lliure pels carrers. Prohibir, restringir la permanĂšncia en espais pĂșblics. Obligar a romandre els ciutadans a les seves llars, tret de l’excepciĂł d’una necessitat o urgĂšncia; en aquest sentit, ens referim quan pronunciem toc de queda. Unes prohibicions i restriccions que imposen les institucions governamentals. Ara bĂ©, atĂšs que el toc de queda no estĂ  regulat per llei a Espanya, cal invocar la ConstituciĂł i la Llei orgĂ nica 4/1981, que preveuen els estats d’alarma, emergĂšncia i excepciĂł, en els quals es pot incloure el toc de queda.

Hem arribat a aquesta situaciĂł per no haver afrontat bĂ© la pandĂšmia del coronavirus. Les institucions governamentals no han tingut una estratĂšgia definida, no han sabut aplicar la tĂ ctica correcta i s’han enfrontat a l’enemic de la Covid-19 amb una logĂ­stica insuficient. I, pitjor encara, les autonomies i el Govern ni s’han entĂšs, ni han cooperat i han confĂłs l’opiniĂł pĂșblica i publicada amb els seus enfrontaments, que mai han estat ni per motius sanitaris ni per defensar la salut de la ciutadania; per contra, sempre han predominat les qĂŒestions de protagonisme competencial.

Si les nostres institucions governamentals haguessin lluitat eficaçment contra la pandĂšmia, haurien avaluat les condicions precĂ ries de la sanitat pĂșblica, atĂšs que sĂłn aquestes mateixes institucions les que han fet les retallades en sanitat. I, si en la primera ona de la pandĂšmia, realment haguessin intentat posar els mitjans necessaris, haguessin calibrat les necessitats que tenen els hospitals, els centres d’assistĂšncia primĂ ria, els metges, infermeres, auxiliars i el personal de neteja d’aquests, vull suposar que haurien destinat els recursos als qui els necessiten, en comptes de litigar per qui Ă©s el que mana en tal o tal territori.

Si un lĂ­der polĂ­tic ha de liderar la lluita contra la pandĂšmia, sap que ha d’idear una estratĂšgia per plantejar i dirigir correctament la lluita contra aquesta. El lĂ­der, amb els seus assessors, utilitzarĂ  la tĂ ctica mĂ©s eficaç per afeblir i vĂšncer la Covid-19. I tot lĂ­der sap que necessita una bona planificaciĂł logĂ­stica, Ă©s a dir, tenir, adquirir i distribuir tot el necessari per vĂšncer un enemic invisible que no sap de fronteres, ni de pĂ tries, ni qui mana o no en tal lloc. El virus contagia a les persones i qui ha de vetllar pel bĂ© comĂș i per la salut de la ciutadania ha de deixar d’aparentar saber el que no sap i demanar consell als qui, encara desconeixent totes les armes de la Covid-19, coneixen els virus.

Si els diferents organismes governamentals sĂłn capaços de coordinar-se i d’organitzar correctament l’estratĂšgia a implementar, segurament acabaran coneixent prou de l’enemic al qual es pretĂ©n derrotar.

En cas de no coordinar-se, de no lluitar junts contra la pandĂšmia, de no posar tots els esforços en com derrotar al virus, aquest ens derrotarĂ . No vull dir que sigui una derrota total i absoluta, el coronavirus no acabarĂ  amb els Ă©ssers humans; ara bĂ©, els danys que estĂ  causant en la nostra salut fĂ­sica i psicolĂČgica sĂłn evidents. Si a aquests danys, a la nostra salut, hi sumem els danys vitals que estem patint (ensorrament econĂČmic i el seu consegĂŒent augment de la pobresa), aixĂČ, mĂ©s aviat que tard, comportarĂ  un esclat social, les conseqĂŒĂšncies del qual els lĂ­ders polĂ­tics no estan avaluant correctament; en cas contrari actuarien decididament i conjuntament.

Els lĂ­ders polĂ­tics, empresarials i socials haurien de llegir l’Art de la guerra de Sun Tzu i aplicar una regla molt senzilla i eficaç: «Quan les ordres sĂłn raonables, justes, senzilles, clares i conseqĂŒents, existeix una satisfacciĂł recĂ­proca entre el lĂ­der i el grup». Potser, algun lĂ­der, sobrat de vanitat, vulgui rebatre els ensenyaments del filĂČsof xinĂšs. Llavors, hauria de llegir o rellegir el romĂ  CicerĂł: «El que Ă©s senzill, sincer i veraç Ă©s el que espera escoltar l’oĂŻda humana». El discurs dels nostres representants polĂ­tics dista molt de ser raonable, senzill, veraç, clar, sincer i conseqĂŒent, per molt que des de les seves tribunes pĂșbliques intentin convĂšncer-nos del contrari. AixĂČ vaig pensar, quan diumenge passat vaig sentir el president del Govern comparĂšixer en roda de premsa: ell va intentar donar-nos una falsa seguretat que tot estĂ  controlat, i no Ă©s aixĂ­.

Seria injust, per part meva, culpar nomĂ©s els partits polĂ­tics i els lĂ­ders d’aquests partits del que estĂ  passant. Els problemes d’aquest paĂ­s s’han incubat des de fa anys, bastants mĂ©s dels que la memĂČria pot recordar.

