T’estimo, Barcelona

0
1399

Vaig néixer un dia de gener a Barcelona. Els meus primers records són els d’anar amb la meva mare i la meva germana a buscar el meu pare als magatzems Capitoli, al carrer Pelai, a tocar de la plaça de Catalunya i de la redacció de La Vanguardia. Avui, ni el diari té la seva seu ni existeixen els magatzems on va treballar el meu pare. Un altre d’aquells records era jugar amb un cosí en un descampat que hi havia al costat de les casernes del Bruc, aquests camps avui s’han transformat en una part del campus de la Universitat Politècnica de Catalunya. La meva infància va acabar aviat i la vaig passar intern.

Quan vaig tornar a la ciutat on vaig veure la llum per primer cop era el temps de l’esperança. Franco havia mort i es respiraven aires de llibertat. D’aquells dies recordo la manifestació de l’1 de febrer de 1976. Hi vaig anar amb uns amics grans, un d’ells, mesurava més de 1,80 i se li va ocórrer anar vestit amb un vestit de pana beix, la qual cosa atreia els “grisos “­_així es deia llavors als policies_ com la mel als ossos. Ens van envoltar a la cantonada delpasseig de Gràcia amb el carrer Casp. Venien amb les porres en alt. Una senyora gran, molt ben vestida, es va interposar entre nosaltres i els policies, als quals va amenaçar amb la seva bossa. La senyora ens va dir que ens n’anéssim cap a ràdio Barcelona, ​​allà, a la porta, ens van convidar a entrar. I, vaig aprendre que la llibertat cal guanyar-la.

L’11 de setembre de 1977 va ser un altre dia que es va gravar en la meva memòria. Un milió de persones, segons un dossier que va publicar Interviú, ens vam manifestar aquell dia amb un crit constant en què es demanava: “Amnistia, Llibertat i Estatut d’Autonomia”. Aquell dia vaig aprendre que no hi havia una sola bandera, que la senyera, la ikurriña, la galega i l’andalusa també eren banderes d’aquest país. I vaig aprendre que érem un poble que començava a no tenir por. Aquella manifestació es va perllongar fins a la plaça Sant Jaume. Els grisos van aprofitar que la manifestació era menys nombrosa al seu pas per la Rambla i van carregar amb força. Un dels manifestants li van treure un ull amb una bala de goma. Als detinguts, se’ls va torturar a la Via Laietana, on es trobava la principal comissaria de la policia armada, que era el nom oficial dels “grisos” … Per aquells dies, moltes de les nostres tardes d’adolescents conscienciats, consistien a anar a la porta de la presó Model a fer companyia a “Monsen Xirinacs”.

Els anys passaven i amb uns amics vam llogar un pis al carrer Cervantes, cantonada carrer Avinyó i plaça Sant Miquel. Les nostres correries per aquell barri tenien a la Rambla el seu epicentre, allà vaig aprendre a ser, a estimar la meva ciutat, a conèixer la seva història. A la Rambla vaig aprendre el valor de la llibertat. En els cinemes Cèntric i Maldà vaig aprendre a veure pel·lícules que havien estat durant dècades prohibides a Espanya: To be o not to be, El gran dictador, Per qui doblen les campanes o pel·lícules com El matrimoni de Maria Braun o El cel sobre Berlín.

Un altre dels records és el de l’atemptat que va patir la revista El Papus, el va perpetrar l’extrema dreta, en què va morir un treballador de la revista i els periodistes barcelonins i els madrilenys, si no recordo malament, vam fer vaga, l’endemà, als quioscos de la ciutat només hi havia un diari que es va anomenar Premsa en lluita i es va tornar a editar quan va passar l’atemptat al diari El País. En aquelles dues edicions, els periodistes vam opinar sense autocensura, denunciàvem que el feixisme era viu i complíem convenientment i degudament amb la deontologia del periodisme i opinàvem amb coneixement després de l’estudi de les proves.

El 17 d’octubre de 1986 vivíem pendents del televisor. El president del COI, José Antonio Samaranch, va obrir el sobre en el qual estava escrit el nom de la ciutat que celebraria els XXV Jocs Olímpics de l’era moderna: “A la ville de Barcelona”, quan va pronunciar el teu nom, vam sortir alegres al carrer. Va ser una manifestació festiva i espontània, un sentiment d’alegria col·lectiva que ens va donar forces per aguantar durant anys les obres que van transformar la fesonomia de la ciutat. Per aquest temps em vaig fer molt amic d’Oriol Granados, llavors director del Museu d’Història de la Ciutat, amb ell, vaig aprendre que el teu nom era Colònia Iulia Augusta Faventia Barcino, que la majoria de les teus habitants de llavors eren lliberts, és a dir, persones que havien estat esclaves i havien guanyat la seva llibertat, quan algun d’ells prosperava, d’una manera o altra, exercia de mecenes, fora pagant alguna obra de la ciutat o algun acte lúdic. Visitava les teves ruïnes i vaig tenir el privilegi de contemplar que sota l’actual catedral n’hi havia una altra de romànica i sota d’aquesta les restes d’un temple romà. Així, pedra a pedra, ruïna sobre ruïna, s’ha anat construint la història de la ciutat.

