Toc de queda

0
1178

Prohibir, restringir la circulació lliure pels carrers. Prohibir, restringir la permanència en espais públics. Obligar a romandre els ciutadans a les seves llars, tret de l’excepció d’una necessitat o urgència; en aquest sentit, ens referim quan pronunciem toc de queda. Unes prohibicions i restriccions que imposen les institucions governamentals. Ara bé, atès que el toc de queda no està regulat per llei a Espanya, cal invocar la Constitució i la Llei orgànica 4/1981, que preveuen els estats d’alarma, emergència i excepció, en els quals es pot incloure el toc de queda.

Hem arribat a aquesta situació per no haver afrontat bé la pandèmia del coronavirus. Les institucions governamentals no han tingut una estratègia definida, no han sabut aplicar la tàctica correcta i s’han enfrontat a l’enemic de la Covid-19 amb una logística insuficient. I, pitjor encara, les autonomies i el Govern ni s’han entès, ni han cooperat i han confós l’opinió pública i publicada amb els seus enfrontaments, que mai han estat ni per motius sanitaris ni per defensar la salut de la ciutadania; per contra, sempre han predominat les qüestions de protagonisme competencial.

Si les nostres institucions governamentals haguessin lluitat eficaçment contra la pandèmia, haurien avaluat les condicions precàries de la sanitat pública, atès que són aquestes mateixes institucions les que han fet les retallades en sanitat. I, si en la primera ona de la pandèmia, realment haguessin intentat posar els mitjans necessaris, haguessin calibrat les necessitats que tenen els hospitals, els centres d’assistència primària, els metges, infermeres, auxiliars i el personal de neteja d’aquests, vull suposar que haurien destinat els recursos als qui els necessiten, en comptes de litigar per qui és el que mana en tal o tal territori.

Si un líder polític ha de liderar la lluita contra la pandèmia, sap que ha d’idear una estratègia per plantejar i dirigir correctament la lluita contra aquesta. El líder, amb els seus assessors, utilitzarà la tàctica més eficaç per afeblir i vèncer la Covid-19. I tot líder sap que necessita una bona planificació logística, és a dir, tenir, adquirir i distribuir tot el necessari per vèncer un enemic invisible que no sap de fronteres, ni de pàtries, ni qui mana o no en tal lloc. El virus contagia a les persones i qui ha de vetllar pel bé comú i per la salut de la ciutadania ha de deixar d’aparentar saber el que no sap i demanar consell als qui, encara desconeixent totes les armes de la Covid-19, coneixen els virus.

Si els diferents organismes governamentals són capaços de coordinar-se i d’organitzar correctament l’estratègia a implementar, segurament acabaran coneixent prou de l’enemic al qual es pretén derrotar.

En cas de no coordinar-se, de no lluitar junts contra la pandèmia, de no posar tots els esforços en com derrotar al virus, aquest ens derrotarà. No vull dir que sigui una derrota total i absoluta, el coronavirus no acabarà amb els éssers humans; ara bé, els danys que està causant en la nostra salut física i psicològica són evidents. Si a aquests danys, a la nostra salut, hi sumem els danys vitals que estem patint (ensorrament econòmic i el seu consegüent augment de la pobresa), això, més aviat que tard, comportarà un esclat social, les conseqüències del qual els líders polítics no estan avaluant correctament; en cas contrari actuarien decididament i conjuntament.

Els líders polítics, empresarials i socials haurien de llegir l’Art de la guerra de Sun Tzu i aplicar una regla molt senzilla i eficaç: «Quan les ordres són raonables, justes, senzilles, clares i conseqüents, existeix una satisfacció recíproca entre el líder i el grup». Potser, algun líder, sobrat de vanitat, vulgui rebatre els ensenyaments del filòsof xinès. Llavors, hauria de llegir o rellegir el romà Ciceró: «El que és senzill, sincer i veraç és el que espera escoltar l’oïda humana». El discurs dels nostres representants polítics dista molt de ser raonable, senzill, veraç, clar, sincer i conseqüent, per molt que des de les seves tribunes públiques intentin convèncer-nos del contrari. Això vaig pensar, quan diumenge passat vaig sentir el president del Govern comparèixer en roda de premsa: ell va intentar donar-nos una falsa seguretat que tot està controlat, i no és així.

Seria injust, per part meva, culpar només els partits polítics i els líders d’aquests partits del que està passant. Els problemes d’aquest país s’han incubat des de fa anys, bastants més dels que la memòria pot recordar.