Per mi, un dels grans problemes Ă©s el de l’AdministraciĂł pĂșblica, un problema que no s’afronta i necessita tots els canvis que ha de fer un paĂ­s per progressar. El problema Ă©s que tenim una AdministraciĂł pĂșblica obsoleta i anquilosada, la qual cal reformar, de dalt a baix. Penso que aquesta reforma hauria de començar per abolir la figura del funcionari, Ă©s a dir, qui oposita a una plaça per qualsevol lloc de l’AdministraciĂł pĂșblica. Se li pot fer un contracte laboral indefinit que salvaguardi el seu treball, ara bĂ©, quan el treballador no realitza bĂ© la seva labor, no compleix amb la seva feina, llavors, com a la resta dels treballadors, se l’hauria de poder acomiadar.

El canvi de l’AdministraciĂł pĂșblica, si s’arriba a fer, serĂ  de mala gana. I ho serĂ , primer, perquĂš els alts funcionaris de l’Estat tenen una influĂšncia considerable en la polĂ­tica, atĂšs que molts dels polĂ­tics procedeixen d’aquesta AdministraciĂł: fulano de tal Ă©s advocat de l’Estat i ara es dedica a la polĂ­tica; un altre Ă©s magistrat, un altre Ă©s catedrĂ tic i, aixĂ­, una llarga llista de polĂ­tics que han deixat els seus treballs de funcionaris per dedicar-se al bĂ© comĂș. Tampoc ajuda molt aquesta nova estirp de polĂ­tics que ingressen en un partit per fer de la seva militĂ ncia la seva professiĂł. Viuen per a la seva carrera, Ă©s el seu treball, cobren les seves nĂČmines del partit, a vegades, en sobres en B i en diferit, mentre reben altres sous de regidor, diputat, senador o altres cĂ rrecs creats en les administracions locals, comarcals, provincials i autonĂČmiques; en altres paraules, Ă©s el seu modus vivendi.

Aquesta manera de fer i estar en polĂ­tica ha comportat el descrĂšdit d’aquesta i, per afegiment, el desprestigi del regne d’Espanya. Ha arribat a tal nivell que un mestre de periodistes, autor d’aquella famosa frase d’Adolfo SuĂĄrez, «puedo prometer y prometo», escrivia fa uns dies un article en aquest sentit al diari La Vanguardia. SĂ­, estic nomenant Fernando Onega. Ell es queixava, guardant les formes i buscant suavitzar la crĂ­tica, d’haver passat de ser un paĂ­s admirat per la seva transiciĂł a la democrĂ cia al descrĂšdit actual de ser jutjats com un estat fallit.

El descrĂšdit del regne d’Espanya estĂ  basat en la corrupciĂł d’alguns partits polĂ­tics; en els negocis comissionistes de Juan Carlos de BorbĂłn, rei emĂšrit; en la vergonyosa manera com se celebren els plens del CongrĂ©s dels Diputats; en l’actuaciĂł dels alts tribunals de justĂ­cia i en la renovaciĂł dels seus ĂČrgans de govern. TambĂ©, per altres motius, la justĂ­cia ordinĂ ria pateix la falta de mitjans tĂšcnics i de personal, i la principal conseqĂŒĂšncia d’aixĂČ Ă©s assumir que la justĂ­cia Ă©s lenta, la qual cosa, al meu entendre, Ă©s inadmissible.

Demano perdĂł al lector, per no enumerar tots els casos recents que demostren l’actuaciĂł poc professional, per no dir una altra cosa, d’alguns alts cĂ rrecs de l’AdministraciĂł de l’Estat i d’alguns alts funcionaris. No obstant aixĂČ, no puc deixar d’assenyalar algun d’aquests casos: fa un any va haver-hi un temporal i les riuades van destrossar diversos municipis de la provĂ­ncia de Tarragona i, un any desprĂ©s, alcaldes de la zona, estan queixant-se que les ajudes no han arribat i, afegeixen, les sol·licituds que han de complimentar s’assemblen mĂ©s a una carrera d’obstacles que a un veritable interĂšs que aquestes ajudes arribin als seus destinataris. Tan greu com el que els acabo de comentar Ă©s l’anunci del decret que garanteix l’ingrĂ©s mĂ­nim vital, la veritat Ă©s que ha arribat a molt poques persones. Finalment, vull comentar una realitat dolorosa: contactar amb els organismes de l’AdministraciĂł pĂșblica, sigui via telefĂČnica o a travĂ©s de la xarxa, Ă©s una odissea. Quan aixĂČ ocorre, un recorda aquell article de Mariano JosĂ© de Larra: «Vuelva usted, mañana». La conseqĂŒĂšncia d’aquest record Ă©s dolor, frustraciĂł i un sentiment d’impotĂšncia al qual nomĂ©s pot posar soluciĂł una reforma de dalt a baix de l’AdministraciĂł pĂșblica.

Vull aclarir i deixar per escrit que no estic criticant els sanitaris, ni els bombers, ni els mestres, ni a tants altres funcionaris o personal contractat de les administracions que compleixen Ă mpliament amb el seu deure. A ells, el meu reconeixement. Alguns funcionaris, majoritĂ riament policies, seran els responsables que el toc de queda es compleixi. De la manera com duguin a terme les seves ordres dependrĂ  l’ordre pĂșblic.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li