Tirar-se a la piscina

0
1571

L’Emma, la Jana i la Xènia són tres nedadores del Club Natació Figueres amb diversitat funcional


L’Emma, la Jana i la Xènia es tiren a la piscina. Des del punt de vista tangible, és a dir, des d’una perspectiva esportiva, però també des d’un context metafòric. Totes tres són persones que conviuen amb una diversitat funcional des que van néixer, i cada braçada, cada immersió, és un pas més per trencar prejudicis i barreres tan invisibles com feixugues de superar.

Qui fa més temps que conviu amb l’aigua és l’Emma Feliu, de 16 anys, que va començar a nedar quan tenia 3 anys en els cursos municipals de Roses. D’allà va passar a la secció del Grup d’Esports Nàutics (GEN) de Roses, on va conèixer l’Héctor Ruiz, que n’era l’entrenador, i quan el tècnic es va incorporar al Club Natació Figueres ella també va decidir fer el pas. «M’agrada molt estar a l’aigua, canviar de medi», explica la jove, que va néixer amb un albinisme ocular que li afecta la visió de prop i de lluny, però no la seva passió per la natació, esport que també practica en aigües obertes, sigui a través de les sessions d’entrenament amb el Tintoreres Swimming Club de Llançà o mitjançant les competicions a mar obert com la Copa Marnaton o la Swim No Limits. «Els dos entorns em criden l’atenció. La piscina potser és més competitiva, tots sortim a la vegada i el temps empeny més, mentre que en el mar em sento més lliure. Tot i això, al final t’acostumes als dos llocs, el més important és passar-ho bé, i si es pot guanyar, és clar, millor que millor», se sincera.

Qui també neda amb l’objectiu cabdal de gaudir és la Jana Masdemont, que a diferència de l’Emma, especialitzada en crol, apunta a la braça. En el seu cas, es pot dir que el món de la natació li va arribar per influència fraternal, tenint en compte que la seva germana gran, l’Ona, ja feia –i fa– aquest esport.

La Jana, figuerenca de 12 anys, va néixer amb sordesa, una diversitat funcional que es va pal·liar de ben petita amb un implant coclear a l’orella dreta. Res de tot això, però, ha estat un impediment. «Mai hem enfocat aquesta situació com una cosa que havia de superar. Sempre ha fet les coses amb normalitat, i si ha d’anar a la piscina i no hi sent –l’implant no pot entrar en contacte amb l’aigua–no passa res. Mai li hem dit que no ho faci, tot el contrari, que s’espavili», explica la Núria, la mare.

Entre somriures, totes dues descriuen les particularitats que representa aquesta impossibilitat auditiva en els entrenaments o les competicions. «A vegades, per avisar, l’HĂ©ctor tira alguna cosa… Sempre es tracta d’algun objecte no violent, però!», subratllen enriolades, abans que la filla parli dels canvis durant la sortida: «A les competicions els jutges m’avisen amb el braç, els haig de mirar i quan el baixen, em tiro».

També s’ha hagut d’adaptar a la piscina la petita Xènia, de 8 anys, que malgrat la seva precocitat ja ha demostrat una bona vàlua en la natació. Influenciada també per la seva germana, la Iraida –protagonista del passat article de Capacitats Esportives i que també neda amb el club, tot i que no competeix–, la Xènia, que té una anirídia congènita –una manca d’iris, tot i que sempre existeix un iris rudimentari–, va patir al principi per detectar el final de la piscina. «En una piscina de 25 metres, per exemple, era molt ràpida en els 20 primers, però en els últims no perquè no controlava l’arribada. Per això se li va haver d’ensenyar molt bé, agafant com a punt de referència en crol la ratlla del terra de cada piscina, que és de color blau molt potent, o en esquena les banderes: l’última ja t’indica que estàs arribant i que et queden una, dues o tres braçades. Al final, tot es redueix a estudiar les piscines on ha de competir», destaca la Núria, la mare, que també apunta que quan és a l’aigua la petita «s’oblida de la discapacitat, se sent com la resta i ho fa molt bé».

PINTURA, TAEKWONDO, ESCACS… MĂ©s enllĂ  de la piscina, les tres protagonistes nodreixen els seus dies amb diverses activitats i inquietuds. La mateixa Xènia, per exemple, tambĂ© juga a escacs a l’escola, una activitat que li permet baixar el bon ritme de revolucions que l’acompanya gairebĂ© sempre. «És molt moguda i enèrgica», diu la NĂşria.

Per la seva banda, la Jana, de petita, va fer gimnàstica rítmica i circ, una disciplina amb la qual s’enfilava enlaire i que li motivava d’allò més, però l’activitat esportiva que s’ha mantingut amb els anys ha estat la natació, que malgrat ara no competir-hi –ha decidit fer una aturada provisional en aquest sentit– li dedica quatre sessions preparatòries a la setmana. Exceptuant l’esport, i també els estudis, que enguany han entrat en una nova fase amb l’inici de l’educació superior obligatòria, l’altre gran passatemps és la pintura, que practica –i aprèn– des de ben petita: «M’agrada pintar de tot, no tinc un estil o un tema preferit», concreta.

Qui també destina un bon grapat d’hores a formar-se és l’Emma, que des del seu escriptori a Fortià, on viu, afronta el primer any de batxillerat i també es prepara per a l’exigent examen del First. Paral·lelament, entrena de 8 a 10 hores setmanals a la piscina, unes sessions «cada vegada més exigents a mesura que et vas fent gran», i també destina un parell d’hores al taekwondo, esport que practica des de petita i en què ja ha arribat a la categoria de cinturó negre. «M’agrada molt la tècnica, però també saber-me defensar. La competició, en canvi, la vaig provar una vegada i no em va convèncer», explica la protagonista, que s’entrena al seu poble a les ordres de Jordi Campà i s’examina a l’Escola Kang de Figueres. Tot i el bon gruix d’activitats, però, ningú li treu els reptes competitius a la piscina: «M’agradaria baixar de temps en els 50 m i els 100 m crol, i avançar posicions al rànquing de Catalunya», conclou l’Emma, que com la Jana i la Xènia ja sap prou bé què significa això de tirar-se a la piscina. Sigui des del punt de vista tangible o des d’un context més metafòric, que encara implica un salt més gran.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li