Per mi, un dels grans problemes és el de l’Administració pública, un problema que no s’afronta i necessita tots els canvis que ha de fer un país per progressar. El problema és que tenim una Administració pública obsoleta i anquilosada, la qual cal reformar, de dalt a baix. Penso que aquesta reforma hauria de començar per abolir la figura del funcionari, és a dir, qui oposita a una plaça per qualsevol lloc de l’Administració pública. Se li pot fer un contracte laboral indefinit que salvaguardi el seu treball, ara bé, quan el treballador no realitza bé la seva labor, no compleix amb la seva feina, llavors, com a la resta dels treballadors, se l’hauria de poder acomiadar.

El canvi de l’Administració pública, si s’arriba a fer, serà de mala gana. I ho serà, primer, perquè els alts funcionaris de l’Estat tenen una influència considerable en la política, atès que molts dels polítics procedeixen d’aquesta Administració: fulano de tal és advocat de l’Estat i ara es dedica a la política; un altre és magistrat, un altre és catedràtic i, així, una llarga llista de polítics que han deixat els seus treballs de funcionaris per dedicar-se al bé comú. Tampoc ajuda molt aquesta nova estirp de polítics que ingressen en un partit per fer de la seva militància la seva professió. Viuen per a la seva carrera, és el seu treball, cobren les seves nòmines del partit, a vegades, en sobres en B i en diferit, mentre reben altres sous de regidor, diputat, senador o altres càrrecs creats en les administracions locals, comarcals, provincials i autonòmiques; en altres paraules, és el seu modus vivendi.

Aquesta manera de fer i estar en política ha comportat el descrèdit d’aquesta i, per afegiment, el desprestigi del regne d’Espanya. Ha arribat a tal nivell que un mestre de periodistes, autor d’aquella famosa frase d’Adolfo Suárez, «puedo prometer y prometo», escrivia fa uns dies un article en aquest sentit al diari La Vanguardia. Sí, estic nomenant Fernando Onega. Ell es queixava, guardant les formes i buscant suavitzar la crítica, d’haver passat de ser un país admirat per la seva transició a la democràcia al descrèdit actual de ser jutjats com un estat fallit.

El descrèdit del regne d’Espanya està basat en la corrupció d’alguns partits polítics; en els negocis comissionistes de Juan Carlos de Borbón, rei emèrit; en la vergonyosa manera com se celebren els plens del Congrés dels Diputats; en l’actuació dels alts tribunals de justícia i en la renovació dels seus òrgans de govern. També, per altres motius, la justícia ordinària pateix la falta de mitjans tècnics i de personal, i la principal conseqüència d’això és assumir que la justícia és lenta, la qual cosa, al meu entendre, és inadmissible.

Demano perdó al lector, per no enumerar tots els casos recents que demostren l’actuació poc professional, per no dir una altra cosa, d’alguns alts càrrecs de l’Administració de l’Estat i d’alguns alts funcionaris. No obstant això, no puc deixar d’assenyalar algun d’aquests casos: fa un any va haver-hi un temporal i les riuades van destrossar diversos municipis de la província de Tarragona i, un any després, alcaldes de la zona, estan queixant-se que les ajudes no han arribat i, afegeixen, les sol·licituds que han de complimentar s’assemblen més a una carrera d’obstacles que a un veritable interès que aquestes ajudes arribin als seus destinataris. Tan greu com el que els acabo de comentar és l’anunci del decret que garanteix l’ingrés mínim vital, la veritat és que ha arribat a molt poques persones. Finalment, vull comentar una realitat dolorosa: contactar amb els organismes de l’Administració pública, sigui via telefònica o a través de la xarxa, és una odissea. Quan això ocorre, un recorda aquell article de Mariano José de Larra: «Vuelva usted, mañana». La conseqüència d’aquest record és dolor, frustració i un sentiment d’impotència al qual només pot posar solució una reforma de dalt a baix de l’Administració pública.

Vull aclarir i deixar per escrit que no estic criticant els sanitaris, ni els bombers, ni els mestres, ni a tants altres funcionaris o personal contractat de les administracions que compleixen àmpliament amb el seu deure. A ells, el meu reconeixement. Alguns funcionaris, majoritàriament policies, seran els responsables que el toc de queda es compleixi. De la manera com duguin a terme les seves ordres dependrà l’ordre públic.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li