No havia passat ni un any quan l’alegria es va convertir en tristesa. El 19 de juny de 1987, ETA va col·locar un potent explosiu al centre comercial d’Hipercor. Van morir 21 persones, van quedar ferides 45 i famílies senceres trencades. El passeig de Gràcia es va omplir de barcelonins que protestaven contra el terrorisme. Protestàvem pacíficament, emocionats, amb un nus a la gola i amb els ulls rasos de llàgrimes, incrèduls que qui es deien a si mateixos “gudaris” del poble basc assassinessin persones innocents. Aquell dia, vaig comprendre que cap violència, es cometés en nom del que es cometi, tenia justificació. Per raons professionals, en aquells anys, viatjava amb assiduïtat a Madrid, el de la Movida, el que volia assemblar-se a nosaltres, el que ens deia que Barcelona era una ciutat europea i oberta. Llavors, en el Pont Aeri et regalaven el diari, els que anàvem de Barcelona a Madrid, triàvem un diari editat a la nostra ciutat i un altre a Madrid i els viatgers procedents de Barajas, baixaven amb un diari madrileny i un altre de barceloní sota el braç. Hi havia un coneixement mutu, un acostament i una cooperació que va permetre construir llaços i projectes que van modernitzar Espanya. Fa uns dies hem celebrat el 25 aniversari de la celebració dels Jocs Olímpics. Tinc anècdotes inoblidables d’aquells dies de felicitat, la més curiosa és la d’uns japonesos que em preguntaven per les torres humanes. No entenia que volien dir amb això, fins que per fi vaig comprendre que volien veure els castellers, quina manera més bella de referir-se a una tradició que ens diu que la unió fa la força, que una bona base ajuda a construir un bon castell, que junts, uns i altres podem assolir el somni de pujar cada vegada més alt i per construir el castell tram a tram, cal sostenir-amb moltes mans, amb força i equilibri. Mai no em van preguntar per la sardana, però si ho haguessin fet, els diria que per ballar una sardana es necessita ajuntar les mans amb força i sostenir-les unides mentre es balla en cercle. Aquesta necessitat d’unió, d’estar junts, de construir junts és, per a mi, la millor senyal d’identitat de Barcelona, ​​de Catalunya. Aquella alegria, com la dels primers anys de la transició, es va transformar massa aviat en desencís. El proper 5 de setembre farà 15 anys que vivim a Roses. Vaig deixar les teus carrers i vaig venir amb la meva família a viure al país de la Tramuntana. Els meus ulls volien omplir-se de la llum de l’Empordà. Aquí, hem construït una vida més tranquil·la i senzilla i, aquí, hem fet amics, molts dels quals, al seu dia van deixar els teus carrers per viure en aquest paisatge del vent. Estimo aquest paisatge i la seva gent, penso que un dia m’arribarà el meu últim alè en aquesta vila i que les meves cendres les dipositaran entre la platja i el cel i, tot i això, sentint així, sé que sóc fill de Barcelona, ​​que sempre serà el meu lloc en el món, que sempre seràs la ciutat que va acollir els meus pares quan hi van emigrar, la ciutat que va aprendre a no cridar “xarnegos” a aquella gent que venien del sud i del nord, de qualsevol lloc per treballar honradament i prosperar perquè els fills visquéssim millor del que ells havien viscut. Per tot això, t’estimo. El 17 d’agost passat l’odi i el fanatisme inculcat a uns joves, massa joves, va sembrar de mort la Rambla, aquesta artèria on vaig aprendre a saber què significava la llibertat, què volia dir respecte a tota persona independentment de la seva condició o credo. La mort va voler sembrar d’odi als barcelonins. I, com sempre, Barcelona ha sabut respondre amb les seves ganes de viure en pau i harmonia, com una ciutat oberta al món, tolerant. Quan uns fanàtics han sembrat el terror i altres fanàtics d’extrema dreta han volgut inocular l’odi aprofitant-se del dolor, els barcelonins els han manat callar, els han expulsat del lloc del dol. Les Rambles, així en plural, sempre han estat una àgora en què els barcelonins parlàvem del nostre viure, fora a Canaletes de les contrarietats i triomfs del Barça o fora en el cafè de l’Òpera dissertant de política. De la conversa un aprèn convivència, respecte cap a l’altre, aprèn a superar les diferències i a construir junts un espai ferament humà. I, quan aquest miracle s’aconsegueix, no té por que no es tem, l’esperança és un sentiment que ens ajuda a fer possible el que somiem junts, com a ciutadans lliures que vinguts del nord o del sud, de l’est o de l’oest, vam formar una comunitat que vol viure en pau. No tinc por. No tinc por. Viure amb por no és viure, és una manera amarga de transitar per la vida. Encara sentint dolor i tristesa per la mort d’innocents, tot i ser conscient que el fanatisme dels terroristes vol sembrar l’odi a qui estem exposats a les seves urpes, tot i així, penso que hem de defensar la nostra llibertat amb tolerància i respecte, amb objectivitat i prudència. “Barcelona tiene poder, Barcelona es poderosa, Barcelona tiene poder” cantava el gran Peret. Penso, que el no tenir por és un antídot poderós, una vacuna eficaç contra els intolerants.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li